Marx: dos errors de Hegel

El primer emergeix de la manera més clara en la Fenomenologia, com a bressol de la filosofia hegeliana. Quan ell concep, per exemple, la riquesa, el poder estatal, etc., com a essències alienades per a l'ésser humà, això només es produeix en forma especulativa... Són entitats ideals i per això simplement un estranyament del pensament filosòfic pur, és a dir, abstracte. Tot el moviment acaba així amb el saber absolut. És justament del pensament abstracte d'on aquests objectes estan estranyats i és justament al pensament abstracte al qual s'enfronten amb la seva pretensió de realitat. El filòsof (una forma abstracta, doncs, de l'home alienat) s'erigeix en mesura del món alienat. Tota la història de l'alienació i tota la revocació de l'alienació no és així sinó la història de la producció del pensament abstracte, és a dir, absolut del pensament lògic especulatiu. L'estranyament, que constitueix, per tant, el veritable interès d'aquesta alienació i de la supressió d'aquesta alienació, és l'oposició de en si i per a si, de consciència i autoconsciència, d'objecte i subjecte, és a dir l'oposició, dins del pensament mateix, del pensament abstracte i la realitat sensible o el sensible real. Totes les altres oposicions i moviments d'aquestes oposicions són només l'aparença, l'embolcall, la forma esotèrica d'aquestes oposicions, les úniques interessants, que constitueixen el sentit de les restants profanes oposicions. El que passa per essència establerta de l'estranyament i el que cal superar no és el fet que l'ésser humà s'objectivi de forma humana, en oposició a si mateix, sinó el que s'objectivi a diferència de i en oposició al pensament abstracte.

L'apropiació de les forces essencials humanes, convertides en objecte, en objecte alienat, és, doncs, en primer lloc, una apropiació que s'opera només en la consciència, en el pensament pur, és a dir, en l'abstracció, l'apropiació d'objectes com a pensaments i moviments del pensament; per això, ja en la Fenomenologia està latent com a germen, com a potència, està present com un misteri, el positivisme acrític i l'igualment acrític idealisme de les obres posteriors de Hegel, aquesta dissolució i restauració filosòfica de l'empirie existent. En segon lloc. La reivindicació del món objectiu per a l'home (per exemple, el coneixement de la consciència sensible no és una consciència sensible abstracta, sinó una consciència sensible humana; el coneixement que la religió, la riquesa, etc., són només la realitat alienada de l'objectivació humana, de les forces essencials humanes nascudes per a l'acció i, per això, només el camí cap a la veritable realitat humana), aquesta apropiació o la intel·ligència d'aquest procés es presenta així en Hegel de tal manera que la sensibilitat, la religió, el poder de l'estat, etc., són essències espirituals, perquè sols l'esperit és la veritable essència de l'home, i la veritable forma de l'esperit és l'esperit pensant, l'esperit lògic, especulatiu.

Manuscritos. Economía y filosofía, Alianza, Madrid 1986, p. 187-188.