Mostra la font per a Locke: graus de coneixent i la realitat del nostre coneixement

{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Locke: graus de coneixent i la realitat del nostre coneixement
|Idioma=Català
}}

LLIBRE IV  

CAPÍTOL II 

GRAUS DE CONEIXEMENT.  

14.El coneixement sensorial de l’existència particular de les coses finites fora de nosaltres. Els dos graus del nostre coneixement són aquests:  l’intuïtiu i el demostratiu. Tot el que està per sota d’aquests dos graus, per gran que sigui la seguretat amb què ho acceptem, és només fe o opinió: no és coneixement, almenys pel que fa a les veritats generals. Hi ha de fet una altra percepció de la ment, que es refereix a l’existència particular dels ens finits a l’exterior de nosaltres mateixos: l’acceptem com un coneixement que va més enllà de la mera probabilitat, encara que no arribi clarament a cap dels dos graus de certesa esmentats. No hi ha res de més cert que la idea que rebem en les nostres ments d’un objecte exterior; i aquest és el coneixement intuïtiu. Però potser és una qüestió discutible si coneixem alguna cosa més que la simple idea en la nostra ment, o si podem inferir amb certesa l’existència d’una cosa exterior corresponent a la idea a partir de la idea mateixa, perquè pot passar que tinguem idees en la ment sense que existeixin les coses a què es refereixen, o sense que cap objecte impressioni els nostres sentits. En aquest assumpte, però, també crec que estem proveïts d’una evidència que ens fa superar el dubte. Perquè pregunto a qualsevol si no està absolutament  i íntimament convençut que la percepció és diferent quan veu el Sol de dia  i quan només hi pensa de nit; quan tasta de fet l’absenta, o olora realment una rosa, o quan només pensa en el sabor i l’olor. Veiem tan clarament la diferència entre una idea reviscuda en la ment mitjançant el record i la idea que arriba de fet a la nostra ment per mitjà dels sentis, com la diferència que hi ha entre dues idees distintes. I si algú diu que el mateix passa en el somni, i que totes aquestes idees poden estar produïdes en la nostra ment sense que hi hagi cap objecte extern; aquest tal que somniï el que vulgui,  que li dono la resposta següent: primer, que no importa massa que jo li elimini o no el seu dubte; si tot és un somni, ni raonar ni argumentar no serveixen de res, i no són res ni la veritat ni el coneixement; segon, que crec que haurà d’admetre que hi ha una diferència molt clara entre somniar que som dins d’un foc i realment ser-hi. Tot i això, si està decidit a mostrar-se escèptic fins al punt de mantenir que el que jo anomeno “trobar-se realment dins d’un foc” no és més que un somni, i que no podem saber amb certesa si coses com el foc existeixen en realitat sense nosaltres, li responc: que sabem amb certesa que quan ens afecten determinats objectes -l’existència dels quals percebem, o somniem que percebem, pels nostres sentits- se’n segueix plaer o dolor; aquesta certesa no és menor que la nostra felicitat o la nostra desgràcia, per sobre de les quals conèixer o existir deixen de tenir interès per a nosaltres. Per això crec que podem afegir a les dues formes precedents de coneixement també aquesta: el coneixement de l’existència dels objectes externs, mitjançant la percepció i la consciència que tenim del fet de rebre realment idees a partir dels objectes, i que podem admetre aquests tres graus de coneixement:  l’intuïtiu, el demostratiu i el sensorial; en cadascun d’ells hi ha diferents graus i formes d’evidència i certesa.  


CAPÍTOL IV 

DE LA REALITAT DEL NOSTRE CONEIXEMENT.  


1. Objecció. “Si el coneixement està ubicat en les idees, pot ser totalment irreal o quimèric”. No dubto que, a hores d’ara, el meu lector potser pensa que només he fet castells en l’aire, i se sent inclinat a dir-me:  
“Quin sentit té el que esteu dient?  El coneixement és només la percepció de l’acord i el desacord entre les nostres idees, però, qui sap què és el que poden ser aquestes idees? Hi ha alguna cosa més estrafolària que les imaginacions del cervell humà? On és el cap que no imagina quimeres?  I si realment existeix algú sensat i savi, ¿quina diferència hi haurà, segons les vostres regles, entre el seu coneixement i el del fantasiador més extravagant del món? Ambdós tenen les seves idees i perceben l’acord o el desacord entre elles. Si hi ha d’haver alguna diferència entre aquests dos homes, l’avantatge estarà de part de qui té la imaginació poderosa, perquè té més idees, i més intenses. De manera que, segons les vostres regles, aquest últim serà el que sap més. Si tot coneixe-ment rau només en la percepció de l’acord o el desacord entre les nostres idees, les il·lusions d’un visionari i els raonaments d’un home assenyat tindran la mateixa certesa. Per tant, no importa com són les coses: basta que algú observi l’acord de les seves pròpies imaginacions i que parli amb coherència, que tot el que diu seran veritats i coses certes. Aquests castells en l’aire seran bastions de la veritat tan ferms com les demostracions d’Euclides. Que una harpia no és un centaure és d’aquesta manera un coneixement tan cert i és una veritat tan gran com ho és dir que un quadrat no és un cercle. Però, ¿quina utilitat pot tenir tot aquest coneixement refinat, producte de la imaginació humana, per a qui cerca la realitat de les coses? Les imaginacions dels homes no ens han d’importar, l’únic que compta és el coneixement de les coses, només ell dóna valor als nostres raonaments, i preferim el coneixement d’un home al coneixement d’un altre  perquè és coneixement de les coses tal i com són i no coneixement de somnis o imaginacions”.  


2. Resposta.  “No és així, quan les idees es corresponen amb les coses”.  Responc a això: si el nostre coneixement de les idees s’acaba en elles, sense anar més enllà, quan de fet pretenem alguna cosa més, els pensaments més seriosos no seran gaire més útils que les fantasies d’un cervell embogit, i les veritats que s’hi fonamentaran no tindran gaire més pes que les paraules d’algú que afirma amb seguretat les coses que somnia amb claredat. Però tinc l’esperança de mostrar clarament, abans d’acabar, que la certesa adquirida pel coneixement de les nostres idees va una mica més enllà que la simple imaginació: i a més, crec que s’acabarà veient que tota la certesa que tenim de les veritats generals no consisteix en res més.  


3. Però, quin serà el criteri d’aquest acord? És evident que la ment no coneix les coses immediatament, sinó per mediació de les idees que en té. Per tant, el nostre coneixement només és real en la mesura que hi ha conformitat entre les nostres idees i la realitat de les coses. Però, quin ha d’ésser aquí el criteri? ¿Com pot saber la ment, que no percep més que les seves pròpies idees, si aquestes es corresponen amb les coses en si mateixes? Encara que això és difícil, crec que hi ha dues classes d’idees de les quals podem estar segurs que es conformen a les coses.  


4. Totes les idees simples concorden realment amb les coses. Les primeres idees en concordar amb les coses són les simples, perquè, com ha estat demostrat, la ment no pot produir-les ella sola: per tant, necessàriament seran el producte de les coses que actuen sobre la ment d’una manera natural i hi produeixen aquelles percepcions a les quals s’ordenen i adapten per la saviesa i la voluntat de Déu, el nostre faedor. D’on se segueix que les idees simples no són ficcions de la nostra imaginació, sinó produccions naturals i regulars de les coses existents fora de nosaltres i que realment actuen sobre nosaltres; per aquesta raó incorporen tota la conformitat que tracten de tenir i que la nostra condició requereix: perquè ens representen coses sota les aparences que aquestes poden produir en nosaltres, mitjançant les quals podem distingir les classes diferents de substàncies particulars, discernir els estats en què es troben i, d’aquesta manera,  adequar-les a les nostres necessitats i fer-ne un ús apropiat. Així, les idees de blancor o d’amargor, tal com són en la ment, conformant-se exactament al poder que hi ha en algun cos per produir-les, posseeixen tota la conformitat que els escau i que han de tenir amb les coses de l’exterior. Aquesta conformitat de la nostra idea simple i l’existència de les coses és suficient per parlar de la realitat del coneixement.  


5. En segon lloc, les idees complexes, llevat de la de substància . En segon lloc, com que les idees complexes, tret de la de substància, són arquetipus construïts per la mateixa ment, i no ·pretenen ser còpies de res ni referir-se a cap cosa existent com si fos el seu original, no poden deixar de tenir la conformitat que el coneixement real necessita. Perquè el que no està fet per representar res llevat d’ell mateix no pot ser mai capaç de representar falsament,  ni pot allunyar-nos d’una vertadera aprehensió de cap cosa, pel fet de no assemblar-s’hi. I això passa amb totes les idees complexes, excepte la idea de substància. Aquestes idees, tal com he mostrat en un altre lloc, són combinacions d’idees, que la ment ajunta amb total llibertat, sense considerar si tenen cap connexió en la natura. D’aquí se’n deriva que totes les idees d’aquesta classe són considerades en si mateixes arquetipus, mentre que les coses només ens interessen pel fet que poden concordar amb les nostres idees. De manera que no podem estar sinó infal·liblement segurs que tot el coneixement que aconseguim amb aquestes idees és real i inclou les coses mateixes. Perquè en tots els nostres pensaments, raonaments i discursos d’aquest tipus, ens referim a les coses només perquè poden conformar-se a les nostres idees. De manera que, mitjançant les idees, no podem deixar d’atènyer una certa realitat indubtable.  

 
6. Realitat del coneixement matemàtic. No dubto que se’m concedirà fàcilment que el coneixement que podem tenir de veritats matemàtiques no és només cert, sinó també real, perquè no consisteix en la mera visió buida de les fantasies insignificants i vanes del nostre cervell. Tanmateix, si ho considerem bé, descobrirem que només és coneixement de les nostres idees. El matemàtic considera la veritat i les propietats que pertanyen a un rectangle o a un cercle només perquè existeixen en la idea de la seva ment, perquè pot ser que mai en la vida arribarà a trobar-se amb cap d’aquestes figures en la seva existència matemàtica, és a dir, exactament vertaderes. Amb tot, el coneixement que ell té de les veritats o propietats del cercle, o de qualsevol altra figura matemàtica, les fa vertaderes i certes fins i tot aplicades a les coses reals existents: perquè les coses reals entren en aquest tipus de proposicions i se les té en compte només pel fet que concorden amb els arquetipus de la ment. Si considerem la idea de triangle, no és veritat que els seus tres angles són iguals a dos de rectes? Doncs això també és veritat afirmat d’un triangle realment existent en qualsevol lloc. Qualsevol altra figura existent, que no correspongui exactament a la idea de triangle de la ment del matemàtic, no queda inclosa en absolut en aquesta proposició. I, per tant, ell sap amb certesa que tot el seu coneixement d’aquestes idees és coneixement real: perquè, com que considera les coses només perquè es conformen a les seves idees, té la certesa que tot el que sap d’aquelles figures quan tenen una mera existència ideal en la seva ment també val per les mateixes figures quan tenen una existència real en el món material; considera només les meres figures, que són sempre les mateixes, en tots els llocs i en totes les maneres en què puguin existir 


7. Realitat del coneixement moral. Se’n segueix que el coneixement moral és tan capaç de certesa real com les matemàtiques. Perquè, atès que la certesa és només la percepció de l’acord o el desacord entre les nostres idees, i la demostració la percepció només d’aquest acord per la intervenció d’altres idees intermèdies, les nostres idees morals, igual que les matemàtiques, són en si mateixes arquetipus i, per tant, idees completes i adequades; qualsevol acord o desacord que puguem trobar entre aquestes idees produirà coneixement real, igual com passa amb les figures matemàtiques.  


8. No es requereix l’existència perquè el coneixement abstracte sigui real. Per aconseguir coneixement i certesa es requereix que tinguem idees determinades, i per fer que el nostre coneixement sigui real es requereix que les idees es conformin als seus arquetipus. I no és estrany que trobi la certesa del nostre coneixement en consideracions sobre les nostres idees, cuidant-me poc i preocupant-me també poc (com pot semblar) de l’existència real de les coses: de fet, la major part dels discursos on s’exposen els pensaments i les disputes d’aquells que només pretenen dedicar-se a investigar la veritat i la certesa, no són, tal com ho entenc jo després d’examinar-ho bé, sinó proposicions generals i nocions que no tenen en compte l’existència. Els discursos dels matemàtics sobre la quadratura del cercle, les seccions còniques, o qualsevol altra part de la matemàtica, no s’interessen per l’existència de cap d’aquestes figures, i les seves demostracions, que depenen de les seves idees, són sempre les mateixes, independentment de si en el món existeixen o no els quadrats i els cercles. D’igual manera, la veritat i la certesa dels discursos morals fan abstracció de la vida dels homes i de l’existència o no, en el món,  de les virtuts de què tracten. No deixen de ser vertaders els Oficis de Ciceró pel fet que no hi hagi ningú en el món que practiqui les seves regles exactament i visqui d’acord amb el model d’home virtuós que ens va donar, i que, quan ell escrivia, no existia enlloc, sinó només com a idea. Si és una veritat en l’ordre especulatiu, és a dir, en l’ordre de les idees, que l’assassinat mereix la pena de mort, també ho serà, en realitat, de tota acció que s’adeqüi a la idea d’assassinat. En la resta d’accions, la veritat d’aquesta proposició no es té en compte. I és el mateix que passa en tots els tipus de coses que no tenen altra essència que la de ser una idea en la ment dels homes.  


9. Tampoc serà menys veritat o menys cert pel fet que les idees morals siguin obra nostra, o depenguin del nostre llenguatge.  Es podria dir que, si el coneixement moral té el seu lloc en la consideració de les nostres idees morals i que aquestes, igual que altres modes, no són més que invencions nostres, aleshores, ¿no seran les nocions  de justícia i temprança molt estranyes? Quina confusió de virtuts i vicis no hi haurà, si cada u pot  inventar-ne la idea que més li plagui? No hi haurà cap mena de confusió ni desordre en les coses ni en els raonaments que hi fem; no pas més que el desordre o el canvi de les propietats de les figures i les seves relacions mútues que es produiria en una demostració matemàtica, si algú es fabriqués un triangle amb quatre angles, o un trapezi amb quatre angles rectes: per dir-ho d’una manera planera, si algú canviés els noms de les figures i anomenés amb un nom diferent allò que els matemàtics anomenen ordinàriament amb un altre. Suposem que algú es fa per si mateix la idea d’una figura amb tres angles, un dels quals és un recte, i l’anomena, perquè vol, equilàter o trapezi, o qualsevol altra cosa; les propietats i les demostracions respectives d’aquesta idea seran les mateixes que si l’anomenés triangle rectangle. És veritat que el canvi de nom, degut a la impropietat del llenguatge, confondrà en principi qui ignori la idea que li correspon, però tan bon punt dibuixem la figura, les propietats de la idea i les demostracions seran òbvies i clares. Passa exactament el mateix en el coneixement moral: suposem que algú té la idea de prendre d’un altre, sense el seu consentiment, allò que aquest s’ha guanyat amb el seu treball honest i ho anomena “justícia”, perquè li plau. Qui entengués el nom tot adjuntant-li la seva pròpia idea s’equivocaria per no tenir en compte la idea que ara li pertoca. Però separem la idea del nom o acceptem-la tal com és en boca de tots, i veurem que a la idea li corresponen els mateixos fets que li correspondrien si l’anomenéssim “injustícia”. De fet, els noms erronis en els discursos morals provoquen ordinàriament més desordre, perquè no se’ls rectifica tan fàcilment com en matemàtiques, on la figura, un cop feta i vista, fa que el nom sigui inútil i sense força.  Perquè, quina necessitat hi ha del signe quan la cosa significada està present? Però en els noms morals això no s’aconsegueix tan fàcilment i amb tan poc temps, degut a tantes combinacions com entren en la constitució de les idees complexes d’aquests modes. Tot i això, l’error d’anomenar  alguna d’aquestes idees en sentit contrari al que normalment té en el llenguatge moral no impedeix que nosaltres puguem tenir un coneixement cert i demostratiu dels seus diferents acords i desacords, mentre, com en matemàtiques, miréssim de mantenir definides amb precisió les mateixes idees i de seguir el seu rastre, a través de les seves diverses relacions, sense deixar-nos confondre pels noms. Separem la idea en qüestió del signe que la representa, i el nostre coneixement progressarà igualment en el descobriment de la veritat i la certesa reals, siguin quins siguin els noms que fem servir.  


10. El mal ús dels noms no altera la certesa del coneixement. També hem de tenir en compte que, quan Déu o qualsevol altre legislador ha definit alguns noms morals de manera que ha constituït amb ells l’essència de l’espècie a la qual pertany el nom, no és segur aplicar-los i utilitzar-los de manera diferent. Però en els altres casos és simplement impropietat de llenguatge aplicar-los en sentit contrari a l’ús comú del país. l tampoc això altera la certesa del coneixement que haurem pogut adquirir mitjançant la deguda consideració i comparació de les idees, incloses les anomenades amb noms estranys.  


11. Les idees de les substàncies tenen els seus arquetipus fora de nosaltres. En tercer lloc, hi ha una altra classe d’idees complexes que, degut al fet que es refereixen a arquetipus que es troben fora de nosaltres, poden diferir d’ells i per aquesta raó al nostre coneixement d’elles li pot faltar realitat.  Són d’aquest tipus les nostres idees de substàncies, que consisteixen en una col·lecció d’idees simples, suposadament tretes dels objectes de la natura, i, per aquesta raó, poden diferir d’aquests objectes perquè tenen més idees o altres idees conjuntes que les que de fet es troben unides en les coses mateixes. D’això se’n deriva que pot passar que no siguin, i efectivament sovint no són, exactament conformes a les coses.  


12. En la mesura en què les idees es conformen als arquetipus, el coneixement que en tenim és real. Dic, doncs, que per tenir les idees de substàncies que, en ser conformes a les coses,  puguin subministrar-nos un coneixement real, no basta, com passa amb els modes, posar juntes idees que siguin compatibles, encara que no hagin existit mai anteriorment de tal manera; per exemple, les idees de sacrilegi, perjuri, etc., eren idees reals i vertaderes tant abans com després d’haver existit coses d’aquesta mena. Sinó que, com que suposem que les nostres idees de substàncies són còpies que es refereixen a arquetipus que es troben fora de nosaltres, cal que s’hagin constituït d’acord amb coses que existeixen o hagin existit; no poden consistir només en idees unides a voluntat en els nostres pensaments, sense haver estat extretes de cap model, encara que no percebéssim cap inconsistència en aquesta combinació. Perquè, com que no sabem quina és la constitució real de les substàncies, de la qual depenen les nostres idees simples i que és, a més, la causa real del fet que algunes d’elles vinguin estretament unides i altres s’excloguin mútuament, són molt poques les idees d’aquest tipus de les quals podem saber si són o no consistents en la natura, més enllà del que ens diu l’experiència o l’observació sensorial. Aquest és, en conseqüència, el fonament de la realitat del nostre coneixement referent a les substàncies: el requeriment que totes les idees complexes que apliquem a les substàncies siguin constituïdes només per les idees simples que hem pogut descobrir coexistents en la natura. Sent aleshores les nostres idees vertaderes còpies, encara que potser no gaire exactes, seran també objecte de coneixement real (en la mesura que en tenim cap). El qual (com ja s’ha demostrat) descobrirem que no arriba gaire lluny: però en la mesura que ho fa, és coneixement real. Siguin quines siguin les idees que tenim, l’acord que veiem que tenen les unes amb les altres és coneixement. Si es tracta d’idees abstractes, serà coneixement general. Però perquè hi hagi coneixement real de les substàncies, cal que les idees s’hagin extret de l’existència real de les coses. Podem unir de nou, amb confiança plena, per fer-nos idees abstractes de substàncies, totes aquelles idees simples que hàgim descobert que coexisteixen en una substància. Perquè tot allò que ha estat unit un cop en la natura pot ser unit de nou una altra vegada.  


JOHN LOCKE, ''An Essay concerning Human Understandin''g

Traducció de J.L. Prades.

{{InfoWiki}}