Mostra la font per a Langer, Susanne K.: l'actitud estètica

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Langer, Susanne K.: l'actitud estètica|Idioma=Español}}
Tota apreciació d'un art –pintura, arquitectura, música, dansa, sigui quina sigui l'obra– requereix un cert desenganxo, que ha estat anomenat de diverses maneres «actitud de contemplació», «actitud estètica» o «objectivitat» de l'espectador. Com vaig assenyalar ja en un capítol anterior d'aquest llibre, és part de la tasca de l'artista fer que la seva obra produeixi aquesta actitud en lloc d'exigir del subjecte percipient l'aportació a una estructura mental ideal. El que l'artista estableix per mitjà d'artificis estilístics conscients no és en realitat l'actitud de l'espectador –aquesta és un producte secundari–, sinó una relació entre l'obra i el públic (que l'inclou a ell). Bullough anomena a aquesta relació «distancia», i assenyala molt encertadament que l'«objectivitat», el «desenganxo» i les «actituds» són complets o incomplets, és a dir, perfectes o imperfectes, però no admeten graus.

La distància, per contra, admet per descomptat graus i difereix no només d'acord amb la naturalesa de l{{'}}''objecte'', que pot imposar un grau major o menor de distància, sinó que varia també d'acord amb la ''capacitat individual'' per a mantenir un grau major o menor.

Descriu (més que defineix) el seu concepte, no sense recórrer a la metàfora, però prou clarament per a fer-ne un element filosòfic:

La distància... s'obté en separar l'objecte i el seu atractiu del propi jo, tallant-ho de necessitats i efectes pràctics... Però això no significa que la relació entre el jo i l'objecte es trenqui fins a l'extrem de ser «impersonal»... Per contra, descriu una relació ''personal'', amb freqüència molt matisada emotivament, però d'un ''caràcter peculiar''. La seva peculiaritat estreba que el caràcter personal de la relació ha estat filtrat, per dir-ho així. Ha estat alliberat de la naturalesa pràctica i concreta del seu atractiu... Un dels exemples més coneguts es pot trobar en la nostra actitud cap als successos i personatges del drama...

Aquesta relació «d'un caràcter peculiar» és, al meu entendre, la nostra relació natural amb un símbol que encarna una idea i la presenta a la nostra contemplació no per a actuar pràcticament, sinó «lliure de la naturalesa pràctica i concreta del seu atractiu». Per virtut d'aquesta separació, l'art versa enterament sobre il·lusions, que per la seva falta de «naturalesa pràctica i concreta» són ràpidament distanciades com a formes simbòliques. Però l'engany –àdhuc el cuasi engany del «fingiment»– tendeix a aquest efecte contrari, la major proximitat possible. Buscar il·lusió, la creença i la «participació del públic» en el teatre, és negar que el drama sigui un art.

Hi ha els qui ho neguen. Hi ha crítics molt seriosos que veuen el seu valor essencial respecte a la societat, no com la classe de revelació pròpia de l'art, sinó en la seva funció com una forma de ritu, Francis Fergusson i T.S. Eliot han tractat el drama d'aquesta manera, i diversos crítics alemanys han trobat en el costum d'aplaudir l'últim vestigi de la participació del públic, que és en realitat el privilegi perdut del públic. Hi ha uns altres que consideren el teatre, no com un temple, sinó bàsicament com un saló de diversió i exigeixen que el drama ens complagui, ens il·lusioni per una estona i incidentalment ens ensenyi moral i el «coneixement de l'home».[...]

Ens trobem aquí amb dues teories dramàtiques extremes; i la teoria que sustento –que el drama és art, un art poètic de modalitat especial, amb la seva pròpia versió de la il·lusió poètica que governa tots els detalls de l'obra executada–, no es troba entre aquests extrems. El drama no és ni ritual ni un negoci d'espectacles, encara que pot ocórrer dins del marc de qualsevol d'ells; és poesia. Que no és ni una espècie de circ ni una espècie d'església.
{{Ref|Ref=''Sentimiento y Forma'', UNAM, México 1967, p. 298-300.|Títol=Sentimiento y Forma|Cita=true}}
{{InfoWiki}}