L'idealisme de Hegel (per Ramon Valls Plana)

L'idealisme de Hegel

Ramon Valls Plana

Idealisme en Kant i Hegel

La filosofia de Hegel pot exposar-se com una teoria de la racionalitat que sorgeix per transformació de la raó kantiana. Hegel accepta de Kant, com també ho va fer Fichte, el primat de la raó pràctica i proclama que la llibertat és el veritablement absolut, però no accepta els límits fixats per Kant a la raó teorètica ni el valor merament pràctic dels conceptes morals. Si els conceptes de l'enteniment, que Hegel prefereix dir representacions, ens ofereixen, per descomptat, un coneixement limitat, propi de les ciències empíriques, no ocorre el mateix amb els conceptes de la raó. Aquests, amb el seu caràcter totalitzador, ens brinden un coneixement filosòfic autèntic, que Hegel diu especulatiu, no solament de la naturalesa, sinó també de la realitat produïda per l'home al llarg de la història, a saber, les institucions socials i polítiques. L'idealisme transcendental de Kant es transforma en idealisme absolut o plenament realista, perquè la raó lliure és ella mateixa absoluta, la primera de les realitats que es posa a si acarona i als seus objectes com plenament reals. La realitat en ella mateixa no és un ignotum x, merament pensat, sinó que la raó pot abordar-la confiadament com el seu objecte propi. Portat per aquesta confiança en la raó, que ell sempre va exaltar com l'actitud que defineix al filòsof. Hegel va construir l'últim dels grans sistemes filosòfics del racionalisme modern. «La raó és la certesa de tota realitat», va escriure en la seva obra Fenomenologia de l'Esperit (cap. V) i en la Filosofia del dret (prefaci) llegim: «El que és racional és l'efectivament real; i l'efectivament real és el racional». Com ell mateix va explicar (Enciclopèdia 6) aquesta afirmació de racionalisme realista no significa que totes les realitats presents en el món siguin igualment racionals. Un geperut no realitza el concepte d'home de la mateixa manera que un atleta, ni un tirà és un autèntic estadista; però Hegel entén que solament mereix el nom de real en sentit emfàtic allò que realitza efectivament el seu propi concepte i en la mesura en què ho realitza. L'home bo i bell, aquest és l'home; l'Estat que promou i garanteix la llibertat, aquest és l'Estat. I aquest és precisament el sentit que Hegel dóna a la paraula «idea». Idea és el concepte racional realitzat o la realitat adequada al seu concepte (cf. Filosofia del dret I). L'idealisme hegelià no és un mentalisme, sinó l'afirmació de la presència operant de la raó en el món i, per tant, de la intel·ligibilitat de les coses naturals i humanes. La raó no és només un horitzó per a situar les coses i delimitar-les, sinó que és l'entranya de l'univers.

Hegel vist des de Kant

És clar que totes les filosofies poden exposar-se des d'una altra filosofia que va contribuir a la seva gènesi. Aquest procediment suposa que el lector està prèviament familiaritzat amb les categories conceptuals més pròpies de la filosofia antecedent, en aquest cas amb la de Kant. D'aquesta se seleccionen aquelles categories que poden identificar-se en la segona filosofia, en aquest cas la de Hegel, i s'afegeixen les correccions que va introduir aquesta segona filosofia. Ho hem fet així, de manera molt sintètica, en el paràgraf anterior. Si embargament, aquest procediment, que només val com a aproximació, pot suggerir la falsa idea que el hegelianisme no és més que un kantisme reelaborat. No és així, perquè si bé és cert que Hegel inicia sovint les seves exposicions a partir de conegudes tesis kantianes, ho fa sempre molt críticament i amb un estil de pensament molt allunyat de la mentalitat kantiana. Les seves preocupacions filosòfiques dominants ja no són les de la Il·lustració, sinó les de la nova època inaugurada per la Revolució francesa, preocupacions que Hegel integra en la seva pròpia filosofia i a les quals pretén donar completa resposta. Per exemple, en què consisteix la racionalitat de la societat civil i de l'Estat moderns? Fins a quin punt aquestes institucions realitzen o impedeixen la llibertat? Preguntes que no poden respondre's bé sense establir clarament que volem dir quan usem paraules com a «raó» o «llibertat». De tota manera, i per a evitar equívocs, diguem sense embuts que la utilització de Kant o d'altres autors per a explicar la filosofia hegeliana pot ser útil certament, però una filosofia no es comprèn veritablement fins que se la coneix des d'ella mateixa i no des dels seus antecedents. Hegel diria que només la comprenem quan la coneixem en i per a si mateixa.

Hegel vist des d'altres filosofies

Per a adonar-se de la relativitat del recurs a una filosofia antecedent per a explicar la difícil filosofia hegeliana, servirà el que segueix. La filosofia de Hegel és un cert parmenidisme, perquè Hegel continua creient que és necessari dir i pensar que allò que és, és; però l'ésser de Hegel no és absolutament immòbil, sinó que manté la seva identitat al llarg del seu continu esdevenir. Per això el hegelianisme és també un heraclitanisme, però les contínues diferències que es produeixen en el si del ser no esborren la identitat primordial. Poden i han de ser dites amb un llenguatge racional. La filosofia de Hegel és igualment un platonisme, perquè creu que la realitat més autèntica és idea, cosa que per a Hegel no significa que tot sigui representació mental ni que en alguna part es doni un duplicat més o menys idealitzat d'aquest món, sinó que l'objecte més veritable de l'especulació filosòfica és idea o realitat intel·ligible. Amb això queda dit que el hegelianisme és un aristotelisme, perquè afirma que l'intel·ligible és el sensible; però Hegel corregeix el naturalisme biologista d'Aristòtil quan posa la llibertat per sobre de la naturalesa, perquè la domini i la transformi. Hegel afirma també que el camí de la saviesa passa per l'escepticisme, però no es queda en ell. Hegel és també un neoplatònic per a qui l'Un engendra el múltiple, procés que dibuixa un cercle de sortida cap al material i de retorn a l'espiritual (que en Hegel és l'històric i el saber), però el neoplatonisme de Hegel es guarda d'afirmar la total transcendència de l'Un i creu que la filosofia especulativa, la que es val de conceptes racionals, ofereix un autèntic coneixement d'ell. Hegel és igualment un cristià que creu que Déu és un i tri, que s'encarna en el món i redimeix per la mort, però no creu en la veritat última d'aquestes representacions religioses, perquè elles mantenen sempre a Déu d'un costat i al món de l'altre, com tampoc creu que les definicions dogmàtiques de les esglésies no hagin de ser cridades davant el tribunal de la raó i no hagin de ser transformades en discurs filosòfic. És, doncs, igualment cert que Hegel és un racionalista il·lustrat que corregeix molt a fons el racionalisme del segle XVIII, al qual jutja abstracte, curt de vista davant els valors de la religió i mancada de sentit històric. Hegel és, per descomptat, un kantià perquè afirma que l'absolut és la llibertat i desenvolupa el caràcter contradictori de la raó descobert per Kant (cf. Enciclopèdia, 48), però es nega a restar valor cognoscitiu a la dialèctica de la raó pura, perquè la realitat mateixa és tan contradictòria com el concepte que la sustenta: per això es nega a separar els camps de la raó teorètica i de la raó pràctica i no vol que la saviesa moral vagi d'una banda i el saber teorètic ben fundat per un altre. Diguem, finalment, encara que això signifiqui trencar l'ordre cronològic d'aquest paràgraf, que Hegel és un spinozià, perquè aquesta referència, com exposarem més endavant, és probablement la més rellevant; és l'origen de la filosofia hegeliana, però també en aquest cas Hegel corregeix al seu antecessor en la mesura en què l'absolut de Hegel ja no és tant el «Deus sive natura» de Spinoza, sinó la substància històrica del gènere humà.