Accions

Recurs

Kierkegaard: el jo fantàstic: manca de finitud

De Wikisofia

La revisió el 15:42, 3 nov 2018 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - jo, la qual cosa representa + jo, el que representa)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)

Llibre tercer. Capítol I. La desesperació considerada no precisament en la mesura que es reflexiona sobre el fet de si és o no conscient, sinó només reflexionant sobre els moments que constitueixen la síntesi.

I. La desesperació vista sota la doble categoria de finitud-infinitud

El jo és la síntesi conscient d'infinitud i finitud, que es relaciona amb si mateixa, i la tasca de la qual consisteix a arribar a ser si mateixa, cosa que només pot verificar-se relacionant-se un amb Déu. Ara bé, arribar a ser si mateix significa que un es fa concret. Però fer-se concret no significa que un arribi a ser finit o infinit, ja que el que ha de fer-se concret és certament una síntesi. L'evolució, doncs, consistirà que un vagi sense parar alliberant-se de si mateix en el fer-se infinit del jo, sense que d'altra banda deixi de retornar incessantment a si mateix en el fer-se finit d'aquell. Per contra, si el jo no arriba a ser si mateix, llavors el tenim desesperat, ho sàpiga o no ho sàpiga. En definitiva, un jo sempre està a esdevenir en tots i cadascun dels moments de la seva existència, ja que el jo en potència realment no existeix, sinó que és alguna cosa que merament ha de fer-se. Per tant el jo no és si mateix mentre no es faci a si mateix, i el no ser si mateix és totalment la desesperació.

1. La desesperació de la infinitud equival a la manca de finitud

La raó última d'aquest fenomen radica en la dialèctica que el jo sigui una síntesi, raó per la qual una cosa mai deixa de ser la seva contrària. A això es deu el que cap forma de desesperació pugui ser definida directament-és a dir, d'una manera no dialèctica-, sinó només reflexionant sobre la seva contrària. Per descomptat, es pot descriure directament la situació del desesperat dins de la desesperació, i això és el que fa el poeta recorrent a la rèplica, en canvi per a definir la desesperació sempre és necessari el recurs al seu oposat. Aquella rèplica no podria ser poèticament valuosa si no reflectís en el colorit de la seva expressió el contrast dialèctic.

Per això tota existència humana, tant la que es creu ja infinita com la que merament ho pretengui, no és altra cosa que desesperació; sí, tots i cadascun dels moments en què una existència humana s'ha fet infinita, o merament ho pretengui, són una desesperació. Ja que el jo és la síntesi en què el finit és el que limita i l'infinit és el que eixampla. Per aquest motiu la desesperació peculiar de la infinitud sigui el fantàstic, l'il·limitat; doncs solament es dóna un cas en què el jo estigui incontaminat i lliure de la desesperació, a saber: quan, precisament per haver desesperat, es fonamenta transparentment en Déu.

És cert que el fantàstic diu primerament relació amb la fantasia; però la fantasia es relaciona al seu torn amb el sentiment, el coneixement i la voluntat, de manera que un home pot tenir un sentiment, un coneixement i una voluntat fantàstics. La fantasia és, en general, el mitjà de la «infinitització»; aquella que no és una facultat com les altres facultats, sinó que és —si es vol expressar així— la facultat de instar omnium. En definitiva, els sentiments, els coneixements i la voluntat que hi hagi en un home depenen de la fantasia que tingui, és a dir, de com totes aquelles coses es projecten reflexivament en la fantasia La imaginació equival a la reflexió infinititzadora, raó per la qual el vell Fichte tenia molta raó en suposar que la fantasia, fins i tot respecte del coneixement, és l'origen de les categories. El jo és reflexió, i la fantasia és reflexió, és reproducció del jo, el que representa la possibilitat del jo. La fantasia és la possibilitat de tota reflexió; i la intensitat d'aquest mitjà és la possibilitat de la mateixa intensitat del jo.

El fantàstic és, en general, allò que transporta a l'home de tal manera cap a l'infinit que no fa sinó desencaminar tot el que pot lluny de si mateix, mantenint-li apartat en la impossibilitat de retornar a si mateix.

D'aquesta manera, una vegada que el sentiment es torna imaginari, el jo es va evaporant a poc a poc, fins a no ser al final més que una espècie de sensibilitat impersonal, la qual inhumanament no pertany ja a cap home, sinó que inhumanament, i com qui diu d'una manera sentimental, participa en el destí d'una o una altra abstracció, per exemple, la humanitat in abstracte. De la mateixa manera que el reumàtic no és amo de les seves sensacions, sinó que aquestes estan a la mercè dels vents i del clima, de manera que aquell no pot sinó notar immediatament quan hi haurà un canvi de temps..., així també li esdevé a l'home a qui el sentiment se li ha tornat fantàstic- que en certa manera es torna infinit, però no de manera que es vagi fent més i més si mateix, sinó no deixant de perdre's constantment.

El mateix passa amb el coneixement quan aquest es torna fantàstic. La llei del progrés del jo en referència al coneixement en tant que ha de ser veritat que el jo es faci a si mateix. no és altra cosa que la que el grau ascendent del coneixement correspongui al grau del coneixement de si mateix, és a dir, que el jo, com més coneix, més es conegui a si mateix. En cas contrari, el coneixement es convertirà, en la mesura de la seva ascensió, en una forma de coneixement inhumà, en la consecució del qual es destruirà el jo de l'home, alguna cosa així com va succeir amb l'edificació de les piràmides que van costar tantes vides humanes, o el que succeeix en aquesta música de cors russos que els homes es destrossen la veu amb la finalitat de donar, si fa no fa, una sola nota.

Igualment, quan la voluntat es torna fantàstica, el jo no fa sinó evaporar-se més i més. En aquest cas la voluntat no serà en el mateix grau concreta, de manera que com més infinita es faci en els propòsits i resolucions, tant més present sigui a si mateixa i actualment disponible per totes les petites tasques que han de realitzar-se de seguida. D'aquesta segona manera la voluntat, fent-se infinita, retorna amb l'exactitud més gran a si mateixa, de manera que quan més lluny estava de si mateixa –ja que havia aconseguit la màxima infinitud amb els seus propòsits i resolucions– tant més a prop que mai es troba de si mateixa en la disponibilitat de dur a terme totes les petites tasques finites que poden realitzar-se encara avui, en aquesta mateixa hora i en aquest mateix instant.

I quan el sentiment, el coneixement o la voluntat s'han tornat fantàstics, llavors el jo sencer corre el perill de tornar-se també imaginari; ja sigui d'una forma més aviat activa, llançant-se l'home mateix al món de la fantasia, ja sigui d'una forma preponderantment passiva, com si l'haguessin transportat allà, però en tots dos casos sense deixar de ser responsable. En definitiva, el jo porta així una existència fantàstica dins d'una infinitització abstracta, o enmig d'un abstracte aïllament, sempre faltant-li la seva identitat de si, de la qual no fa sinó allunyar-se més i més. Aclarim aquest fenomen amb un exemple pres de l'esfera religiosa. La relació amb Déu representa una infinitització; però aquesta infinitització pot transportar fantàsticament a un home de tal manera que només es converteixi en una borratxera. A un home li pot semblar insuportable la idea d'haver d'existir davant de Déu, ja que en aquesta situació l'home no podria retornar a si mateix i fer-se a si mateix. Semblant subjecte, fantàsticament religiós, diria -per a personificar-lo amb les seves pròpies paraules-: «Es comprèn que pugui viure un pardal, ja que aquest no conjectura que existeix davant de Déu. Però saber que s'existeix davant de Déu, i no tornar-se boig en el mateix moment o no convertir-se en res!»

Mes perquè un home està així en la proa de l'imaginari i, consegüentment, sigui un desesperat, no obstant això, encara que la majoria de les vegades allò quedi al descobert, no volem dir amb això que el nostre bon home no pugui seguir vivint com si tal cosa, i ser un home segons sembla, ocupant-se del temporal, contraient matrimoni, multiplicant-se en la prole i sent honrat i ben vist de tots, sense que ningú potser arribi a notar per res que al nostre bon home li falta un jo en el sentit més profund de la paraula. Clar que al món no es fa molt recalcament en aquestes coses; i un jo és precisament la cosa per la qual menys es pregunta al món, al mateix temps que no hi ha res més perillós que el fet de donar a notar que es té. Per cert que el major de tots els perills, el de la pèrdua del jo, pot passar al món completament desapercebut, com si fos una fotesa. Cap pèrdua pot esdevenir tan sense sorolls i cap lament; tota pèrdua, per exemple: un braç, una cama, cinc duros, una esposa..., ah, això sí que es nota bastant!

La enfermedad mortal, o la desesperación y el pecado, R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1990, p.50-54.

Original en castellà

Libro tercero. Capítulo I. La desesperación considerada no precisamente en cuanto se reflexiona sobre el hecho de si es o no consciente, sino sólo reflexionando sobre los momentos que constituyen la síntesis.

I. La desesperación vista bajo la doble categoría de finitud-infinitud

El yo es la síntesis consciente de infinitud y finitud, que se relaciona consigo misma, y cuya tarea consiste en llegar a ser sí misma, cosa que sólo puede verificarse relacionándose uno con Dios. Ahora bien, llegar a ser sí mismo significa que uno se hace concreto. Pero hacerse concreto no significa que uno llegue a ser finito o infinito, ya que lo que ha de hacerse concreto es ciertamente una síntesis. La evolución, pues, consistirá en que uno vaya sin cesar liberándose de sí mismo en el hacerse infinito del yo, sin que por otra parte deje de retornar incesantemente a sí mismo en el hacerse finito de aquél. Por el contrario, si el yo no llega a ser sí mismo, entonces lo tenemos desesperado, sépalo o no lo sepa. En definitiva, un yo siempre está en devenir en todos y cada uno de los momentos de su existencia, puesto que el yo en potencia realmente no existe, sino que es algo que meramente tiene que hacerse. Por lo tanto el yo no es sí mismo mientras no se haga a sí mismo, y el no ser sí mismo es cabalmente la desesperación.

1. La desesperación de la infinitud equivale a falta de finitud

La razón última de este fenómeno radica en la dialéctica de que el yo sea una síntesis, por lo cual una cosa nunca deja de ser su contraria. A esto se debe el que ninguna forma de desesperación pueda ser definida directamente-es decir, de un modo no dialéctico-, sino sólo reflexionando sobre su contraria. Desde luego, se puede describir directamente la situación del desesperado dentro de la desesperación, y esto es lo que hace el poeta recurriendo a la réplica, en cambio para definir la desesperación siempre es necesario el recurso a lo opuesto de la misma. Aquella réplica no podría ser poéticamente valiosa si no reflejara en el colorido de su expresión el contraste dialéctico.

Por eso toda existencia humana, tanto la que se cree ya infinita como la que meramente lo pretenda, no es otra cosa que desesperación; sí, todos y cada uno de los momentos en que una existencia humana se ha hecho infinita, o meramente lo pretenda, son una desesperación. Ya que el yo es la síntesis en que lo finito es lo que limita y lo infinito es lo que ensancha. De ahí que la desesperación peculiar de la infinitud sea lo fantástico, lo ilimitado; pues solamente se da un caso en que el yo esté incontaminado y libre de la desesperación, a saber: cuando, precisamente por haber desesperado, se fundamentatransparentemente en Dios.

Es cierto que lo fantástico dice primeramente relación con la fantasía; pero la fantasía se relaciona a su vez con el sentimiento, el conocimiento y la voluntad, de suerte que un hombre puede tener un sentimiento, un conocimiento y una voluntad fantásticos. La fantasía es, en general, el medio de la «infinitización»; aquella que no es una facultad como las demás facultades, sino que es-si se quiere expresar así-la facultad de instar omnium. En definitiva, los sentimientos, los conocimientos y la voluntad que haya en un hombre dependen de la fantasía que tenga, es decir, de cómo todas aquellas cosas se proyectan reflexivamente en la fantasía La imaginación equivale a la reflexión infinitizadora, por lo que el viejo Fichte tenía mucha razón al suponer que la fantasía, incluso respecto del conocimiento, es el origen de las categorías. El yo es reflexión, y la fantasía es reflexión, es reproducción del yo, lo que representa la posibilidad del yo. La fantasía es la posibilidad de toda reflexión; y la intensidad de este medio es la posibilidad de la misma intensidad del yo.

Lo fantástico es, en general, aquello que transporta al hombre de tal manera hacia lo infinito que no hace sino descaminarle todo lo que puede lejos de sí mismo, manteniéndole apartado en la imposibilidad de retornar a sí mismo.

De este modo, una vez que el sentimiento se torna imaginario, el yo se va evaporando poco a poco, hasta no ser al final más que una especie de sensibilidad impersonal, la cual inhumanamente no pertenece ya a ningún hombre, sino que inhumanamente, y como quien dice de un modo sentimental, participa en el destino de una u otra abstracción, por ejemplo, la humanidad in abstracto. De la misma manera que el reumático no esdueño de sus sensaciones, sino que éstas están a merced de los vientos y del clima, de suerte que aquél no puede por menos de notar inmediatamente cuando va a haber un cambio de tiempo..., así también le acontece al hombre a quien el sentimiento se le ha vuelto fantástico- que en cierto modo se torna infinito, pero no de forma que se vaya haciendo más y más sí mismo, sino no dejando de perderse constantemente.

Lo mismo pasa con el conocimiento cuando éste se torna fantástico. La ley del progreso del yo en referencia al conocimiento. en cuanto ha de ser verdad que el yo se haga a sí mismo. no es otra cosa que la de que el grado ascendente del conocimiento corresponda al grado del conocimiento de sí mismo, es decir, que el yo, cuanto más conoce, más se conozca a sí mismo. De lo contrario, el conocimiento se convertirá, en la medida de su ascensión, en una forma de conocimiento inhumano, en cuya consecución se destruirá el yo del hombre, algo así como sucedió con la edificación de las pirámides que costaron tantas vidas humanas, o lo que sucede en esa música de coros rusos en que los hombres se destrozan la voz con el fin de dar, poco más o menos, una sola nota.

Igualmente, cuando la voluntad se torna fantástica, el yo no hace sino evaporarse más y más. En este caso la voluntad no será en el mismo grado concreta, de suerte que cuanto más infinita se haga en los propósitos y resoluciones, tanto más presente sea a sí misma y actualmente disponible para todas las pequeñas tareas que han de realizarse en seguida. De este segundo modo la voluntad, haciéndose infinita, retorna con la mayor exactitud a sí misma, de suerte que cuando más lejos estaba de sí misma –ya que había alcanzado la máxima infinitud con sus propósitos y resoluciones– tanto más cerca que nunca se encuentra de sí misma en la disponibilidad de llevar a cabo todas las pequeñas tareas finitas que pueden realizarse todavía hoy, en esta misma hora y en este mismo instante.

Y cuando el sentimiento, el conocimiento o la voluntad se han vuelto fantásticos, entonces el yo entero corre el peligro de tornarse también imaginario; ya sea de una forma más bien activa, arrojándose el hombre mismo en el mundo de la fantasía, ya sea de una forma preponderantemente pasiva, como si lo hubieran transportado allá, pero en ambos casos sin dejar de ser responsable. En definitiva, el yo lleva así una existencia fantástica dentro de una infinitización abstracta, o en medio de un abstracto aislamiento, siempre faltándole su mismidad, de la cual no hace sino alejarse más y más. Aclaremos este fenómeno con un ejemplo tomado de la esfera religiosa. La relación con Dios representa una infinitización; pero esta infinitización puede transportar fantásticamente a un hombre de tal manera que sólo se convierta en una borrachera. A un hombre le puede parecer insoportable la idea de tener que existir delante de Dios, ya que en esa situación el hombre no podría retornar a sí mismo y hacerse a sí mismo. Semejante sujeto, fantásticamente religioso, diría -para personificarle con sus propias palabras-: «Se comprende que pueda vivir un gorrión, puesto que éste no barrunta que existe delante de Dios. Pero ¡saber que se existe delante de Dios, y no volverse loco en el mismo momento o no convertirse en nada!»

Mas porque un hombre esté así en la proa de lo imaginario y, consiguientemente, sea un desesperado, sin embargo, aunque la mayoría de las veces aquello quede al descubierto, no queremos decir con ello que nuestro buen hombre no pueda seguir viviendo como si tal cosa, y ser un hombre según parece, ocupándose de lo temporal, contrayendo matrimonio, multiplicándose en la prole y siendo honrado y bien visto de todos, sin que nadie quizá llegue a notar para nada que a nuestro buen hombre le falta un yo en el sentido más profundo de la palabra. Claro que en el mundo no se hace mucho hincapié en estas cosas; y un yo es precisamente la cosa por la que menos se pregunta en el mundo, al mismo tiempo que nada hay más peligroso que el hecho de dar a notar que se tiene. Por cierto que el mayor de todos los peligros, el de la pérdida del yo, puede pasar en el mundo completamente desapercibido, como si fuera una nadería. Ninguna pérdida puede acontecer tan sin ruidos y ningún lamento; toda pérdida, por ejemplo: un brazo, una pierna, cinco duros, una esposa..., ¡ah, eso sí que se nota bastante!