Locke:Identitat personal

'John Locke: Assaig sobre l'enteniment humà.'

LLIBRE II, CAPÍTOL XIX (XXVII) DE LA IDENTITAT I DE LA DIVERSITAT

(Aquest capítol no va aparèixer en la primera edició de l'Assaig. Va ser afegit en la segona, a instàncies de Molineux.)

1 (1) Una altra font de comparacions, de la qual la ment fa freqüent ús, referent al ser mateix de les coses, es dona quan, considerant alguna cosa com a existent en un temps i lloc determinats la comparem amb si mateixa existint en un altre temps, i d'aquí se’n segueixen les idees d'identitat i diversitat. Quan veiem alguna cosa que està en un lloc en un determinat instant de temps, estem segurs que és la mateixa cosa, i no una altra que al mateix temps existeix en un altre lloc. En això consisteix la identitat. No trobant-se concebible que hi hagi al mateix temps i al mateix lloc dues coses de la mateixa classe, vam concloure rectament que el que hi ha en un lloc i en un temps determinat exclou d'allà a tota la resta de la mateixa classe, i roman allà ell sol. Per tant, quan ens preguntem si alguna cosa és el mateix o no, ens referim sempre a alguna cosa que va existir en tal temps o lloc. D'aquí se segueix que una cosa no pot tenir dos principis d'existència, ni dues coses un sol principi, sent impossible per a dues coses de la mateixa classe existir al mateix temps i al mateix lloc, i una i la mateixa cosa en llocs diferents. Per tant, el que té un mateix començament en relació amb un temps i lloc determinats, és una mateixa cosa; i el que va tenir un principi diferent en lloc i temps no és una mateixa cosa, sinó diversa. . .

2 (2) Tenim idea de tres classes de substàncies, que són: Déu; les intel·ligències finites; i els cossos. Déu no té principi, és etern, inalterable, i està a tot arreu, i per això no hi pot haver dubte sobre la seva identitat. Quant als esperits finits, tenint cadascun el seu temps i lloc determinats per a existir, la relació d'aquest temps i lloc sempre determinarà la identitat de cadascú, tant de temps com ells existeixin. El mateix pot sostenir de cada partícula de matèria; doncs, en tant que no sigui feta cap addició o sostracció de matèria, roman sent la mateixa. . .

3 (3) En tot el que s'ha dit és fàcil descobrir el principium individuationis. La seva existència mateixa és evident. Determina a un ésser a existir en un temps i lloc particular, incomunicable a dos éssers de la mateixa classe. Això, encara que sembla més fàcil concebre en les substàncies o maneres simples, però quan es reflexiona no és més difícil en les compostes. Suposem per exemple un àtom existint en un determinat temps i lloc; és evident que, considerat en qualsevol instant de la seva existència, és idèntic amb si mateix en aquell instant, doncs essent en aquest instant el que és i cap altra cosa, és el mateix, i així ha de continuar tant de temps com la seva existència continua. De la mateixa manera, si dos o més àtoms s'uneixen en la mateixa massa, cada un d'ells romandrà el mateix pel que s'ha dit anteriorment. I mentre hi hagi units, la massa, que consisteix dels mateixos àtoms, han de ser la mateixa massa o el mateix cos, encara que estiguin diferentment barrejades les seves parts. Però si se separa un d'aquests àtoms o se n’afegeix un de un de nou, no serà més temps la mateixa massa o el mateix cos. Pel que fa a les criatures vivents la seva identitat no depèn d'una massa de les mateixes partícules sinó d'alguna altra cosa. En ella la variació de parts de matèria no altera la identitat. . . La raó que passi de manera diferent en els dos casos -en una massa de matèria i en un cos vivent- és que la identitat no s'aplica a la mateixa cosa. . .

4 (6) La identitat de l'home consisteix en una mateixa vida continuada, i només la identitat de l'ànima és el que fa el mateix home. . .

5 (9) Per trobar en què consisteix la identitat personal hem de considerar el que representa la paraula persona; al meu entendre, és un ésser pensant que pot raonar i reflexionar i considerar-se com el mateix, com una mateixa cosa que pensa en diferents llocs i temps; i això passa únicament pel sentiment que té de les seves pròpies accions, el qual és inseparable del pensar, i em sembla que li és essencial. És impossible que ningú percebi sense percebre que ell mateix percep. Quan veiem, sentim, etc., sabem que fem això. Per això cada un és per a si mateix el que ell anomena "jo". . .

6 (10) Però s'ha d'inquirir si és la mateixa i idèntica substància. . . Tal vegada hi hagi qui objecti que, en ser interrompuda la consciència per l’oblit, la substància pensant no serà la mateixa. Però això no es refereix a la identitat personal; la qüestió és saber què fa que una persona sigui sempre la mateixa, i no si és la mateixa substància la que sempre pensa en la mateixa persona, el que en aquest cas no importa. Substàncies diferents, mitjançant la mateixa consciència, estan unides en la mateixa persona; el mateix que agregats diferents, mitjançant la mateixa vida, estan units en un mateix animal la identitat es preserva en aquest canvi de substàncies per la unitat d'una vida continua. Essent una mateixa consciència el que fa a un home ser ell mateix per si mateix, la identitat personal depèn només d'això, ja s’uneixi solament a una substància individual o continuï en una successió de diverses substàncies. . .

7 (11) Que això és així ho evidencia el nostre mateix cos en tant que les seves parts estan unides al mateix jo conscient pensant de tal manera que, quan se les toca, nosaltres sentim i som conscients d’allò que de bo o dolent els passa , ja que són una part de nosaltres mateixos. . . Talleu-li la mà a algú; amb això s'haurà separat de la consciència del subjecte la calor, el fred i altres afeccions d'aquesta mà: des d'aquest moment es veurà que no constitueix una part del subjecte al que li va ser tallada. Veiem, doncs, que la substància que consisteix el jo personal pot variar sense canvi de la identitat personal. No hi ha dubte sobre la continuació de la mateixa persona, encara que els membres que en formen part siguin separats. . .

8 (17) El jo és aquella cosa conscient, pensant -sigui qualsevol la substància que estigui format: espiritual o material, simple o composta, això no importa-, que és sensible al plaer i al dolor, capaç de felicitat o misèria. . .

9 (18) En la identitat personal es funda el dret i la justícia del premi i el càstig. . .

10 (19) La identitat personal consisteix, no en la identitat de substància, sinó en la identitat de consciència. . .

11 (20) Però se m'objectarà: suposant que jo perdo la memòria d'alguns aspectes de la meva vida, de tal manera que mai torni a ser conscient d'ells una altra vegada, no sóc jo qui va fer aquelles accions? ; ¿No sóc jo la mateixa persona que va tenir aquells pensaments dels quals un cop vaig ser conscient, encara que els hagi oblidat ara? A això responc que hem de tenir en compte què és al que s'aplica la paraula "jo", que en aquest cas significa només home. (És a dir, "jo" com a pronom personal) Com es presumeix que el mateix home és la mateixa persona, se suposa que "jo" representa també la mateixa persona. Però si és possible per al mateix home tenir consciència diferent i incomunicable en temps diferents, està fora de dubte que el mateix home constituirà en diferents temps diferents persones. Per aquest motiu les lleis humanes no castiguin les accions d'un boig com les de l’entenimentat. . .

12 (23) Res, excepte la consciència, pot unir existències llunyanes en una mateixa persona; la identitat de la substància no pot fer-ho. . .

13 (25) Estic d'acord a dir que l'opinió més probable és que la consciència estigui unida a una sola substància individual immaterial. Qualsevol substància vitalment unida al present ésser pensant és una part del mateix jo que és ara; qualsevol cosa que se li uneixi mitjançant una consciència d'antigues accions forma també una part del mateix jo que és idèntic llavors i ara. ..

Locke, Ensayo sobre el entendimiento humano, Aguilar Argentina, 7ª ed. 1977, pp.123-128.

---

Original en castellà

John Locke, Ensayo sobre el entendimiento humano.

CAPITULO XIX (XXVII) DE LA IDENTIDAD Y DE LA DIVERSIDAD

(Este capítulo no apareció en la primera edición del Ensa¬yo. Fue añadido en la segunda, a instancias de Molineux. (N. del T.)

1 (1) Otra fuente de comparaciones, de la que la mente hace frecuente uso, respecta al ser mismo de las cosas, cuando, considerando algo co¬mo existente en un tiempo y lugar determina¬dos lo comparamos consigo mismo existiendo en otro tiempo, y de aquí se siguen las ideas de identidad y diversidad. Cuando vemos algo que está en un lugar en un determinado instante de tiempo, estamos seguros de que es la misma cosa, y no otra que al mismo tiempo existe en otro lugar. En esto consiste la identidad. No hallando concebible que dos cosas de la misma cla¬se existan al mismo tiempo y en el mismo lugar, concluimos rectamente que lo que existe en un lugar y en un tiempo determinado excluye de allí a todo lo demás de la misma clase, y perma¬nece allí ello solo. Por lo tanto, cuando nos pre¬guntamos si algo es lo mismo o no, nos referi-mos siempre a algo que existió en tal tiempo o lugar. De aquí se sigue que una cosa no puede tener dos principios de existencia, ni dos cosas un solo principio, siendo imposible para dos co¬sas de la misma clase existir al mismo tiempo y en el mismo lugar, y una y la misma cosa en lugares diferentes. Por lo tanto, lo que tiene un mismo comienzo en relación a un tiempo y lu¬gar determinados, es una misma cosa; y lo que tuvo un principio diferente en lugar y tiempo no es una misma cosa, sino diversa. . .

2 (2) Tenemos idea de tres clases de sustancias, que son: Dios; las inteligencias finitas; y los cuerpos. Dios carece de principio, es eterno, inalterable, y está en todas partes, y por ello no puede haber duda acerca de su identidad. En cuanto a los espíritus finitos, teniendo cada uno su tiempo y lugar determinados para existir, la relación de este tiempo y lugar siempre deter¬minará la identidad de cada uno, tanto tiempo como ellos existan. Lo mismo puede sostenerse de cada partícula de materia; pues, en tanto que no sea hecha ninguna adición o sustracción de materia, permane¬ce siendo la misma. . .

3 (3) En todo lo dicho es fácil descubrir el principium individuationis. Su existencia misma es evidente. Determina a un ser a existir en un tiempo y lugar particular, incomunicable a dos seres de la misma clase. Esto, aunque parece más fácil concebirlo en las sustancias o modos simples, sin embargo cuando se reflexiona no es más difícil en las compuestas. Supongamos por ejemplo un átomo existiendo en un determina¬do tiempo y lugar; es evidente que, considerado en cualquier instante de su existencia, es idéntico consigo mismo en aquel instante, pues siendo en ese instante lo que es y ninguna otra cosa, es el mismo, y así debe continuar tanto tiempo como su existencia continúa. De igual modo, si dos o más átomos se unen en la misma masa, cada uno de ellos permanecerá el mismo por lo dicho anteriormente. Y mientras existan unidos, la masa, que consiste de los mismos átomos, de¬be ser la misma masa o el mismo cuerpo, aun¬que estén diferentemente mezcladas sus partes. Pero si se separa uno de estos átomos o se aña¬de uno nuevo, no será más tiempo la misma masa o el mismo cuerpo. Con respecto a las cria¬turas vivientes su identidad no depende de una masa de las mismas partículas sino de alguna otra cosa. En ella la variación de partes de ma¬teria no altera la identidad. . . La razón de que ocurra de manera distinta en ambos casos —en una masa de materia y en un cuerpo viviente- es que la identidad no se aplica a la misma cosa. . .

4 (6) La identidad del hombre consiste en una misma vida continuada, y sólo la identidad del alma es lo que hace al mismo hombre. . .

5 (9) Para hallar en qué consiste la identidad personal debemos considerar lo que representa la palabra persona; a mi entender, es un ser pen¬sante que puede razonar y reflexionar y conside¬rarse como el mismo, como una misma cosa que piensa en diferentes lugares y tiempos; y esto ocurre únicamente por el sentimiento que tiene de sus propias acciones, el cual es inseparable del pensar, y me parece que le es esencial. Es imposible que nadie perciba sin percibir que él mismo percibe. Cuando vemos, oímos, etc., sa¬bemos que hacemos eso. Por esto cada uno es para sí mismo lo que él llama “yo”. . .

6 (10) Pero se ha de inquirir si es la misma e idéntica sustancia. . . Tal vez haya quien oponga que, al ser interrumpida la conciencia por el ol¬vido, la sustancia pensante no será la misma. Pero esto no concierne a la identidad personal; la cuestión es saber qué hace que una persona sea siempre la misma, y no si es la misma sustancia la que siempre piensa en la misma persona, lo que en este caso no importa. Sustancias diferen¬tes, mediante la misma conciencia, están unidas en la misma persona; lo mismo que agregados diferentes, mediante la misma vida, están unidos en un mismo animal cuya identidad se preserva en este cambio de sustancias por la unidad de una vida continua. Siendo una misma conciencia lo que hace a un hombre ser él mismo para sí mismo, la identidad personal depende solamente de esto, ya se una solamente a una sustancia individual o continúe en una sucesión de varias sustancias. . .

7 (11) Que esto es así lo evidencia nuestro mismo cuerpo en tanto que sus partes están unidas al mismo yo consciente pensante de tal forma que, cuando se las toca, nosotros senti¬mos y somos conscientes de lo bueno o malo que les sucede, pues son una parte de nosotros mismos. . . Cortadle la mano a alguien; con ello se habrá separado de la conciencia del sujeto el calor, el frío y otras afecciones de esa mano: desde ese momento se verá que no constituye una parte del sujeto al que le fue cortada. Ve¬mos, pues, que la sustancia de que consiste el yo personal puede variarse sin cambio de la identi¬dad personal. No hay duda acerca de la conti¬nuación de la misma persona, aunque los miembros que forman parte de ella sean separados. . .

8 (17) El yo es aquella cosa consciente, pensante —sea cualquiera la sustancia de que esté formado: espiritual o material, simple o com¬puesta, esto no importa—, que es sensible al pla¬cer y al dolor, capaz de felicidad o miseria. . .

9 (18) En la identidad personal se funda el de¬recho y la justicia del premio y el castigo. . .

10 (19) La identidad personal consiste, no en la identidad de sustancia, sino en la identidad de conciencia. . .

11 (20) Pero se me objetará: suponiendo que yo pierdo la memoria de algunos aspectos de mi vida, de tal forma que nunca vuelva a ser cons¬ciente de ellos otra vez, ¿no soy yo quien hizo aquellas acciones? ; ¿no soy yo la misma perso¬na que tuvo aquellos pensamientos de los que una vez fui consciente, aunque los haya olvidado ahora? A esto respondo que debemos tener en cuenta qué es a lo que se aplica la palabra “yo”, que en este caso significa solamente hombre. (Es decir, “yo” como pronombré personal ) Como se presume que el mismo hombre es la misma persona, se supone que “yo” representa también la misma persona. Pero si es posible para el mismo hombre tener conciencia distinta e inco¬municable en tiempos distintos, está fuera de du¬da que el mismo hombre constituirá en dife¬rentes tiempos distintas personas. De ahí que las leyes humanas no castiguen las acciones de un loco como las del cuerdo. . .

12 (23) Nada, excepto la conciencia, puede unir existencias lejanas en una misma persona; la identidad de la sustancia no puede hacerlo. . .

13 (25) Estoy de acuerdo en que la opinión más probable es qu la conciencia esté unida a una sola sustancia individual inmaterial. Cualquier sustancia vitalmente unida al presente ser pensante es una parte del mismo yo que es ahora; cualquier cosa que se le una mediante una conciencia de antiguas acciones forma también una parte del mismo yo que es idéntico entonces y ahora. ..

---

Locke, Ensayo sobre el entendimiento humano, Aguilar Argentina, 7ª ed. 1977. p.123 - 128