Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «L'idealisme de Hegel (per Ramon Valls Plana)»

De Wikisofia

Línia 212: Línia 212:
  
 
----
 
----
{{Ref|Ref=Ramon Valls Plana. El idealismo de Hegel , ''Temas y textos de Filosofía'', coordinada per F.J. Fortuny Bonet. Ed. Coloquio, Madrid, 1985, pàg. 227-251./ Ramon Valls Plana. ''El idealismo de Hegel'' , ''Temas y textos de Filosofía'', coordinada per F.J. Fortuny Bonet. Ed. Coloquio, Madrid, 1985, pàg. 227-251.}}
+
{{Ref|Ref=Ramon Valls Plana. El idealismo de Hegel , ''Temas y textos de Filosofía'', coordinada per F.J. Fortuny Bonet. Ed. Coloquio, Madrid, 1985, pàg. 227-251| Ramon Valls Plana. ''El idealismo de Hegel'' , ''Temas y textos de Filosofía'', coordinada per F.J. Fortuny Bonet. Ed. Coloquio, Madrid, 1985, pàg. 227-251.}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió del 00:34, 25 set 2020

L'idealisme de Hegel

Ramon Valls Plana (Valls, 27 de febrer de 1928 - Barcelona, 17 d'agost de 2011)

L'idealisme de Hegel

Idealisme en Kant i Hegel

La filosofia de Hegel pot exposar-se com una teoria de la racionalitat que sorgeix per transformació de la raó kantiana. Hegel accepta de Kant, com també ho va fer Fichte, el primat de la raó pràctica i proclama que la llibertat és el veritablement absolut, però no accepta els límits fixats per Kant a la raó teorètica ni el valor merament pràctic dels conceptes morals. Si els conceptes de l'enteniment, que Hegel prefereix anomenar representacions, ens ofereixen, per descomptat, un coneixement limitat, propi de les ciències empíriques, no succeeix el mateix amb els conceptes de la raó. Aquests, amb el seu caràcter totalitzador, ens brinden un coneixement filosòfic autèntic, que Hegel en diu especulatiu, no solament de la naturalesa, sinó també de la realitat produïda per l'home al llarg de la història, a saber, les institucions socials i polítiques. L'idealisme transcendental de Kant es transforma en idealisme absolut o plenament realista, perquè la raó lliure és ella mateixa absoluta, la primera de les realitats que es posa a si mateixa i als seus objectes com plenament reals. La realitat en ella mateixa no és un ignotum x, merament pensat, sinó que la raó pot abordar-la confiadament com el seu objecte propi. Portat per aquesta confiança en la raó, que ell sempre va exaltar com l'actitud que defineix al filòsof. Hegel va construir l'últim dels grans sistemes filosòfics del racionalisme modern. «La raó és la certesa de tota realitat», va escriure en la seva obra Fenomenologia de l'Esperit (cap. V) i en la Filosofia del dret (prefaci) llegim: «El que és racional és l'efectivament real; i l'efectivament real és el racional». Com ell mateix va explicar (Enciclopèdia 6) aquesta afirmació de racionalisme realista no significa que totes les realitats presents en el món siguin igualment racionals. Un geperut no realitza el concepte d'home de la mateixa manera que un atleta, ni un tirà és un autèntic estadista; però Hegel entén que solament mereix el nom de real en sentit emfàtic allò que realitza efectivament el seu propi concepte i en la mesura en què ho realitza. L'home bo i bell, aquest és l'home; l'Estat que promou i garanteix la llibertat, aquest és l'Estat. I aquest és precisament el sentit que Hegel dóna a la paraula «idea». Idea és el concepte racional realitzat o la realitat adequada al seu concepte (cf. Filosofia del dret I). L'idealisme hegelià no és un mentalisme, sinó l'afirmació de la presència operant de la raó en el món i, per tant, de la intel·ligibilitat de les coses naturals i humanes. La raó no és només un horitzó per a situar les coses i delimitar-les, sinó que és l'entranya de l'univers.

Hegel vist des de Kant

És clar que totes les filosofies poden exposar-se des d'una altra filosofia que va contribuir a la seva gènesi. Aquest procediment suposa que el lector està prèviament familiaritzat amb les categories conceptuals més pròpies de la filosofia antecedent, en aquest cas amb la de Kant. D'aquesta se seleccionen aquelles categories que poden identificar-se en la segona filosofia, en aquest cas la de Hegel, i s'afegeixen les correccions que va introduir aquesta segona filosofia. Ho hem fet així, de manera molt sintètica, en el paràgraf anterior. Si embargament, aquest procediment, que només val com a aproximació, pot suggerir la falsa idea que el hegelianisme no és més que un kantisme reelaborat. No és així, perquè si bé és cert que Hegel inicia sovint les seves exposicions a partir de conegudes tesis kantianes, ho fa sempre molt críticament i amb un estil de pensament molt allunyat de la mentalitat kantiana. Les seves preocupacions filosòfiques dominants ja no són les de la Il·lustració, sinó les de la nova època inaugurada per la Revolució francesa, preocupacions que Hegel integra en la seva pròpia filosofia i a les quals pretén donar completa resposta. Per exemple, en què consisteix la racionalitat de la societat civil i de l'Estat moderns? Fins a quin punt aquestes institucions realitzen o impedeixen la llibertat? Preguntes que no poden respondre's bé sense establir clarament que volem dir quan usem paraules com a «raó» o «llibertat». De tota manera, i per a evitar equívocs, diguem sense embuts que la utilització de Kant o d'altres autors per a explicar la filosofia hegeliana pot ser útil certament, però una filosofia no es comprèn veritablement fins que se la coneix des d'ella mateixa i no des dels seus antecedents. Hegel diria que només la comprenem quan la coneixem en i per a si mateixa.

Hegel vist des d'altres filosofies

Per a adonar-se de la relativitat del recurs a una filosofia antecedent per a explicar la difícil filosofia hegeliana, servirà el que segueix. La filosofia de Hegel és un cert parmenidisme, perquè Hegel continua creient que és necessari dir i pensar que allò que és, és; però l'ésser de Hegel no és absolutament immòbil, sinó que manté la seva identitat al llarg del seu continu esdevenir. Per això el hegelianisme és també un heraclitanisme, però les contínues diferències que es produeixen en el si del ser no esborren la identitat primordial. Poden i han de ser dites amb un llenguatge racional. La filosofia de Hegel és igualment un platonisme, perquè creu que la realitat més autèntica és idea, cosa que per a Hegel no significa que tot sigui representació mental ni que en alguna part es doni un duplicat més o menys idealitzat d'aquest món, sinó que l'objecte més veritable de l'especulació filosòfica és idea o realitat intel·ligible. Amb això queda dit que el hegelianisme és un aristotelisme, perquè afirma que l'intel·ligible és el sensible; però Hegel corregeix el naturalisme biologista d'Aristòtil quan posa la llibertat per sobre de la naturalesa, perquè la domini i la transformi. Hegel afirma també que el camí de la saviesa passa per l'escepticisme, però no es queda en ell. Hegel és també un neoplatònic per a qui l'Un engendra el múltiple, procés que dibuixa un cercle de sortida cap al material i de retorn a l'espiritual (que en Hegel és l'històric i el saber), però el neoplatonisme de Hegel es guarda d'afirmar la total transcendència de l'Un i creu que la filosofia especulativa, la que es val de conceptes racionals, ofereix un autèntic coneixement d'ell. Hegel és igualment un cristià que creu que Déu és un i tri, que s'encarna en el món i redimeix per la mort, però no creu en la veritat última d'aquestes representacions religioses, perquè elles mantenen sempre a Déu d'un costat i al món de l'altre, com tampoc creu que les definicions dogmàtiques de les esglésies no hagin de ser cridades davant el tribunal de la raó i no hagin de ser transformades en discurs filosòfic. És, doncs, igualment cert que Hegel és un racionalista il·lustrat que corregeix molt a fons el racionalisme del segle XVIII, al qual jutja abstracte, curt de vista davant els valors de la religió i mancada de sentit històric. Hegel és, per descomptat, un kantià perquè afirma que l'absolut és la llibertat i desenvolupa el caràcter contradictori de la raó descobert per Kant (cf. Enciclopèdia, 48), però es nega a restar valor cognoscitiu a la dialèctica de la raó pura, perquè la realitat mateixa és tan contradictòria com el concepte que la sustenta: per això es nega a separar els camps de la raó teorètica i de la raó pràctica i no vol que la saviesa moral vagi d'una banda i el saber teorètic ben fundat per un altre. Diguem, finalment, encara que això signifiqui trencar l'ordre cronològic d'aquest paràgraf, que Hegel és un spinozià, perquè aquesta referència, com exposarem més endavant, és probablement la més rellevant; és l'origen de la filosofia hegeliana, però també en aquest cas Hegel corregeix al seu antecessor en la mesura en què l'absolut de Hegel ja no és tant el «Deus sive natura» de Spinoza, sinó la substància històrica del gènere humà.

Filosofies i filosofia

Del que s'ha dit es desprèn que Hegel no va concebre la seva filosofia en solitari, ni al marge de tota la Història de la Filosofia. Més aviat es va esforçar per heretar-la sencera. Va acceptar i va refutar alhora totes les filosofies precedents. Això és congruent amb la seva pròpia concepció de la filosofia, la qual no existeix mai al marge de les filosofies que successivament apareixen, com tampoc hi ha fruita que sigui raïm, pera, etc. (cfr Enciclopèdia, 13). Però això no impedeix que «la» filosofia es doni, perquè la seva identitat no es perd en la pluralitat dels sistemes contraposats. La filosofia forma un cos amb el seu propi esdevenir, es forma històricament mitjançant l'assumpció crítica del seu passat. Aquest passat es conserva dialècticament superat («aufgehoben»), és a dir, mitjançant la negació d'aquells trets específics de cadascun dels sistemes que el convertien en una visió parcial o escairada. És lògic, d'acord amb el que acabem de dir, que Hegel no considerés la seva filosofia com l'última i definitiva. L'única cosa que pretenia per a ella és que fos la millor per al seu temps i més abraçant i rigorosa que les precedents.

Vida i obres

Georg Wilhelm Friedrich Hegel va néixer a Stuttgart l'any 1770. Va residir a la seva ciutat natal fins a acabar el batxillerat. Se sap que en aquest temps va traduir del grec la tragèdia Antígona, de Sòfocles. És també significatiu que el jove Hegel no apreciés molt al professor d'Història de l'institut perquè es limitava a explicar en classe el que havia ocorregut, sense dir mai per què havia ocorregut.

Tübingen, 1788-1793. En acabar el batxillerat, Hegel es trasllada a la Universitat de Tübingen per a cursar filosofia i teologia amb la intenció si fer-se pastor de l'església evangèlica (luterana). Conviu i trava una forta amistat amb Hölderlin i amb Schelling. D'aquesta època es conserven diversos fragments escrits per Hegel sobre la religió popular. Estima, sobretot, de la religió la seva funció educadora del poble, i creu que, per a complir aquesta funció, la religió no pot ser secament racional, sinó que ha de satisfer al cor. Hegel i el grup dels seus amics simpatitzen amb la Revolució francesa.

Berna, 1793.-1797. Acabats els seus estudis en Tübingen, Hegel es trasllada a Berna com a preceptor privat. Abandona la seva intenció fer-se pastor, però no el seu interès per la religió i, en general, per l'educació del poble. Redacta una «Vida de Jesús» de tall racionalista i escriu també sobre la «positivitat» de la religió cristiana, és a dir, sobre els continguts de la religió acceptats per l'autoritat.

Frankfurt del Main, 1797-1801. En aquesta ciutat exerceix igualment com a preceptor privat. Coneix la intensa vida espiritual de Frankfurt i reprèn el contacte amb Hölderlin. Escriu L'esperit del cristianisme i la seva destinació. Llegeix filosofia abundantment. S'escriu amb el seu amic Schelling, que en aquell moment ja és professor universitari en Jena,

Jena, 1801-1807. Schelling li facilita el seu trasllat a la universitat de Jena, bressol del romanticisme alemany. Allí escriu i defensa la seva tesi sobre les òrbites dels planetes. Comença la seva docència universitària. Publica un escrit sobre la «Diferència entre els sistemes de Fiche i Schelling» i diversos articles de la revista que dirigeix conjuntament amb Schelling. Aquests articles, conjuntament amb els manuscrits que redacta per a les seves primeres classes en la Universitat, permeten conèixer indirectament les seves copioses lectures en aquest temps i, directament, la progressiva formació del que serà el sistema filosòfic hegelià. L'època de Jena culmina amb la redacció de la «Fenomenologia de l'Esperit», la primera de les quatre grans obres filosòfiques que Hegel va publicar en vida i que conté ja «in nuce» tot el sistema que desplegarà en les seves obres posteriors. A conseqüència de la batalla de Jena, la Universitat d'aquesta ciutat es dispersa.

Bamberg, 1807. Durant la seva curta estada en aquesta ciutat, Hegel dirigeix un periòdic local.

Nuremberg, 1807-1816. En Nuremberg, a més de contreure matrimoni, Hegel ensenya filosofia als estudiants de batxillerat i és nomenat també director de l'Institut o «Gymnasium». Escriu la seva segona gran obra, la «Ciència de la lògica», la qual es publica entre els anys 1812 i 1816, i una «Propedèutica filosòfica» per als seus alumnes.

Heidelberg, 1816-1817. La Universitat de Heidelberg li crida a exercir una càtedra de filosofia. Publica com a llibre de text la primera edició de l'«Enciclopèdia de les ciències filosòfiques», la seva tercera gran obra, la qual serà més tard àmpliament corregida i augmentada. En l'«Enciclopèdia» s'exposa enter el sistema filosòfic de Hegel.

Berlín, 1817-1831. La Universitat de Berlín, de recent fundació, però convertida ja en un gran centre intel·lectual, l'acull com a professor ordinari (catedràtic), i allí coneix Hegel l'apogeu de la seva fama. Publica (1821) els «Principis de la Filosofia del Dret», quarta i última de les seves grans obres. L'any 1827 publica la segona edició de l'«Enciclopèdia» que dobla l'extensió de la primera, i en 1830, la tercera edició d'aquesta, novament corregida. El mateix any 1830 és nomenat Rector de la Universitat. En la tardor de 1831, Hegel mor a conseqüència d'una epidèmia de còlera. En morir havia acabat la correcció del primer llibre de la seva «Lògica» (Lògica del ser) i havia corregit unes poques pàgines de la seva «Fenomenologia…».

Immediatament després de la seva mort, els deixebles de Hegel preparen i editen les seves obres completes, i entre elles inclouen quatre grans textos que reprodueixen les lliçons que Hegel havia impartit. Són les altres quatre grans obres que coneixem com a lliçons sobre «Estètica», sobre «Filosofia de la religió», sobre «Història de la Filosofia» i sobre «Filosofia de la història universal». El text d'aquestes lliçons no és rigorosament autèntic, perquè en gran manera es tracta d'una reconstrucció a partir d'anotacions de diversos oïdors, però han tingut gran influència en la filosofia posterior.

Pel que fa als escrits juvenils de Hegel, en bona part fragmentaris, anteriors a l'època de Jena, cal dir que van romandre ignorats fins que van ser descoberts per Dilthey i publicats per Nohl en 1907 amb el poc encertat títol d'«Escrits teològics».

Evolució doctrinal de Hegel

El succint esquema que acabem de fer de la vida d'aquest filòsof és suficient per a entendre que es tracta de la vida d'un professor universitari de Filosofia que no es limita a ensenyar la filosofia d'uns altres, sinó que construeix el seu propi sistema. Abans de la seva anada a Jena, la seva activitat filosòfica és de tanteig, però a partir d'aquest moment es llança decididament a la filosofia i aconsegueix elaborar un gran sistema, ambiciós i imponent com a pocs, que sintetitza tota la filosofia anterior a ell i es constitueix en punt de referència obligada de la filosofia posterior fins als nostres dies.

Preocupacions dominants

Des de la seva època juvenil, Hegel s'esforça a comprendre el seu propi temps i a contribuir a l'educació dels seus contemporanis perquè assumeixin les tasques imposades per la nova situació social i política derivada de la revolució industrial i de la Revolució francesa. Hegel sempre es va esforçar en la cerca de fórmules escrites que ajudessin a aconseguir una vida humana rica i integrada, en la qual l'individu s'identifiqués amb si mateix i amb la seva societat. Veia que l'home del seu temps es trobava escindit o partit i que era necessari unificar-ho. En arribar a Jena, Hegel contempla sobretot, quatre oposicions a superar, les quals en bona manera es poden trobar en la filosofia de Kant, però no sols en ella. 1) L'oposició entre l'home com a subjecte de saber i el seu món; 2) l'oposició entre la naturalesa i la llibertat; 3) l'oposició entre l'individu i la societat i 4) l'oposició entre l'home com a llibertat finita i un destí que se li imposa com a absolut. Per aquesta raó, paraules com a escissió i reconciliació o com a oposició i superació són claus en els seus escrits.

El negatiu és necessari

No sense vacil·lacions i contínues reformulacions, Hegel acaba per entendre que els esquinçaments i oposicions que contínuament experimentem com alguna cosa negativa en tots els camps són llei de vida, per dir-ho així. Són escissions i lluites necessàries que poden i han de superar-se en un pla més elevat que aquell en què es produïa la lluita. En aquest nou pla, l'oposició es consumeixi i concorre a la reconciliació. La unitat més rica que així es conquista és la «veritat» concreta que sintetitza veritats parcials o abstractes que abans sustentaven a les parts en lluita. Per exemple, l'oposició entre individu i societat desapareix quan les institucions polítiques són elles mateixes institucions de llibertat que l'individu reconeix com a pròpies, després que els individus, educats per la dura realitat, aprenen que el seu millor interès és l'interès de tots.

Dialèctica hegeliana

Tenim aquí la «dialèctica hegeliana». A una unitat simple i indiferenciada que alguns diuen tesi (primer moment) succeeix, per negació interna a la simple unitat, l'escissió. La vella unitat s'estripa, i les parts s'oposen i combaten (segon moment o antítesi): però segueix un tercer moment de síntesi que Hegel anomena preferentment reconciliació o negació de la negació. Aquest tercer moment significa un retorn al primer i per això es pot parlar de moviment cíclic o circular. No es restaura, no obstant això, la vella unitat del començament, sinó que es guanya una unitat més complexa i concreta, més rica i determinada, que integra aquelles diferències que es van oposar en el segon moment. Convé adonar-se aquí que Hegel no usa les tres paraules tesis, antítesis i síntesis per a caracteritzar els tres moments de la seva dialèctica, perquè tesi i antítesi designen més aviat els dos termes de la realitat escindida en el segon moment. A més, la paraula antítesi suggereix que oposició sorgeix extrínsecament; però Hegel vol recalcar que l'escissió es produeix per necessitat interna o, cosa que és el mateix, que la negativitat s'amaga, potencialment o en si, en la primera realitat, i que el segon moment en què la negativitat es fa manifesta, és l'actualització d'aquella negativitat originària.

Especulació

Ara bé: el característic de la filosofia hegeliana consisteix tant a generalitzar al màxim el seu descobriment com a donar-li forma conceptual. Proclama, per tant, que la racionalitat consisteix precisament en aquest moviment complet que avança des de realitats més simples o abstractes a realitats més complexes o concretes. Per a comprendre la racionalitat de les coses hem de contemplar-les des del punt de vista més elevat possible per a abastar el procés total. És el punt de vista especulatiu o filosòfic per sobre del punt de vista vulgar i del punt de vista de les ciències empíriques.

La negativitat radica en l'absolut

Respecte de la generalització del procés dialèctic, és necessari subratllar que és absoluta. Hegel afirma, amb audàcia filosòfica, que haurà d'escandalitzar a les consciències religioses, que la negativitat nia en el mateix absolut, en l'infinit que la consciència religiosa anomena Déu i vol preservar pur de tota negativitat per a atribuir-la solament a les realitats finites o mundanes. En virtut d'aquesta negativitat precisament, l'absolut es desplega i realitza en la naturalesa i en la història. D'aquesta manera pot entendre's el significat de la coneguda expressió que trobem en el prefaci de la «Fenomenologia». «Tot depèn del fet que l'absolut no s'aprehengui i s'expressi (solament) com a substància, sinó també i en la mateixa mesura com a subjecte». Aquest text, extremadament dens i fonamental, pot comentar-se com si digués: cal entendre que no sols té raó Spinoza (substància), sinó també Kant (i Fichte!) (subjecte), de manera que contra Kant cal argumentar amb Spinoza i, contra Spinoza, cal valer-se del punt de vista de Kant. En altres paraules, la substància absoluta de Spinoza és el punt de vista més elevat i la primera unitat de la qual procedeix tot el múltiple. Tota diferència és anterior al primer. Però perquè aquesta substància no es quedi a ser immòbil parmenidià, sinó que es desplegui veritablement, cal incorporar en ella la subjectivitat kantiana, la qual implica sempre espontaneïtat i finitud, oposició, dicotomia. Resulta llavors, igualment, que la subjectivitat kantiana, incorporada en l'absolut, deixa de ser una subjectivitat merament finita. Les oposicions kantianes nien i sorgeixen en l'absolut. Ara bé: com sigui que on Kant contemplava una subjectivitat absoluta era precisament en el subjecte moral lliure, Hegel pot donar també la raó a Fichte i entendre que la substància-subjecte és primordialment llibertat o autoposición. La tesi de Spinoza que afirma que Déu és «causa sui», la interpreta Hegel, consegüentment, com a afirmació de llibertat o autoposición pura, la qual no es posa enterament sense posar l'oposat a ella, és a dir, el món.

El nucli de la filosofia hegeliana

Ningú nega genialitat a aquest cop d'audàcia especulativa. D'un tall resol «in nuce» els problemes filosòfics suscitats en l'època de Hegel al fil de la discussió sobre la filosofia kantiana i per la recepció a Alemanya del sistema de Spinoza. Aquest havia vist a Déu com a naturalesa, Kant i Fichte havien vist que l'absolut és la llibertat. Llibertat i naturalesa havien estat vistes per Kant com a antinòmiques, i aquesta antinòmia havia estripat la consciència de tota una generació. Ara podia veure's que en l'absolut són el mateix necessitat i llibertat. Aconseguia el seu àpex la filosofia de l'idealisme com a filosofia de la necessitat de la llibertat.

Concepte versus representació

Pel que fa a la forma conceptual que imprimeix Hegel a tota la seva filosofia, indicarem aquí solament alguns trets. En primer lloc, Hegel està fermament convençut que sense forma conceptual rigorosa no hi ha filosofia. El discurs filosòfic no és un discurs qualsevol, una disquisició més o menys brillant, més o menys encertada. Per això polemitza contra la «filosofia popular» que s'havia multiplicat en l'època de la Il·lustració. El discurs filosòfic ha de ser concatenat, ha de gaudir de necessitat intrínseca. En segon lloc, aquesta necessitat la troba ell solament en el discurs racional, i no en les representacions de l'enteniment a les quals Kant havia anomenat també conceptes. D'aquí arrenca una segona polèmica de Hegel contra les filosofies que no saben elevar-se a aquest nivell, cosa que, segons ell, li ocorre amb freqüència al mateix Kant. L'enteniment, en efecte posa determinacions, per exemple, quan qualifica un acte humà com a just. Però l'enteniment manté separada aquesta determinació de totes les altres, fins i tot de la seva oposada; per exemple, l'injust. Ara bé, la raó, en concebre la justícia, no es deté en ella, sinó que passa necessàriament a la seva negació, la injustícia, des d'aquesta segona torna a la justícia., ara com a justícia restablerta o expiació. Veiem, doncs, que els conceptes tenen una espècie de vida pròpia. Cadascun engendra el següent necessàriament per negació, i en això consisteix precisament la dialèctica del concepte. En altres paraules, la mera determinació de l'enteniment és, de seu, fixa i separada dels altres; el concepte és mòbil, s'enllaça amb el següent i podem fins i tot dir que s'autodetermina i es fa cada vegada més concret. D'aquí se segueix que el concepte tendeix a desenvolupar-se per si mateix en un sistema complet i circular de les determinacions de la raó. No n'hi ha prou amb fer l'inventari dels conceptes de la raó, encara que sigui complet, sinó que el filòsof ha de deduir-los. Això ho havia vist també Kant i s'havia esforçat per oferir un sistema complet dels conceptes purs i de les idees, però només havia intentat la deducció dels conceptes de l'enteniment, i això sense massa èxit, pensa Hegel. A més, en el nivell de la raó Kant havia mantingut rigorosament separats els conceptes purs de la raó pràctica i les idees i conceptes de la raó pura teorètica. No obstant això, el mateix Kant havia intentat construir un pont entre totes dues ribes («Crítica del judici»). Hegel es beneficia de la doctrina kantiana dels conceptes determinants i reflexius.

Concepte, ànima de les coses

Finalment, Hegel entén que el concepte racional és, per dir-ho amb la seva pròpia expressió, l'«ànima de les coses». Mantenir els conceptes a un costat i la realitat en l'altre seria caure en el «representativisme». Podem estudiar els conceptes per separat (això serà la seva «Lògica»), però no podem perdre de vista que en l'origen tot és un i, per tant, el concepte no resideix únicament en la raó, i menys encara en la ment. És l'estructura més íntima de la realitat, la seva ànima mòbil que configura l'esdevenir real de les coses. Per això, seguint amb l'exemple d'abans, en el món hi ha justícia, injustícia i expiació. El sistema filosòfic complet haurà d'abastar, per tant, l'estudi del concepte pur («Lògica») i del concepte encarnat en la realitat (Filosofia real).

Fenomenologia: filosofia naixent

«Fenomenologia de l'Esperit»

Quan Hegel publica aquesta obra (1807) té ja clar el que acabem d'exposar. Ho hem extret, en molt bona mesura, del pròleg de la «Fenomenologia», el qual va ser redactat després del cos del llibre. És la frontissa de tota la filosofia hegeliana. D'una banda significa el final de la seva evolució, dels seus tantejos i vacil·lacions abans de llançar-se a l'arena filosòfica. Però, d'altra banda, Hegel considera que tot queda per fer, perquè el sistema no ha estat encara desenvolupat. Per aquesta raó, el pròleg de la seva «Fenomenologia» és també un escrit programàtic. És una peça crucial que posa fi a la gènesi de la filosofia hegeliana i anuncia el seu desenvolupament sistemàtic. Què conté, doncs, el cos d'aquest llibre, tan difícil com fascinant? Pràcticament, conté tots els temes que trobarem en el sistema; però aquests temes no són tractats en la «Fenomenologia» des del punt de vista de la ciència filosòfica en si mateixa i per si mateixa, sinó des del punt de vista de la consciència humana que els va descobrint gradualment. Per això, la filosofia està present en la «Fenomenologia» en estat naixent, es veu com sorgeix una consciència que es va fent filosòfica no sense dolor. Marx va dir encertadament anys després que la «Fenomenologia» és el taller on es forja la filosofia hegeliana. És per això, també, una odissea de l'esperit, una novel·la de formació, escrita en clau filosòfica i, en el fons, una autobiografia.

Fenomenologia: introducció filosòfica a la filosofia

Convé advertir, així mateix, que quan Hegel va començar aquest llibre es proposava escriure, no el sistema complet de la seva filosofia, però sí la seva primera part. Després d'haver-lo escrit va veure clar que no tenia a les mans, pròpiament, la primera part del sistema sinó una espècie d'introducció a aquest. La primera part del sistema serà la «Lògica» o la ciència dels conceptes purs. Però Hegel va retenir sempre del seu primer propòsit el caràcter estrictament filosòfic del llibre, el seu caràcter sistemàtic o conceptual. Dit d'una altra manera, la «Fenomenologia» no és un discurs no filosòfic que condueix a la filosofia, sinó una introducció filosòfica a la filosofia. Aquest doble caràcter del llibre, a saber, narració del camí que segueix la consciència des de la no-filosofia a la filosofia i discurs filosòfic que descobreix el concepte ocult en cadascuna de les estacions per les quals passa la consciència, és un dels aspectes més originals de la «Fenomenologia» i causa de la seva dificultat i del seu encant. La narració dels avatars de la consciència s'entremescla contínuament amb una reflexió filosòfica superposada.

Dos personatges

Es pot dir que l'estructura de l'obra és molt semblant a la d'un concert musical amb orquestra i solista. El solista és la consciència que fa l'experiència i aquesta es narra en singular. Però un segon personatge del llibre parla en plural, «nosaltres», diu Hegel, i aquest personatge analitza i interpreta aquesta experiència en clau conceptual. Se suposa, per tant, que l'autor del llibre i els seus lectors, estan ja al cap del carrer. Són ja consciències filosòfiques que miren cap endarrere, recorden el camí que han fet, l'ordenen i narren, però sobretot l'interpreten i comprenen el seu sentit perquè en el camí recorregut descobreixen l'impuls del concepte, la seva lògica secreta, que la consciència, mentre camina no pot veure. El solista enuncia i exposa els temes, l'orquestra els glossa i interpreta, però a la fi del concert tots dos es fundin en un sol «tutti», perquè la consciència ha esdevingut filosòfica i ingressa ella mateixa en el «nosaltres». La consciència ha superat la seva solitud, ha trencat l'aïllament dels punts de vista particulars o opinions (això és així per a mi) i s'ha elevat al punt de vista universal de la ciència filosòfica (això és així en si i per si). Ha ingressat en la comunitat dels savis. En altres termes, pot dir-se que la «Fenomenologia» estudia el camí que va des del jo al nosaltres, des del jo més elemental i inculte que diu el que els seus ulls veuen (consciència sensible) fins a la subjectivitat plural, intersubjectiva, pròpia de la consciència científica que per a Hegel és, en el seu últim desenvolupament, consciència filosòfica.

Figures de consciència

El cos del llibre conté una introducció en la qual s'explica què és la Fenomenologia i quin és el seu mètode o manera d'avançar. Segueixen vuit capítols. Al llarg d'ells es descriuen les estacions per les quals passa la consciència i que Hegel en diu «figures de consciència». Són diferents maneres de veure i actuar. La consciència passa necessàriament de l'una a l'altra figura, però atès que ella és cega per al concepte, no veu aquesta necessitat. Es troba portada a una altra manera de veure sense poder-se explicar el canvi experimentat. Per això el camí és dolorós i es viu com un camí de contínua pèrdua de si, encara que en si mateix té significat positiu i la consciència progressa realment. En això consisteix precisament la forma que pren en la consciència el mètode dialèctic, és a dir, una manera d'avançar per negació o destrucció de la manera de veure anterior. Cal afegir, a més, que la consciència no canvia de manera de veure perquè es convenç extrínsecament del seu error, sinó per fidelitat a aquella manera de veure. Esforçant-se per veure i dir les coses segons el criteri que ha adoptat, se li enfonsa aquell criteri i es troba amb què n'ha adoptat un altre completament diferent. Per exemple, el medieval (en el llibre «consciència desgraciada») es fa renaixentista (en el llibre «raó») a força de ser medieval a fons. I aquest és precisament el punt clau de la «Fenomenologia» i que constitueix la seva originalitat més profunda. El veritable canvi de figura de consciència o manera de veure no ocorre perquè un altre més savi ens convenç i adoptem un altre criteri. El canvi ocorre en la mateixa mesura en què som conseqüents amb el criteri que defineix la nostra manera de veure.

Contingut de la Fenomenologia

En els tres primers capítols es troben les tres figures de la consciència ingènuament realista que creu en la total independència del seu objecte, la consciència sensible, la consciència percipient i l'enteniment. La consciència objectiva es dissipa quan adverteix de sobte que el seu veritable objecte és ella mateixa. Esdevé així autoconsciència (cap. IV). Aquest capítol és un dels més interessants i que ha servit d'inspiració per a molts filòsofs posteriors. En la seva primera secció es conté la coneguda dialèctica del senyor i el serf. La consciència servil s'inverteix i esdevé consciència senyorial en virtut del seu treball de transformació de la naturalesa. En la segona secció del mateix capítol s'estudien les figures de la consciència estoica, la consciència escèptica i la consciència desgraciada o consciència del cristià medieval. Aquesta consciència esdevé raó (cap. V) i apareix llavors com a raó observadora de la naturalesa. És la mentalitat pròpia de les ciències empíriques modernes. Dins del mateix capítol apareixen de seguida una sèrie de figures de l'individualisme moral modern. A partir del capítol VI, les figures que apareixen ja són menys figures d'una consciència individual, i passen a ser figures del món social. El pas del cap. V al VI és un dels passatges més difícils i controvertits del llibre. Hegel posa com a títol del capítol VI «l'esperit» i en ell trobem la figura del món grec, de l'imperi romà, de la cultura moderna i de la Il·lustració per a acabar amb la consciència moral kantiana. El capítol VII (la religió) recorre les figures de la religiositat primitiva i egípcia, de la religió grega i de la religió cristiana. Finalment, com ja hem dit, el llibre conclou en el capítol VIII (El saber absolut) i en ell trobem, per fi, la consciència filosòfica moderna.

Filosofia, política i religió

Del que s'ha dit es desprèn que Hegel fa convergir en la «Fenomenologia» tres temes crucials de tota la història de la filosofia: teoria del coneixement, política i religió. El llibre, en la seva introducció i tres primers capítols, sembla orientar-se gairebé exclusivament al problema epistemològic plantejat per la crítica kantiana, a pesar que en els dos primers capítols, Hegel opera ja una important assimilació de la filosofia grega fins a Aristòtil inclusivament. En el tercer capítol estan molt presents els problemes cognoscitius suscitats per la ciència newtoniana i Leibniz. No obstant això, a partir del capítol IV, amb el concepte de reconeixement mutu i amb l'anàlisi de les relacions de dominació, s'aborda l'arrel de les relacions socials i polítiques, tema que reprèn al llarg de tot el capítol VI. En el VII la religió s'aborda directament després d'haver aparegut ja en diverses ocasions. En definitiva, la constitució del subjecte col·lectiu del saber epistèmic és, al mateix temps, la constitució de l'assemblea universal dels homes lliures i la realització en la terra de la comunitat dels homes en Déu, sempre anunciada i sempre posposada per la religió. I aquests tres temes convergeixen perquè es trenen contínuament al llarg de l'evolució històrica del gènere humà cap a la racionalitat i la llibertat.

Dialèctica històrica: Les coses són, a vegades, com han de ser

S'observa igualment en la «Fenomenologia» l'exemple més viu de l'habilitat de Hegel per a donar la raó a tothom i llevar-la-hi a tots. Cada figura de consciència, cadascuna de les formes d'organització social, cadascuna de les religions, té la seva raó parcial, tenen raó en el seu moment, però aquest moment és passatger i la seva pròpia dinàmica interna el destrueix. No obstant això, no es destrueix el fil dialèctic de la història total. Cada moment crea la seva pròpia negació que és el moment següent. El conjunt avança, la humanitat progressa. A més, aquest progrés no és indefinit i de simple acostament a un ideal sempre inassolible. El camí té una meta real. Cada estació o figura és, en si mateixa, realitat racional perquè en ella es dóna una certa realització del concepte. I aquest és un motiu constant de polèmica que manté Hegel contra Kant i Fichte. Una filosofia de l'«haver de ser» l'irrita perquè deixa sempre la raó d'un costat i la realitat de l'altre. Una filosofia de l'haver de ser és per a Hegel una filosofia de moralistes avinagrats que desqualifiquen permanentment la realitat perquè aquesta mai s'ajusta a l'ideal. És més, una filosofia així garanteix la pervivència de l'ofici de sermonejador. Hegel creu, contràriament, que es donen realitats autènticament racionals, realitats que són idea, i aquestes són precisament les que valen. A la filosofia competeix mostrar la seva racionalitat, el seu ajust amb el concepte. La qual cosa no impedeix que la raó sigui descontentadissa amb la racionalitat aconseguida i ens empenyi sempre cap a cotes més elevades i més àmplies de llibertat.

[...]

El sistema

Acabada la «Fenomenologia» i interpretada per ell mateix com a introducció al sistema. Hegel aborda la construcció del sistema complet del saber filosòfic, un saber que en realitat es construeix a si mateix, per la raó que porta en les seves entranyes. Ell se sent únicament instrument d'aquesta raó per al seu temps. No es creu Déu, com alguns suposen.

Diferents versions del sistema

Una primera exposició, breu i elemental, del sistema es troba en la «Propedèutica» que va escriure per als batxillers de Nuremberg. Aquesta llavor es desenvolupa àmpliament en les tres versions de l'«Enciclopèdia». Donarem una versió succinta del conjunt i de les seves tesis més interessants, esforçant-nos molt a no desfigurar massa la complexitat d'un pensament vigorós i extremadament matisat. En aquesta exposició refonem el contingut de la «Lògica» de Nuremberg i el de la Lògica de l'«Enciclopèdia». Fem el mateix amb la «Filosofia del Dret» i la part corresponent de l'«Enciclopèdia».

El sistema hegelià s'articula en tres grans parts: Lògica, Filosofia de la Naturalesa i Filosofia de l'Esperit. Les dues últimes les agrupava Hegel en Jena sota un epígraf comú de Filosofia real. Aquest epígraf desapareix ara, probablement per a subratllar que el concepte pur, objecte de la Lògica, és també realitat i ànima de tota realitat.

«Ciència de la Lògica»

La «Ciència de la Lògica» és ciència filosòfica del concepte. Això significa que és discurs necessari i deductiu de totes les categories del pensament pur. La Lògica s'obre amb un important fragment destinat a establir el punt d'arrencada. Aquest ha de ser en si mateix necessari, perquè, si no ho fos, viciaria la necessitat de tot el discurs posterior. Com és ben sabut, Hegel xifra aquest començament en l'«ésser», interpretat com ser global, anterior a qualsevol escissió. És per tant «'ser'» tant subjectiu com objectiu. Però en el seu caràcter màximament abstracte, l'ésser del començament no és simplement el primer punt del discurs que ha de seguir, sinó que és ja, potencialment o en si, tot aquest discurs, el recobreix tot sencer.

A continuació, segueix la coneguda dialèctica ser-res-esdevenir. L'ésser abstractíssim en la seva total manca de determinacions, és igualment la seva pròpia determinació, no-res. Però si l'ésser és trànsit continu al no-res i el no-res és trànsit en ser perquè no es poden pensar l'un sense l'altre, Hegel conclou que l'ésser és esdevenir. L'esdevenir s'interpreta com el primer concepte, en el qual s'engloben, com a moments lògicament inseparables, ser i no-res.

Dins ja del cos de la Lògica, l'ésser passa a ens determinat, dotat d'alguna qualitat. Al fil de la categoria qualitat, Hegel dedueix les categories de finit i infinit, de l'ésser en si i de l'ésser per a si, d'unitat i multiplicitat.

La segona categoria principal de la lògica de l'ésser, després de la qualitat, és la quantitat. Després de deduir diverses categories derivades, com són, per exemple, el número i l'infinit matemàtic, Hegel sintetitza quantitat i qualitat en la categoria mesurada. Aquesta és la tercera de les categories principals de l'ésser. Amb això es passa al segon llibre de la Lògica, dedicat a l'essència.

«Ciència de la Lògica»: Llibre segon

En el segon llibre es determinen categories tan decisives per al pensament com identitat i diferència i s'explica en què consisteix la contradicció. L'essència confereix a l'ésser una certa profunditat o relleu i s'interpreta com a fonament. En contraposició amb l'essència sorgeix llavors el parer, l'aparèixer o fenomen i finalment la realitat efectiva o realitat adequada a la seva essència. També en aquest segon llibre trobem categories tan decisives com relació, absolut, necessitat i contingència, substància i accident, causa i efecte. El llibre conclou amb l'anàlisi de la causalitat recíproca o interacció.

La simple enumeració de les categories de l'ésser i de l'essència posa de manifest diverses coses. Primerament, els dos primers llibres de la Lògica són tant una ontologia com una deducció de les categories que tracta de perfeccionar la deducció kantiana i fichteana. En segon lloc, el primer llibre o lògica del ser assimila críticament les principals categories de la filosofia grega, mentre que en la lògica de l'essència s'absorbeixen les categories de les categories de la metafísica moderna, especialment les de Spinoza, Leibniz i Kant. Per aquesta raó, algun comentarista ha dit que la «Lògica» de Hegel és una Història esotèrica de la Filosofia. En tercer lloc, la «Lògica» de Hegel és una espècie de diccionari filosòfic perquè en ella es tracta de dilucidar el significat exacte d'aquelles paraules que han vingut a ser tecnicismes inevitables del discurs filosòfic. El mateix Hegel ja havia advertit en la «Fenomenologia» que aquest tipus de paraules no poden ser defugides per cap mena de pensament mínimament rigorós. En el pròleg a la segona edició de la «Lògica», per la seva part havia advertit que les categories «estan exposades i consignades en el llenguatge de l'home». Segons aquesta tesi hegeliana el llenguatge és el lloc primari de la Lògica, allí on aquesta resideix i s'amaga, on cal anar a buscar-la. Finalment, s'ha d'advertir que, sent la lògica hegeliana l'equivalent en el seu sistema de la metafísica tradicional, la metafísica en ell no té valor de transcendència. Les categories són formals, però no són merament categories del pensament. Per això Hegel agrupa els dos primers llibres de la «Lògica» sota un epígraf comú de «Lògica objectiva» perquè són determinacions de l'ésser, que és tant pensament com realitat.

«Ciència de la Lògica»: llibre tercer

El tercer llibre de la «Lògica» rep el títol de «Lògica subjectiva o del concepte». El fragment introductori d'aquest llibre és de gran importància per a la interpretació de la «Lògica» sencera i fins i tot de tota la filosofia hegeliana. En aquest fragment Hegel s'esforça a oferir «el concepte del concepte». L'ésser, després d'haver tornat a si mateix com a essència i haver cobrat així certa interioritat o volum, torna ara de nou al punt de partida i apareix com a concepte o estructura racional. D'aquesta manera el ser es revela com autoposició de subjectivitat espontània. Culmina ara l'assimilació de la filosofia kantiana o fichteana però alliberades totes dues de subjectivisme. Mai l'ésser és tan objectiu que manqui d'estructures racionals, mai el concepte o pensament és tan subjectiu que no sigui posició de realitat.

En el tercer llibre de la «Lògica» trobem, per tant, una dilucidació del significat de les paraules concepte i subjectivitat, per a entrar de seguida en una exposició deductiva de les categories pròpies de la Lògica aristotèlica: concepte, judici i sil·logisme. L'assimilació hegeliana d'aquesta lògica pretén, no obstant això, alliberar-la del seu caràcter representatiu o intel·lectual per a elevar-la a racional o especulativa. Això significa que Hegel vol insistir en el caràcter discursiu de la raó. Per aquest motiu, Hegel pot dir, com Fichte, que no rehabilita la intuïció intel·lectual negada per Kant. Si es vol continuar parlant d'intuïció intel·lectual, cal dir que en Hegel la intuïció del començament del discurs és intuïció de l'abstracció suma, que aquesta intuïció suposa una prèvia elevació fenomenològica de la consciència i que aquesta intuïció és discurs virtual. Ara bé, el discurs solament és enterament probatori quan completa el seu cercle. La intuïció del final és doncs ja intuïció de contingut concret, però també ara aquesta paraula és equívoca, perquè no s'intueix un contingut simple sinó tot un procés discursiu que desplega el concepte.

Dins encara del tercer llibre de la «Lògica» i després d'haver deduït i criticat les formes tradicionals del raonament, Hegel mostra la naturalesa del raonament implícit que subjau en els conceptes objectius de la mecànica moderna, de la química i de la teleologia dels vivents. La «Lògica» acaba amb l'estudi de què és idea. S'analitza allí el que és idea en general i a continuació s'estudia la idea de vida, la idea de veritat i la idea de bé. El cercle final es tanca amb un llarg passatge dedicat a la idea absoluta. L'ésser del començament, que era ja tot, però vist en la seva màxima abstracció, es veu ara com a idea total, com a realitat que esdevé desplegant-se a si mateixa espontàniament en la forma de discurs racional. Dins del capítol final aclareix què ha d'entendre's com a mètode. El mètode és la manera d'avançar del raonament lògic. No pot establir-se per endavant perquè seria arbitrari. Cal deixar que el concepte es desplegui autònomament i només quan aquest s'ha completat podem observar com ha avançat i registrar a part la manera d'avançar.

Una reflexió final sobre la «Lògica» hegeliana que s'ha d'afegir a la que hem fet en acabar el resum dels dos primers llibres: Hegel va començar la seva carrera intel·lectual preocupat pel sentit dels esdeveniments contemporanis. En fer-se filòsof entén que per a parlar amb rigor d'aquests esdeveniments cal passar per la metafísica, és a dir, per la dilucidació del que és raó i del que signifiquen les grans paraules filosòfiques. L'obra de Hegel torna, després d'aquesta volta, a les preocupacions primeres armat ara d'un instrumental imponent, la dificultat principal del qual resideix no tant en el catàleg o enumeració successiva de les categories, amb elucidació del seu significat, sinó en l'esforç deductiu perquè de cadascuna broti necessàriament, per necessitat del mateix concepte, la següent. Per això, la creu més gran del lector de la «Lògica» de Hegel no és tant el cos de cadascun dels capítols (que ja és una gran creu), sinó les transicions o passos d'una categoria a una altra. Encara sort que el llibre compta amb llargues notes en les quals el llenguatge es fa menys formal i on sovintegen les referències històriques. Aquestes notes allarguen molt el text, però són un bon alleujament per a l'estudiós. Per al principiant la «Lògica» és, per descomptat, un llibre impossible.

Filosofia de la naturalesa

La segona part del sistema l'ocupa la Filosofia de la naturalesa. És la part que ha merescut menys atenció dels estudiosos i, en general, s'ha acceptat l'opinió que en ella Hegel va estar desencertat en voler encaixar per força les ciències modernes en el seu sistema especulatiu. Avui, no obstant això, aquesta opinió està sent revisada. En qualsevol cas un estudi detingut dels textos hegelians mostra que el seu autor havia meditat la ciència newtoniana, la química encara incipient del seu temps i, en general, les controvèrsies científiques de l'època. També és cert que l'interès de Hegel es va projectar menys en aquest camp que en la Lògica i la Filosofia social.

La filosofia de la naturalesa situa a aquesta com a negatiu de la idea perquè en ella no apareix la subjectivitat com a tal. Això no impedeix que la naturalesa s'ordeni en graus ascendents des de l'inorgànic a l'orgànic. La teleologia dels éssers vivents mostra al final que la finalitat absoluta no es troba en ells i remeten a l'esperit. No és estrany que Hegel, conseqüent amb la seva mentalitat, defineixi la naturalesa com exterioritat en oposició a la interioritat o subjectivitat de l'esperit.

Hegel divideix la Filosofia de la Naturalesa en tres seccions dedicades successivament a la mecànica, la física i l'orgànic. La part més interessant és la primera en la qual Hegel examina críticament la física galileu-newtoniana. En conjunt es pot dir que Hegel s'esforça per conjuminar el punt de vista de les ciències modernes amb el de la filosofia de la naturalesa romàntica la qual adopta un punt de vista globalitzador i vitalista.


Filosofia de l'Esperit

En aquesta tercera part del sistema, Hegel posa un marcat interès perquè en ella es diluciden els problemes que afecten més directament a la vida humana. Perquè en l'esperit el concepte es manifesta en la seva plenitud, en aquesta part del sistema Hegel es beneficia àmpliament del treball prèviament realitzat en la «Lògica». Divideix també la filosofia de l'esperit en tres seccions: esperit subjectiu, esperit objectiu i esperit absolut. L'estudi de l'esperit subjectiu comprèn primerament una antropologia filosòfica en la qual l'home és contemplat com a ànima. En segon lloc, Hegel contempla a l'ésser humà com a consciència, autoconsciència i raó, resumint aquí la primera meitat de la seva «Fenomenologia de l'Esperit» i, finalment, en tercer lloc, Hegel tracta de l'home com a esperit teorètic, pràctic i lliure.

La llibertat serveix com a enllaç amb la filosofia de l'esperit objectiu. Aquesta constitueix una autèntica filosofia social que ell va anomenar també «Filosofia del dret». És el tractat que ha fet a Hegel més famós com a teòric de la societat civil i de l'Estat. És també l'aspecte de la filosofia hegeliana que ha conservat un interès perenne. En el segle passat va ser l'objecte principal del debat entre el que s'ha anomenat dreta i esquerra hegeliana. La filosofia de Marx va néixer, en bona part com a crítica a la «Filosofia del dret». El debat actual entorn de la racionalitat (o irracionalitat) de la nostra societat i de la nostra organització política manté a Hegel com a punt de referència obligat perquè ell és el teòric per excel·lència de l'Estat burgès nascut de la Revolució francesa.

El que Hegel es proposa en aquest camp es pot dir senzillament: mostrar la racionalitat de l'Estat modern perquè l'home del seu temps, plenament conscient de si mateix com a home lliure, reconegui l'Estat com la seva pròpia obra i es reconciliï amb ell. Hegel entén que la consciència de llibertat pot divorciar-nos i ens divorcia de fet de la política. Es tracta, per tant, de fer l'apologia de l'Estat, però això no significa que Hegel faci una apologia totalment incondicional i definitiva, perquè la filosofia no pot preveure formes futures de major racionalitat. En qualsevol cas és clar que Hegel ha de ser comprès en el seu moment històric, en el qual eren molt forts les tendències involucionistes que pretenien la restauració de l'antic règim.

Llibertat i eticitat

El seu tractat s'articula de la següent manera. Primerament, Hegel desenvolupa una original teoria de la llibertat (Introducció a la «Filosofia del Dret») per a definir a aquest com a «existència en llibertat», és a dir, com a institucionalització de la llibertat que ha de ser el seu producte i la seva garantia. Proclama el caràcter diví de la llibertat en entendre-la com a acte pur. Dins ja del cos del tractat, Hegel justifica primerament la propietat privada com a primera realització de la llibertat. No som lliures, no podem actuar lliurement, sense posseir alguna cosa. Aquí recull Hegel la teoria de la propietat com a dret natural, encara que s'oposa a aquesta expressió perquè el dret no és mai una cosa natural», no pertany a l'àmbit de la naturalesa. L'estudi de la propietat es completa amb l'estudi del contracte, mitjançant el qual la propietat es transmet i aquesta perd el seu caràcter inicialment individual. Apareix llavors el delicte com a violació del dret de propietat i del contracte. Però el delicte és castigat i el càstig remet a la consciència moral.

Segueix l'estudi de la moralitat com a dret més elevat de la subjectivitat moderna a autodeterminar-se. Aquí Hegel segueix de prop a Kant, encara que tracta de no aïllar al subjecte de la seva bona consciència i remet a la necessitat d'abocar-se cap a l'acció exterior. D'aquesta manera la moralitat es transforma en eticitat, és a dir, en moralitat social. Aquesta esfera és la més típica de Hegel. En ella estudia successivament a la família, a la societat civil i a l'Estat.

Hegel comença per negar que el matrimoni sigui un contracte perquè un contracte versa sobre coses i no sobre persones. Una persona no pot ser objecte de contracte sense reduir-la a la condició d'esclau. La família, de tota manera, és solament un àmbit ètic inicial. No es tanca sobre si mateixa perquè l'educació dels fills promou la sortida d'aquests de la unitat familiar i els projecta cap a la societat.

Allò que Hegel en diu societat civil és el camp de les relacions econòmiques de treball i de producció. Aquí Hegel es beneficia de les seves lectures dels economistes clàssics i contempla la societat civil com un teixit de relacions presidides per l'interès particular. La societat civil multiplica constantment les necessitats i les maneres de satisfer-les. Al mateix temps divideix contínuament el treball obligant-nos a l'especialització. Les relacions econòmiques i de treball, per tant, se'ns converteixen en relacions de dependència mútua. Tots necessitem del treball dels altres per a satisfer les nostres necessitats i tots contribuïm amb el nostre treball a satisfer les necessitats dels altres. Malgrat aquesta interdependència, que crea una riquesa comuna, en la societat civil es produeix una acumulació de riquesa en mans d'uns i de pobresa en mans d'uns altres. Això significa que la societat civil tampoc és la societat perfecta que s'equilibra a si mateixa, sinó que remet a un pla superior que és l'organització política.

Hegel defineix l'Estat com la realitat efectiva de la idea ètica perquè en ell s'institucionalitza la llibertat de tots. Defensa per tant la racionalitat de l'Estat democràtic. Hegel defensa per tant la racionalitat de l'Estat constitucional i parlamentari (bicameral) amb divisió de poders, sempre que aquesta divisió no infringeixi la unitat de la sobirania. Els tres poders són per a ell la Corona, el Parlament i el Govern. No és poder de l'Estat la potestat judicial, la qual és simplement un òrgan de l'Administració pública. L'Administració en general opera com a organisme intermedi entre l'Estat pròpiament dit i la societat civil. Emana de l'Estat i és instrument seu per a intervenir en la societat civil i corregir els inevitables defectes d'aquesta. Molt típic de Hegel és la seva concepció de la constitució política i del patriotisme. La constitució no és tant un document escrit com un organisme viu, generat històricament i compost de variades institucions travades entre si. Pel que fa al patriotisme, Hegel entén que no pot consistir en un sentiment, sinó en una confiança racional en les institucions, basada en el bon funcionament d'elles.

Les relacions internacionals

L'estudi de les relacions internacionals constitueix un dels capítols més suggeridors de la «Filosofia del Dret». És clar que aquestes relacions no s'havien desenvolupat en el temps de Hegel en el mateix grau que en el nostre. En el camp internacional ell contempla tres factors principals: guerra (o amenaça de guerra), relacions comercials i moralisme, és a dir, discursos poc eficaços sobre la pau perpètua. En qualsevol cas, aquest capítol serveix per a adonar-se que la divinització hegeliana de l'Estat és molt relativa. És diví quan encarna les exigències universals de llibertat, però no ho és del tot perquè en el pla internacional els Estats operen com a particularitats i les seves relacions mútues segueixen «en estat de naturalesa», és a dir, sense llei en sentit propi. La universalitat planetària manca d'òrgan que l'encarni i la faci valer.

Filosofia de la Història

D'aquesta manera arribem a la «Filosofia de la Història» que serveix de transició entre l'esperit objectiu i l'esperit absolut. La Història no sols ha succeït, sinó que continua corrent. L'enfrontament entre els interessos particulars de l'Estat ens projecta cap a un futur que la filosofia no pot anticipar. Però la filosofia sí que sap que el menys racional pereix i que la universalitat de la llibertat s'obre pas. Això significa que la Història opera com a tribunal que jutja i executa la sentència a favor d'allò més racional i en contra del que és menys racional. Aquest és el sentit de la coneguda frase que afirma que la Història universal és el judici universal.

Amb la «Filosofia de la Història», àmpliament desenvolupada en les «Lliçons» de Hegel, acaba el tractat sobre l'esperit objectiu. Segueix el tractat sobre l'esperit absolut, el qual divideix Hegel en tres noves parts: Estètica, Religió i Filosofia. Aquí també, a part de l'exposició abreujada que trobem en l'«Enciclopèdia», disposem de les més àmplies exposicions en els textos corresponents de les «Lliçons». En els tres casos (Estètica, Religió i Filosofia) segueix aquí una manera d'exposar netament històrica des de l'Antiguitat a l'Edat mitjana i a la Modernitat, encara que sempre buscant «la raó en la història».

Filosofia de l'art i de la religió

L'Estètica o filosofia de l'art és una de les parts més llegides de l'obra de Hegel. És, per descomptat, interessant i menys difícil que altres textos seus. Hegel assigna un paper social a l'art, major en l'Antiguitat que en la modernitat, perquè als pobles antics l'obra d'art serveix perquè el poble es reconegui en ella i comprengui el seu propi esperit col·lectiu. La coneguda afirmació que pronostica la mort de l'art significa precisament això. No que en el futur es deixi de pintar o de compondre música, sinó que l'art deixarà de tenir aquesta funció que va ser primordial en els seus orígens.

Les formes històriques de la religió, per part seva, interessen a Hegel com a institucions històriques pròpies de cada època i en estreta relació amb les institucions socials i polítiques. De manera semblant al que ocorre amb l'art, la religió serveix perquè cada poble prengui consciència del seu esperit. Però la religió compleix igualment una altra comesa: el de fer presents, de manera representativa i no conceptual, aquelles dimensions de la raó que romanen encara ocultes perquè no han aconseguit efectivitat històrica. Per això a la religió no sols li competeix educar al poble en la comprensió del seu present, sinó que eleva la consciència a un horitzó més ampli.

No obstant això, art i religió són totes dues representatives. Evoquen i signifiquen la totalitat o l'absolut, i aquest és el seu valor racional, però el representen de manera inadequada. Per això han de ser superades. Pel que fa a la religió en particular, Hegel entén que la representació implica inevitablement l'inconvenient de situar a Déu d'un costat i a la Naturalesa amb la Història, de l'altre. L'absolut no està separat, està des de sempre en el món i opera en ell. No hi ha finit sense infinit i viceversa. Per això Hegel posa molt èmfasi a defensar a Spinoza de les acusacions de panteisme i d'ateisme, perquè defensant a Spinoza es defensa ell mateix. No és panteista perquè hi ha Déu i entitats finites. Per la mateixa raó no és ateu. Però Hegel no professa tampoc un deisme d'un Déu separat, assequible per la raó d'una vegada per sempre. Viu encarnat, per dir-ho així, en el món. La seva essència més íntima és llibertat i es revela progressivament al llarg de la Història mitjançant el progrés d'ella. Es pot entendre, des d'aquesta perspectiva, que Hegel digués una miqueta burlescament, que la seva oració matutina consistia a llegir el periòdic.

Finalment, la filosofia és la forma suprema que pren la raó, diferent també en cada època, però progressant sempre a través de la seva pròpia negativitat, és a dir, mitjançant el continu debat tant destructiu com constructiu. La seva forma conceptual és adequada a la raó i això la situa per sobre de l'art i la religió. Però no anticipa el futur. Ha d'acontentar-se a comprendre la racionalitat del que ja és, la qual cosa no significa que tota la realitat bruta sigui racional.

L'exposició completa del sistema que trobem en l'«Enciclopèdia» conclou amb el conegut text de la «Metafísica» d'Aristòtil que defineix a Déu com a coneixement de coneixement, és a dir, en el llenguatge de Hegel, com a autoconsciència. Art, religió i filosofia, com a figures de l'esperit absolut, són, les tres, autoconeixement de l'absolut. Però només en la filosofia aquest coneixement es perfecciona. Ara bé, com sigui que tot és un, el desplegament múltiple d'aquesta unitat originària torna enriquit al seu origen. L'absolut no s'entén fora d'ell sinó des d'ell mateix.


Crítica de Hegel

Pel que portem dit, el mateix Hegel entendria que la filosofia posterior ha de criticar-ho i destruir-ho. Però també romandria convençut que la seva destrucció significaria la seva permanència.

Per a nosaltres és clar que la seva confiança en la raó va ser potser excessiva. Potser. Però també ens sembla clar que el dia en què la nostra civilització abdiqui de la raó, haurà mort. I en aquest moment Hegel tindrà raó de nou. Pot dir-se també que el seu esforç deductiu és en molts moments no solament difícil sinó alambinat i forçat. L'encaixament dins del seu sistema de les ciències modernes, de la realitat social, de la història sencera, ens resulta violent. Però en qualsevol cas Hegel és un gran filòsof i un gran filòsof sempre és un gran mestre. La seva exigència de racionalitat sempre serà exemplar. Va divinitzar l'Estat, va enaltir la funció de la guerra? Per descomptat, encara que no sense matisos essencials que no és just oblidar. Retinguem, no obstant això, la lliçó més important: És necessari tornar a dir i tornar a pensar, perquè la filosofia no és recepta per a res. Com a màxim serveix per a posar-nos davant l'exigència de pensar i parlar per nosaltres mateixos.


Ramon Valls Plana. El idealismo de Hegel , Temas y textos de Filosofía, coordinada per F.J. Fortuny Bonet. Ed. Coloquio, Madrid, 1985, pàg. 227-251