Accions

Recurs

Kierkegaard: el jo mesquí: manca d'infinitud

De Wikisofia

La revisió el 09:36, 19 oct 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - manera sí mateixos, + manera si mateixos,)

2. La desesperació de la finitud equival mancant infinitud

La raó d'aquest fenomen –segons va quedar exposat en l'apartat anterior– radica en la dialèctica que el jo sigui una síntesi, raó per la qual una cosa mai deixa de ser la seva contrària.

Mancar d'infinitud és desesperada limitació i estretor. Aquí, naturalment, només es parla de limitació i estretor en el sentit ètic. En canvi, al món pròpiament no es parla més que d'estretor intel·lectual o estètica, i, sobretot, del que més es parla és de les estretors en el sentit econòmic; ja que la mundanitat consisteix totalment en el fet que s'atribueixi un valor infinit a l'indiferent. La consideració mundana de les coses sempre es refereix a les diferències entre home i home, no tenint -com és obvi, ja que tenir-ho significa espiritualitat- cap comprensió per a l'única cosa necessària i, en conseqüència, tampoc la té sobre la limitació i estretor que representa el fet d'haver-se un perdut a si mateix; només que ara aquesta pèrdua no esdevé mitjançant l'evasió cap a l'infinit, sinó fent-se un completament finit i, en comptes de ser un jo, haver-se convertit en un nombre, en un de punts, en una simple repetició d'aquesta eterna monotonia.

La limitació desesperada és manca d'originalitat, o que un s'ha despullat a si mateix de la seva originalitat primitiva, havent-se, en el sentit espiritual, castrat. Perquè tot home, en la seva estructura primitiva, està natural i acuradament disposat per a ser un jo, i quan té sens dubte moltes vores, però aquests no han de destemprar-se, sinó afilar-se amb suavitat, de manera que l'home de cap manera renunciï a ser si mateix per por dels homes, o mogut per la mateixa por no s'atreveixi si més no a ser si mateix en tota la seva singularitat més essencial -fins i tot amb les seves mateixes vores; els quals, per descomptat, no han de destemprar-se- i en la qual un és si mateix davant de si mateix. Però així com hi ha una espècie de desesperació que s'enfonsa cegament en l'infinit perdent-se un mateix, també hi ha una altra que consisteix si fa no fa que «els altres» li escamotegin a un el seu propi jo. D'aquesta manera, amb tant mirar a la munió dels homes entorn seu, amb tant enrenou en tota classe de negocis mundans, amb tant d'afany per arribar a ser prudent en el coneixement de la marxa de totes les coses del món.... el nostre subjecte va oblidant-se de si mateix, i fins i tot arriba a oblidar -entenent-se en el sentit diví de l'expressió- com es diu, sense atrevir-se ja a tenir fe en si mateix, trobant-se molt arriscat el de ser un si mateix, i infinitament molt més fàcil i segur el de ser com els altres, és a dir, un mico d'imitació, un nombre enmig de la multitud.

Al món realment ningú cau en el compte d'aquesta forma de desesperació. A l'inrevés, l'home que s'ha perdut a si mateix d'aquesta manera, i precisament per això, entra en possessió de totes les perfeccions requerides per a prendre part en qualsevol empresa o negoci, podent estar segur que l'èxit no trigarà a somriure-li al món. Aquí no hi ha cap entorpiment, aquí l'home no troba cap dificultat amb el seu propi jo o amb la tasca si es fes infinit, sinó que queda polit com un palet de riu i com una moneda corrent que va de mà en mà. Ningú li considera en absolut com un home desesperat, sinó que tots veuen en ell un home a carta total. El món en general, cosa bé òbvia, no té ni idea sobre l'autènticament terrible. És natural que no es consideri de cap manera com a desesperació el que no li implica a un cap molèstia en la vida, sinó que la fa més còmoda i plaent. Per a veure que aquesta és la perspectiva dels judicis mundans n'hi ha prou en fer, per exemple, un mer repàs de gairebé tots els refranys a l'ús, els quals no són més que regles de prudència. Així es diu que un haurà de penedir-se deu vegades per haver parlat, en contra d'una per haver-se callat. I per què? Perquè l'haver parlat quan fet extern pot implicar-li a un moltes molèsties, ja que es tracta d'una realitat. Com si el callar no fos res! Sent així que el callar constitueix el major dels perills. Doncs, callant, un queda com totalment abandonat a si mateix sense que la realitat venja a tirar-li una mà amb els càstigs que ella imposa, o deixant que les conseqüències del que ha dit caiguin sobre ell. En aquest sentit la cosa va bé quan un calla. Però precisament per això, el que sap el que és el terrible, tem més que cap altra cosa qualsevol erro o falta que es perdi en l'acció interioritzadora, sense deixar cap rastre en l'exterior. També és perillós als ulls del món l'arriscar alguna cosa. I per què? Perquè així es pot perdre. El prudent és no arriscar res. I, no obstant això, totalment, per no arriscar res es pot perdre amb la més espantosa facilitat el que difícilment s'hagués perdut arriscant-se, per molt que es perdés, i que en tot cas no hauria perdut mai amb aquesta facilitat i com si fos res. Què és el que pot perdre un d'aquesta manera? A si mateix! Doncs si jo m'he arriscat en fals. llavors no passa res, la mateixa vida m'ajuda amb el seu càstig. Mes si no arrisco res en absolut, qui m'ajudarà llavors? De què em servirà treure, covardament, partit de tots els avantatges del món perquè no he arriscat res en el sentit més eminent de la paraula –el que significaria que un havia obrat amb plena consciència de si mateix– si perdo el meu propi jo?

Això és el que totalment succeeix amb la desesperació de la finitud. L'home que està així desesperat pot viure d'allò més bé en la temporalitat, i ser un home en aparença lloat pels altres, honrat i bé vist, ocupant-se sempre en tota classe de projectes terrens. Per descomptat, la qual cosa es diu mundanitat no és més que la suma de tals homes, sobre els quals es pot afirmar que han quedat adscrits al món. Semblants homes fan gala dels seus recursos, amunteguen diners, realitzen sensacionals gestes mundanes, són artistes de la previsió, etc., etc., i fins i tot potser passen a la història, però no són de cap manera si mateixos, no tenen en el sentit espiritual cap jo, no posseeixen cap jo en virtut del qual arriscar-ho tot en un moment donat, ni posseeixen cap jo davant de Déu; i tot això malgrat ser tan egoistes.

La enfermedad mortal, o la desesperación y el pecado, R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1990, p.54-57.

Original en castellà

2. La desesperación de la finitud equivale a falta de infinitud

La razón de este fenómeno –según quedó expuesto en el apartado anterior– radica en la dialéctica de que el yo sea una síntesis, por lo cual una cosa nunca deja de ser su contraria.

Carecer de infinitud es desesperada limitación y estrechez. Aquí, naturalmente, sólo se habla de limitación y estrechez en el sentido ético. En cambio, en el mundo propiamente no se habla más que de estrechez intelectual o estética, y, sobre todo, de lo que más se habla es de las estrecheces en el sentido económico; ya que la mundanidad consiste cabalmente en que se atribuya un valor infinito a lo indiferente. La consideración mundana de las cosas siempre se refiere a las diferencias entre hombre y hombre, no teniendo –como es obvio, puesto que tenerlo significa espiritualidad– ninguna comprensión para lo único necesario y, en consecuencia, tampoco la tiene acerca de la limitación y estrechez que representa el hecho de haberse uno perdido a sí mismo; sólo que ahora esta pérdida no acontece mediante la evasión hacia lo infinito, sino haciéndose uno completamente finito y, en vez de ser un yo, haberse convertido en un número, en uno de tantos, en una simple repetición de esa eterna monotonía.

La limitación desesperada es carencia de originalidad, o que uno se ha despojado a sí mismo de su originalidad primitiva, habiéndose, en el sentido espiritual, castrado. Porque todo hombre, en su estructura primitiva, está natural y cuidadosamente dispuesto para ser un yo, y en cuanto tiene sin duda muchos bordes, pero éstos no han de destemplarse, sino afilarse con suavidad, de suerte que el hombre de ninguna manera renuncie a ser sí mismo por miedo a los hombres, o movido por el mismo miedo no se atreva siquiera a ser mismo en toda su singularidad más esencial –incluso con sus mismos bordes; los cuales, desde luego, no han de destemplarse– y en la cual uno es sí mismo delante de sí mismo. Pero así como hay una especie de desesperación que se hunde ciegamente en lo infinito perdiéndose uno mismo, también hay otra que consiste poco más o menos en que «los demás» le escamoteen a uno su propio yo. De esta manera, con tanto mirar a la muchedumbre de los hombres en torno suyo, con tanto ajetreo en toda clase de negocios mundanos, con tanto afán por llegar a ser prudente en el conocimiento de la marcha de todas las cosas del mundo.... nuestro sujeto va olvidándose de sí mismo, e incluso llega a olvidar –entendiéndose en el sentido divino de la expresión– cómo se llama, sin atreverse ya a tener fe en sí mismo, encontrándose muy arriesgado lo de ser uno sí mismo, e infinitamente mucho más fácil y seguro lo de ser como los demás, es decir, un mono de imitación, un número en medio de la multitud.

En el mundo realmente nadie cae en la cuenta de esta forma de desesperación. Al revés, el hombre que se ha perdido a sí mismo de esa manera, y precisamente por ello, entra en posesión de todas las perfecciones requeridas para tomar parte en cualquier empresa o negocio, pudiendo estar seguro de que el éxito no tardará en sonreírle en el mundo. Aquí no hay ningún entorpecimiento, aquí el hombre no encuentra ninguna dificultad con su propio yo o con la tarea de hacerse infinito, sino que queda pulido como un canto rodado y como una moneda corriente que va de mano en mano. Nadie le considera en absoluto como un hombre desesperado, sino que todos ven en él un hombre a carta cabal. El mundo en general, cosa bien obvia, no tiene ni idea acerca de lo auténticamente terrible. Es natural que no se considere en modo alguno como desesperación lo que no le acarrea a uno ninguna molestia en la vida, sino que la hace más cómoda y placentera. Para ver que ésta es la perspectiva de los juicios mundanos basta hacer, por ejemplo, un mero repaso de casi todos los refranes al uso, los cuales no son más que reglas de prudencia. Así se dice que uno tendrá que arrepentirse diez veces por haber hablado, en contra de una por haberse callado. Y ¿por qué? Porque el haber hablado en cuanto hecho externo puede acarrearle a uno muchas molestias, ya que se trata de una realidad. ¡Como si el callarse no fuera nada! Siendo así que el callarse constituye el mayor de los peligros. Pues, callándose, uno queda como totalmente abandonado a sí mismo sin que la realidad venga a echarle una mano con los castigos que ella impone, o dejando que las consecuencias de lo que ha dicho caigan sobre él. En este sentido la cosa va bien cuando uno se calla. Pero precisamente por eso, el que sabe lo que es lo terrible, teme más que ninguna otra cosa cualquier yerro o falta que se pierda en la acción interiorizadora, sin dejar ningún rastro en el exterior. También es peligroso a los ojos del mundo el arriesgar algo. Y ¿por qué? porque así se puede perder. Lo prudente es no arriesgar nada. Y, sin embargo, cabalmente, por no arriesgar nada se puede perder con la más espantosa facilidad lo que difícilmente se hubiera perdido arriesgándose, por mucho que se perdiera, y que en todo caso no habría perdido nunca con esa facilidad y como si fuese nada. ¿Qué es lo que puede perder uno de esta manera? ¡A sí mismo! Pues si yo me he arriesgado en falso. entonces no pasa nada, la misma vida me ayuda con su castigo. Mas si no arriesgo nada en absoluto, ¿quién me ayudará entonces? ¿De qué me servirá sacar, cobardemente, partido de todas las ventajas del mundo porque no he arriesgado nada en el sentido más eminente de la palabra –lo que significaría que uno había obrado con plena conciencia de sí mismo– si pierdo mi propio yo?

Esto es lo que cabalmente sucede con la desesperación de la finitud. El hombre que está así desesperado puede vivir a las mil maravillas en la temporalidad, y ser un hombre en apariencia alabado por los demás, honrado y bien visto, ocupándose siempre en toda clase de proyectos terrenos. Desde luego, lo que se llama mundanidad no es más que la suma de tales hombres, sobre los que se puede afirmar que han quedado adscritos al mundo. Semejantes hombres hacen gala de sus recursos, amontonan dinero, realizan sensacionales hazañas mundanas, son artistas de la previsión, etc., etc..., e incluso quizá pasen a la historia, pero no son en modo alguno sí mismos, no tienen en el sentido espiritual ningún yo, no poseen ningún yo en virtud del cual arriesgarlo todo en un momento dado, ni poseen ningún yo delante de Dios; y todo esto a pesar de ser tan egoístas.