Recurs:Kierkegaard: la mort i la malaltia mortal

 Introducció

«Aquesta malaltia no és de mort» (Jn, Xl, 4). I, no obstant això, Llàtzer va morir. Però com els deixebles no comprenguessin el que després va afegir Crist: «Llatzer, el nostre amic, està adormit, però vaig a despertar-lo» (XI, 11), llavors el Mestre els va dir ja sense cap ambigüitat: «Lázaro ha mort» (Xl, 14). Per tant, Llàtzer havia mort i amb tot no es tractava d'una malaltia mortal; estava mort i, no obstant això, tal malaltia no era de mort.

Ara sabem, sense cap dubte, que Crist estava pensant en aquell miracle que anava a permetre als contemporanis –en la mesura que aquests creguessin– «contemplar la glòria de Déu» (Xl, 40); que estava pensant fer aquell miracle que anava a despertar a Llàtzer d'entre els morts, de manera que aquesta malaltia no solament no era mortal, sinó que era, segons predicció del mateix Crist, «per a glòria de Déu, perquè el Fill de Déu fos glorificat per ella» (Xl, 4). Direm per ventura que si Crist no hagués ressuscitat a Llàtzer hauria deixat de ser igualment cert que aquesta malaltia, la mort mateixa, no era una malaltia mortal? Des del moment en què Crist s'acosta a la tomba i crida amb forta veu: «Llàtzer, surt fora» (Xl, 43), des d'aquest mateix moment comença a ser totalment cert que aquesta malaltia no és mortal. I encara que Crist no hagués pronunciat tals paraules, no bastaria per ventura el sol fet que s'apropés al sepulcre –ell, que era «la resurrecció i la vida» (Xl, 25)– per a donar-nos a entendre amb suficient claredat que aquesta malaltia no és mortal? Per ventura el sol fet que Crist existeixi no indica ja ben a les clares que no es tracta de cap malaltia de mort? De què li hagués servit a Llàtzer l'haver ressuscitat d'entre els morts si, al cap i a l'últim, havia d'acabar morint-se! De què li hagués valgut de no existir aquell que és la resurrecció i la vida per tots els que creuen en ell! No, no és perquè Llàtzer ressuscitava d'entre els morts pel que es pot afirmar que aquesta malaltia no és mortal sinó pel fet que Crist existeixi. Doncs, parlant humanament, la mort és l'últim de tot i només cal tenir esperances mentre es viu. En canvi, entenent les coses cristianament, la mort no és de cap manera la fi de tot, sinó solament un senzill episodi inclòs en la totalitat d'una vida eterna; i, segons aquest mateix sentit cristià, en la mort caben infinitament moltes més esperances que en el que els homes anomenen vida, per molt que aquesta sigui plena de salut v forces.

Per tant, en el sentit cristià, ni la mateixa mort aconsegueix la categoria de malaltia mortal, i moltíssim menys l'aconsegueix tot això al que sol anomenar-se sofriments terrens i temporals: necessitat, malaltia, misèria, dificultats, calamitats, penes, dolors de l'ànima, cures i aflicció. I encara que tot això fos tan pesat i penós que els homes, almenys els que sofreixen, es veiessin obligats a exclamar: «Això és pitjor que la mort»...; tanmateix res d'això, comparable a una malaltia, però en realitat no sent-ho, pot anomenar-se en el sentit cristià una malaltia mortal.

El cristianisme és el que ha ensenyat al cristià a pensar de manera tan altament animosa sobre totes les coses terrenals i mundanes, inclosa la mateixa mort. Gairebé com perquè el cristià s'embraveixi amb aquesta superba elevació sobretot el que els homes anomenen d'ordinari desgràcies, sobretot el que els homes anomenen el pitjor dels mals. Però, per contrapartida, el cristianisme ha descobert una misèria que ignora l'home com a tal; aquesta misèria és la de la malaltia mortal. Per al cristià és com una broma tot el que l'home natural considera horrorós; per això, quan aquest fa la descripció de tots els horrors i ja no aconsegueix esmentar-ne cap més, el cristià no pot per menys que prendre-ho en certa manera a riure. Tal és la distància de l'home natural al cristià, alguna cosa similar a la qual intervé entre el nen i l'adult: allò pel que el nen tremola, no és res per a l'adult. En primer lloc, el defecte del nen consisteix que no conegui el que és horrible; i, a més, com a conseqüència de la seva ignorància anterior, en què s'espanti d'allò que no és horrible. El mateix li esdevé també a l'home natural, que comença per ignorar el que és veritablement horrible i, no obstant això, no s'allibera de l'espant, ni moltíssim menys, sinó que es posa a tremolar pel que en realitat no és horrible. Aquí, al seu torn, ocorre com amb la relació divina del pagà: aquest no coneix al veritable Déu, però no es para en tal ignorància, sinó que s'agenolla adorant a un ídol com Déu.

Només el cristià sap el que ha d'entendre's per malaltia mortal. Com a cristià ha rebut uns ànims que l'home natural desconeix per complet..., aquests ànims els va rebre aquell precisament en aprendre el temor pel que és en gran manera horrible. Un home sempre aconsegueix ànims de la següent manera: quan tem un perill major, l'home sempre se sent amb ànims per a arriscar-se a un perill més petit; i quan es té un temor infinit davant un perill únic, llavors tots els altres perills ens resulten com a inexistents. Però això espantós que el cristià va aprendre a conèixer és la malaltia mortal.

La enfermedad mortal, o la desesperación y el pecado, de R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1990, p.36-39.

---

Original en castellà

Introducción

«Esta enfermedad no es de muerte» (Jn, Xl, 4). Y, sin embargo, Lázaro murió. Pero como los discípulos no comprendieran lo que luego añadió Cristo: «Lázaro nuestro amigo está dormido, mas yo voy a despertarle» (Xl, 11), entonces el Maestro les dijo ya sin ninguna ambigüedad: «Lázaro ha muerto» (Xl, 14). Por lo tanto, Lázaro había muerto y con todo no se trataba de una enfermedad mortal; estaba muerto y, no obstante, tal enfermedad no era de muerte.

Ahora sabemos, sin lugar a dudas, que Cristo estaba pensando en aquel milagro que iba a permitir a los contemporáneos –en cuanto éstos creyeran– «contemplar la gloria de Dios» (Xl, 40); que estaba pensando hacer aquel milagro que iba a despertar a Lázaro de entre los muertos, de suerte que esa enfermedad no solamente no era mortal, sino que era, según predicción del mismo Cristo, «para gloria de Dios, para que el Hijo de Dios fuese glorificado por ella» (Xl, 4). ¿Diremos acaso que si Cristo no hubiese resucitado a Lázaro habría dejado de ser igualmente cierto que esa enfermedad, la muerte misma, no era una enfermedad mortal? Desde el momento en que Cristo se acerca a la tumba y grita con fuerte voz: «Lázaro, sal fuera» (Xl, 43), desde ese mismísimo momento empieza a ser totalmente cierto que esa enfermedad no es mortal. Y aunque Cristo no hubiese pronunciado tales palabras, ¿no bastaría acaso el solo hecho de que se acercase al sepulcro –él, que era «la resurrección y la vida» (Xl, 25)– para darnos a entender con suficiente claridad que esa enfermedad no es mortal? ¿Acaso el solo hecho de que Cristo exista no indica ya bien a las claras que no se trata de ninguna enfermedad de muerte? ¡De qué le hubiera servido a Lázaro el haber resucitado de entre los muertos si, a fin de cuentas, tenía que terminar muriéndose! ¡De qué le hubiera valido de no existir aquel que es la resurrección y la vida para todos los que creen en él! No, no es porque Lázaro resucitase de entre los muertos por lo que se puede afirmar que esa enfermedad no es mortal sino por el hecho de que Cristo exista. Pues, hablando humanamente, la muerte es lo último de todo y sólo cabe abrigar esperanzas mientras se vive. En cambio, entendiendo las cosas cristianamente, la muerte no es en modo alguno el fin de todo, sino solamente un sencillo episodio incluido en la totalidad de una vida eterna; y, según ese mismo sentido cristiano, en la muerte caben infinitamente muchas más esperanzas que en lo que los hombres llaman vida, por mucho que ésta sea plena de salud v fuerzas.

Por lo tanto, en el sentido cristiano, ni la misma muerte alcanza la categoría de enfermedad mortal, y muchísimo menos la alcanza todo eso a lo que suele llamarse sufrimientos terrenos y temporales: necesidad, enfermedad, miseria, apuros, calamidades, penas, dolores del alma, cuidados y aflicción. Y aunque todo ello fuese tan pesado y penoso que los hombres, al menos los que sufren, se vieran obligados a exclamar: «Esto es peor que la muerte»..., sin embargo nada de esto, comparable a una enfermedad, pero en realidad no siéndolo, puede llamarse en el sentido cristiano una enfermedad mortal.

El cristianismo es el que ha enseñado al cristiano a pensar de manera tan altamente animosa sobre todas las cosas terrenales y mundanas, incluida la misma muerte. Casi como para que el cristiano se envalentone con esta soberbia elevación sobre todo lo que los hombres llaman de ordinario desgracias, sobre todo lo que los hombres llaman el peor de los males. Pero, por contrapartida, el cristianismo ha descubierto una miseria que ignora el hombre en cuanto tal; esta miseria es la de la enfermedad mortal. Para el cristiano es como una broma todo lo que el hombre natural considera horroroso; por eso, cuando éste hace la descripción de todos los horrores y ya no acierta a nombrar ninguno más, el cristiano no puede por menos que tomarlo en cierto modo a risa. Tal es la distancia del hombre natural al cristiano, algo similar a la que media entre el niño y el adulto: aquello por lo que el niño tiembla, no es nada para el adulto. En primer lugar, el defecto del niño consiste en que no conozca lo que es horrible; y, además, como consecuencia de su ignorancia anterior, en que se espante de aquello que no es horrible. Lo mismo le acontece también al hombre natural, que empieza por ignorar lo que es verdaderamente horrible y, sin embargo, no se libera del espanto, ni muchísimo menos, sino que se pone a temblar por lo que en realidad no es horrible. Aquí, a su vez, ocurre como con la relación divina del pagano: éste no conoce al verdadero Dios, pero no se para en tal ignorancia, sino que se arrodilla adorando a un ídolo como Dios.

Sólo el cristiano sabe lo que ha de entenderse por enfermedad mortal. Como cristiano ha recibido unos ánimos que el hombre natural desconoce por completo..., estos ánimos los recibió aquél precisamente al aprender el temor por lo que es sobremanera horrible. Un hombre siempre consigue ánimos del siguiente modo: cuando teme un peligro mayor, el hombre siempre se siente con ánimos para arriesgarse a un peligro más pequeño; y cuando se tiene un temor infinito ante un peligro único, entonces todos los demás peligros nos resultan como inexistentes. Pero eso espantoso que el cristiano aprendió a conocer es la enfermedad mortal.