Mostra la font per a Leibniz, G. W.: les idees innates com a virtualitats

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Leibniz, G. W.: les idees innates com a virtualitats
|Idioma=Español
}}
''Teòfil.''- Us ho concedeixo referent a les idees pures, que contraposo a les imatges dels sentits, i respecte a les veritats necessàries o de raó, que oposo a les veritats de fet. En tal sentit, cal afirmar que tota l'Aritmètica i la Geometria són innates i estan en nosaltres d'una manera virtual, de manera que resulta possible trobar-les si se les considera amb atenció i deixant de costat la resta que tenim en l'esperit, sense servir-se de cap altra veritat apresa per mitjà de l'experiència o per tradició aliena, tal com Plató ho va demostrar en un diàleg, en el qual presenta a Sòcrates conduint a un nen a veritats abstruses pel només mitjà de les preguntes, sense ensenyar-li res. Per tant, és possible fabricar-se ciències senceres en el propi gabinet, i fins i tot a cegues, sense aprendre mitjançant la vista o el tacte les veritats necessàries; encara que també és cert que les idees que tractem no haurien estat considerades si mai haguéssim vist ni tocat res. Una admirable economia de la naturalesa fa que no puguem tenir pensaments abstractes que no es recolzin en alguna cosa sensible, encara que no es tracti més que de caràcters com les figures de les lletres, o de sons; no obstant això, entre aquests pensaments i els caràcters no existeix cap connexió necessària. Si aquestes petjades sensibles no fossin necessàries, tampoc existiria l'harmonia preestablerta, sobre la qual tindré ocasió de conversar amb vós més àmpliament. Però tot això no impedeix que l'esperit prengui les veritats necessàries de si mateix. De tant en tant, s'aprecia a quina llunyania podria anar sense cap mena d'ajuda, com en el cas del noi suec que va arribar a fer de memòria i instantàniament grans càlculs, a força de conrear-la, sense haver après la manera usual d'explicar, ni tampoc a llegir i a escriure, si és que recordo bé el que se'm va explicar sobre aquest tema. Cert és que no va arribar a resoldre els problemes inversos, com els plantejats en l'extracció d'arrels; però això no impedeix que hagués pogut aconseguir-ho per si mateix mitjançant alguna nova habilitat del seu esperit. De manera que tot això l'única cosa que prova és que existeixen graus en la dificultat que tenim per a advertir-nos del que hi ha en nosaltres mateixos. Hi ha principis innats que són comuns, i molt senzills per a tots; hi ha teoremes que, així mateix, es descobreixen aviat, i constitueixen les ciències naturals, les quals són compreses millor per alguns que per uns altres. En fi, en un sentit més ampli que és bo utilitzar per a arribar a nocions més comprensives i determinades, totes les veritats que es poden deduir dels coneixements innats primitius poden al seu torn ser denominades innates, perquè l'esperit les pot extreure del seu propi fons, encara que sovint no resulti fàcil. I si algú dóna a les paraules un altre sentit, no vull entrar en discussions referents a paraules.

''Filaletes''. -Ja he reconegut que en l'ànima pot haver-hi coses que no siguin advertides, perquè un no sempre recorda a propòsit tot el que sap, però sempre fa falta que hagin estat apreses, i que en alguna altra ocasió hagin estat conegudes expressament. De tal manera que, si és possible afirmar que alguna cosa està en l'ànima, encara que l'ànima encara no ho hagi conegut, només pot ser perquè té la capacitat o facultat de conèixer-ho.

''Teòfil''. -I per què no podria haver-hi alguna altra raó, per exemple que l'ànima pugui tenir alguna cosa en si mateixa sense haver-se'n adonat d'això? Doncs ja que admeteu que un coneixement adquirit pot quedar-li ocult en la memòria, per què la Naturalesa no anava a haver pogut ocultar-li també algun coneixement originari? Per ventura és necessari que una substància que es conegui sàpiga en primer lloc precisament allò que li és natural? Per ventura una substància (per exemple, la nostra ànima) no pot i no ha de posseir múltiples propietats i afeccions, que resulta impossible considerar íntegrament des del primer moment? Els platònics opinaven que tots els nostres coneixements eren reminiscències, de tal manera que les veritats que l'ànima va portar en néixer l'home, a les quals es denomina innates, havien de ser residus d'algun coneixement exprés més antic. Però aquesta opinió no té cap fonament, i resulta fàcil argumentar que l'ànima ja havia de tenir coneixements innats en l'estat precedent (si la preexistència fos certa), per llunyà que fos, de manera que també aquests havien de provenir d'algun estat precedent, en el qual serien efectivament innats o almenys creats simultàniament, o bé caldria continuar a l'infinit, fent que les ànimes fossin eternes, en aquest cas aquests coneixements de nou resultarien innats, perquè l'ànima no té mai començament; i si algú pretengués que cada estat posterior ha posseït una mica d'aquests estats més antics, cosa que no ha deixat als següents, caldria respondre-li que algunes veritats evidents haurien d'haver existit en cadascun d'aquests estats. I prengui's de la manera que es vulgui, sempre resulta evident que, en tots els estats de l'ànima, les veritats necessàries són innates i la seva existència es comprova a partir de l'interior, sense que puguin establir-se a partir d'experiències, com ocorre amb les veritats de fet. Per què motius l'ànima no pot posseir alguna cosa que no hagi utilitzat mai? I tenir alguna cosa sense utilitzar-la, és el mateix que tenir la facultat d'aconseguir-ho? Si fos així, mai posseiríem coses de les quals poguéssim gaudir: doncs com és sabut, a part de la facultat i de l'objecte, perquè la facultat s'exerceixi sobre l'objecte sovint fa falta alguna disposició, sigui en la facultat, sigui en l'objecte, sigui en tots dos.

''Filaletes''. -Si es prenen les coses així, es pot dir que en l'ànima hi ha gravades veritats que, no obstant això, l'ànima mai ha conegut i fins i tot mai coneixerà. La qual cosa em resulta estranya.

''Teòfil''. -No veig en això cap absurd, ni tan sols encara que no es pogués afirmar que aquestes veritats existeixen. Doncs algun dia, quan les nostres ànimes estiguin en un altre estat, es poden desenvolupar en elles coses més rellevants que quantes podem conèixer en la present manera de vida.

''Filaletes''. -Però àdhuc suposat que hi hagi veritats que puguin estar impreses en l'enteniment sense que aquest les adverteixi, no veig com poden diferir, per relació al seu origen, de les veritats que només ell pot conèixer.

''Teòfil''. -L'esperit no només és capaç de conèixer-les, sinó també de trobar-les en si mateix, i si només tingués la simple capacitat de rebre els coneixements o la potència activa per a això, tan indeterminada com la que té la cera per a les figures i la taula rasa per a les lletres, no seria la font de les veritats necessàries, com acabo de demostrar que és: doncs és innegable que els sentits no basten per a fer-nos veure la necessitat d'aquestes veritats, de tal manera que l'esperit té una disposició (tant activa com passiva) per a treure-les ell mateix del seu fons; a pesar que els sentits són necessaris per a donar-li ocasió i interès per fer-ho, i per a orientar més aviat cap a unes que cap a unes altres. Com podeu veure, les persones que pensen: d'una altra manera, per sàvies que puguin ser, semblen no haver meditat prou en les conseqüències de la diferència que existeix entre les veritats necessàries o eternes i les veritats experimentals, com ja he fet notar i com tota aquesta rèplica demostra La demostració originària de les veritats necessàries només prové de l'enteniment, i les restants veritats provenen de les experiències o de les observacions dels sentits. El nostre esperit pot conèixer les unes i les altres, però és origen de les primeres, i per moltes experiències particulars que puguin tenir-se d'una veritat universal, sense conèixer la necessitat de la mateixa per mitjà de la raó mateixa, mai es podria estar segur d'ella, i per sempre, mitjançant la sola inducció.

''Filaletes. ''-Mes, no és cert que, si l'expressió ''estar en l'enteniment ''significa alguna cosa, ha de significar ser advertit i comprès per l'enteniment?

''Teòfil''. -Significa alguna cosa molt diferent: n'hi ha prou que allò que està en l'enteniment pugui ser trobat allí, i amb què els orígens o proves originàries de les citades veritats només estiguin en l'enteniment: els sentits poden insinuar, justificar i confirmar aquestes veritats, però mai demostrar la seva certesa infal·lible i eterna.

''Filaletes''. -Malgrat això, tots els que vulguin prendre's el treball de reflexionar amb alguna atenció sobre les operacions de l'enteniment, trobaran que el consentiment que atorga l'esperit ''sense esforç ''a determinades veritats depèn de la facultat de l'esperit humà.

''Teòfil. ''-D'acord. Però precisament aquesta relació particular de l'esperit humà amb aquestes veritats converteix a l'exercici de la facultat en fàcil i senzill, i fa que se les denomini innates. La possibilitat d'entendre-les no consisteix en una simple facultat: és una disposició, una aptitud, una preformació que determina la nostra ànima i que fa que puguin ser deduïdes d'ella. A la manera en què hi ha diferències entre la figura que es dóna a la pedra o al marbre indiferentment i la que ja està indicada en Les vetes, o estan disposades a fer-se veure si l'obrer sap aprofitar-les.
{{Ref|Ref=''Nuevos ensayos sobre el entendimiento humano'' (Alianza'', ''Madrid 1992, p.74-78).|Títol=Nuevos ensayos sobre el entendimiento humano'' (Alianza'', |Cita=true}}
{{InfoWiki}}