Lledó: La perspectiva epicúria
De Wikisofia
La perspectiva epicúria es gira cap a allò que constitueix el centre «real» de l'existència humana: la corporeïtat. Els coneixements que la doxa aporta estan en el cos, en el cervell, però no són cos. No brollen de les «condicions de realitat» del cos. És un coneixement que arriba fins a nosaltres, sostingut per hàbits, institucions, estructures de domini, llenguatges. Tot aquest «món ideològic» projecta a la naturalesa humana cap a la seva no autonomia. Coaccionada per aquesta forma de dependència, sembla com si l'ésser humà hagués d'estar sotmès a dos dominis diferents: d'una banda als mandats d'aquestes estructures mítiques, jeràrquiques, «ètiques», que constitueixen el món que alimenta l'«ànima», d'altra banda, als immediats imperatius del cos, que ens fan semblants als altres animals i amb els quals, pel que sembla, ens submergim en el comú univers de la naturalesa. Però si s'elimina la dualitat ànima-cos, si es fa desaparèixer l'ànima, diluïda en tot l'organisme i constituïda per àtoms materials, el mecanisme de la sensació i del coneixement queda simplificat i unificat. Una de les característiques essencials del pensament epicuri és, precisament, la negació a hipostasiar aquests dualismes que havien donat a la filosofia anterior una particular fissura: ànima-cos, sensació-intel·lecció, doxa-episteme, el fet de fluir de la realitat enfront de la immutabilitat i perfecció de les idees, etc. Si efectivament es redueix la informació intel·lectual al més ençà i es rebutja tota forma de transcendència que tingui cap relació amb l'home, cal construir una nova antropologia, assentada en bases diferents. El cos és, doncs, el moment central de l'aqueitat, del ser aquí, i d'ell ha de partir aquesta «antropologia buscada».
_______________________________________________________
| Emilio Lledó, El epicureísmo, Montesinos, Barcelona 1984, p.87-88. |
Original en castellà
La perspectiva epicúrea se vuelve hacia aquello que constituye el centro «real» de la existencia humana: la corporeidad. Los conocimientos que la doxa aporta están en el cuerpo, en el cerebro, pero no son cuerpo. No brotan de las «condiciones de realidad» del cuerpo. Es un conocimiento que llega hasta nosotros, sostenido por hábitos, instituciones, estructuras de dominio, lenguajes. Todo este «mundo ideológico» proyecta a la naturaleza humana hacia su no autonomía. Coaccionada por esta forma de dependencia, parece como si el ser humano tuviese que estar sometido a dos dominios diferentes: por un lado a los mandatos de estas estructuras míticas, jerárquicas, «éticas», que constituyen el mundo que alimenta el «alma», por otro lado, a los inmediatos imperativos del cuerpo, que nos asemejan a los otros animales y con los que, al parecer, nos sumergimos en el común universo de la naturaleza. Pero si se elimina la dualidad alma-cuerpo, si se hace desaparecer el alma, diluida en todo el organismo y constituida por átomos materiales, el mecanismo de la sensación y del conocimiento queda simplificado y unificado. Una de las características esenciales del pensamiento epicúreo es, precisamente, la negación a hipostasiar estos dualismos que habían dado a la filosofía anterior una particular fisura: alma-cuerpo, sensación-intelección, doxa-episteme, el fluir de la realidad frente a la inmutabilidad y perfección de las ideas, etc. Si efectivamente se reduce la información intelectual al más acá y se rechaza toda forma de trascendencia que tenga relación alguna con el hombre, hay que construir una nueva antropología, asentada en bases distintas. El cuerpo es, pues, el momento central de la aqueidad, del ser aquí, y de él ha de partir esta «antropología buscada».
_______________________________________________________