Marx: el materialisme històric (Prefaci a la Contribució a la crítica de l'economia política)

El resultat general a què vaig arribar i que, una vegada obtingut, em va servir de guia per als meus estudis, pot formular-se breument d'aquesta manera: en la producció social de la seva existència, els homes entren en relacions determinades, necessàries, independents de la seva voluntat; aquestes relacions de producció corresponen a un grau determinat de desenvolupament de les seves forces productives materials. El conjunt d'aquestes relacions de producció constitueix l'estructura econòmica de la societat, la base real, sobre la qual s'eleva una superestructura jurídica i política i a la qual corresponen formes socials determinades de consciència. El mode de producció de la vida material condiciona el procés de vida social, política i intel·lectual en general. No és la consciència dels homes la que determina la realitat; per contra, la realitat social és la que determina la seva consciència. Durant el curs del seu desenvolupament, les forces productores de la societat entren en contradicció amb les relacions de producció existents, o, cosa que no és més que la seva expressió jurídica, amb les relacions de propietat en l'interior de la qual s'havien mogut fins llavors. De formes de desenvolupament de les forces productives que eren, aquestes relacions es converteixen en traves d'aquestes forces. Llavors s'obre una era de revolució social. El canvi que s'ha produït a la base econòmica trastorna més o menys lentament o ràpidament tota la colossal superestructura. En considerar tals trastorns importa sempre distingir entre el trastorn material de les condicions econòmiques de producció –que s'ha de comprovar fidelment amb ajuda de les ciències físiques i naturals– i les formes jurídiques, polítiques, religioses, artístiques o filosòfiques; en una paraula, les formes ideològiques, sota les quals els homes adquireixen consciència d'aquest conflicte i el resolen. Així com no es jutja a un individu per la idea que ell tingui de si mateix, tampoc es pot jutjar tal època de trastorn per la consciència de si mateixa; cal, per contra, explicar aquesta consciència per les contradiccions de la vida material, pel conflicte que existeix entre les forces productores socials i les relacions de producció. Una societat no desapareix mai abans que siguin desenvolupades totes les forces productores que pugui contenir, i les relacions de producció noves i superiors no se substitueixen mai en ella abans que les condicions materials d'existència d'aquestes relacions hagin estat incubades en el si mateix de la vella societat. Per això, la humanitat no es proposa mai més que els problemes que pugui resoldre, doncs mirant més de prop, es veurà sempre que el problema mateix no es presenta més que quan les condicions materials per a resoldre-ho existeixen o es troben en estat d'existir. Esbossats a grans trets els modes de producció asiàtics, antics, feudals i burgesos moderns, poden ser designats com d'altres èpoques progressives de la formació econòmica. Les relacions burgeses de producció són l'última forma antagònica del procés de producció social, no en el sentit d'un antagonisme individual, sinó en el d'un antagonisme que neix de les condicions socials d'existència dels individus; les forces productores que es desenvolupen en el si de la societat burgesa creen al mateix temps les condicions materials per a resoldre aquest antagonisme. Amb aquesta formació social acaba, doncs, la prehistòria de la societat humana.

«Prefacio»en Contribución a la crítica a la economía política, Alberto Corazón, Madrid 1970, p. 37-38.