Ktagh, Helge: organització històrica de la ciència

Una manera d'organitzar la història de la ciència és dividir-la en seccions «verticals» i «horitzontals» (vegeu figura 1). La història horitzontal de la ciència significa, segons s'entén aquí, l'estudi del desenvolupament d'un tema concret determinat a través del temps; per exemple, d'una especialitat científica, d'una àrea problemàtica o d'un tema intel·lectual. En alguns casos pot identificar-se l'origen (t₀) i la «mort» (t) del tema en qüestió, en aquest cas se'ns donen els límits temporals. En altres casos el límit superior és l'actualitat (t‘). Aquest últim cas es presenta amb molta freqüència, perquè la raó de rastrejar el passat d'un tema sol trobar-se lligada a la importància actual d'aquest assumpte. La història horitzontal és la història d'una disciplina o la història d'una subdisciplina.

Figura 1. Dues maneres d'organitzar la història de la ciència. L'argument que recorre l'eix vertical pot ser una disciplina científica, una àrea problemàtica o un tema conceptual.

La història vertical és una manera alternativa d'organitzar els materials d'història de la ciència. L'historiador inclinat pel sistema vertical part d'una perspectiva que té una naturalesa més interdisciplinària, en la qual la ciència que s'analitza és considerada simplement com un element més de la vida cultural i social d'un període. Un element que no pot aïllar-se dels altres elements del període en qüestió i que, juntament amb ells, caracteritza l'«esperit de l'època» que constitueix el veritable terreny d'aquest tipus d'història de la ciència. Mentre que la història horitzontal constitueix una pel·lícula d'una part petita concreta de la ciència, la història vertical és una instantània de la situació general.

Introducción a la historia de la ciencia, Crítica, Grijalbo, Barcelona 1989, p. 110-111.

---

Original en castellà

Una manera de organizar la historia de la ciencia es dividirla en secciones «verticales» y «horizontales» (véase figura 1). La historia horizontal de la ciencia significa, según se entiende aquí, el estudio del desarrollo de un tema concreto determinado a través del tiempo; por ejemplo, de una especialidad científica, de un área problemática o de un tema intelectual. En algunos casos puede identificarse el origen (t0) y la «muerte» (t) del tema en cuestión, en cuyo caso se nos dan los límites temporales. En otros casos el límite superior es la actualidad (t‘). Este último caso se presenta con mucha frecuencia, pues la razón de rastrear el pasado de un tema suele hallarse ligada a la importancia actual de dicho asunto. La historia horizontal es la historia de una disciplina o la historia de una subdisciplina.

Figura 1. Dos maneras de organizar la historia de la ciencia. El argumento que recorre el eje vertical puede ser una disciplina científica, un área problemática o un tema conceptual

La historia vertical es una manera alternativa de organizar los materiales de historia de la ciencia. El historiador inclinado por el sistema vertical parte de una perspectiva que tiene una naturaleza más interdisciplinar, en la que la ciencia que se analiza es considerada simplemente como un elemento más de la vida cultural y social de un período. Un elemento que no puede aislarse de los demás elementos del período en cuestión y que, junto con ellos, caracteriza el «espíritu de la época» que constituye el verdadero terreno de este tipo de historia de la ciencia. Mientras que la historia horizontal constituye una película de una parte pequeña concreta de la ciencia, la historia vertical es una instantánea de la situación general.