Mostra la font per a Kierkegaard: el jo fantàstic: manca de finitud

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Kierkegaard: el jo fantàstic: manca de finitud|Idioma=Espanyol}}
Llibre tercer. Capítol I. La desesperació considerada no precisament en la mesura que es reflexiona sobre el fet de si és o no conscient, sinó només reflexionant sobre els moments que constitueixen la síntesi.

''I. La desesperació vista sota la doble categoria de finitud-infinitud''

El jo és la síntesi conscient d'infinitud i finitud, que es relaciona amb si mateixa, i la tasca de la qual consisteix a arribar a ser si mateixa, cosa que només pot verificar-se relacionant-se un amb Déu. Ara bé, arribar a ser si mateix significa que un es fa concret. Però fer-se concret no significa que un arribi a ser finit o infinit, ja que el que ha de fer-se concret és certament una síntesi. L'evolució, doncs, consistirà que un vagi sense parar alliberant-se de si mateix en el fer-se infinit del jo, sense que d'altra banda deixi de retornar incessantment a si mateix en el fer-se finit d'aquell. Per contra, si el jo no arriba a ser si mateix, llavors el tenim desesperat, ho sàpiga o no ho sàpiga. En definitiva, un jo sempre està a esdevenir en tots i cadascun dels moments de la seva existència, ja que el jo ''en potència ''realment no existeix, sinó que és alguna cosa que merament ha de fer-se. Per tant el jo no és si mateix mentre no es faci a si mateix, i el no ser si mateix és totalment la desesperació.

''1. La desesperació de la infinitud equival a la manca de finitud''

La raó última d'aquest fenomen radica en la dialèctica que el jo sigui una síntesi, raó per la qual una cosa mai deixa de ser la seva contrària. A això es deu el que cap forma de desesperació pugui ser definida directament-és a dir, d'una manera no dialèctica-, sinó només reflexionant sobre la seva contrària. Per descomptat, es pot descriure directament la situació del desesperat dins de la desesperació, i això és el que fa el poeta recorrent a la rèplica, en canvi per a definir la desesperació sempre és necessari el recurs al seu oposat. Aquella rèplica no podria ser poèticament valuosa si no reflectís en el colorit de la seva expressió el contrast dialèctic.

Per això tota existència humana, tant la que es creu ja infinita com la que merament ho pretengui, no és altra cosa que desesperació; sí, tots i cadascun dels moments en què una existència humana s'ha fet infinita, o merament ho pretengui, són una desesperació. Ja que el jo és la síntesi en què el finit és el que limita i l'infinit és el que eixampla. Per aquest motiu la desesperació peculiar de la infinitud sigui el fantàstic, l'il·limitat; doncs solament es dóna un cas en què el jo estigui incontaminat i lliure de la desesperació, a saber: quan, precisament per haver desesperat, es fonamenta transparentment en Déu.

És cert que el fantàstic diu primerament relació amb la fantasia; però la fantasia es relaciona al seu torn amb el sentiment, el coneixement i la voluntat, de manera que un home pot tenir un sentiment, un coneixement i una voluntat fantàstics. La fantasia és, en general, el mitjà de la «infinitització»; aquella que no és una facultat com les altres facultats, sinó que és —si es vol expressar així— la facultat de ''instar omnium''. En definitiva, els sentiments, els coneixements i la voluntat que hi hagi en un home depenen de la fantasia que tingui, és a dir, de com totes aquelles coses ''es projecten reflexivament en la fantasia ''La imaginació equival a la reflexió infinititzadora, raó per la qual el vell Fichte tenia molta raó en suposar que la fantasia, fins i tot respecte del coneixement, és l'origen de les categories. El jo és reflexió, i la fantasia és reflexió, és reproducció del jo, el que representa la possibilitat del jo. La fantasia és la possibilitat de tota reflexió; i la intensitat d'aquest mitjà és la possibilitat de la mateixa intensitat del jo.

El fantàstic és, en general, allò que transporta a l'home de tal manera cap a l'infinit que no fa sinó desencaminar tot el que pot lluny de si mateix, mantenint-li apartat en la impossibilitat de retornar a si mateix.

D'aquesta manera, una vegada que el sentiment es torna imaginari, el jo es va evaporant a poc a poc, fins a no ser al final més que una espècie de sensibilitat impersonal, la qual inhumanament no pertany ja a cap home, sinó que inhumanament, i com qui diu d'una manera sentimental, participa en el destí d'una o una altra abstracció, per exemple, la humanitat ''in abstracte. ''De la mateixa manera que el reumàtic no és amo de les seves sensacions, sinó que aquestes estan a la mercè dels vents i del clima, de manera que aquell no pot sinó notar immediatament quan hi haurà un canvi de temps..., així també li esdevé a l'home a qui el sentiment se li ha tornat fantàstic- que en certa manera es torna infinit, però no de manera que es vagi fent més i més si mateix, sinó no deixant de perdre's constantment.

El mateix passa amb el coneixement quan aquest es torna fantàstic. La llei del progrés del jo en referència al coneixement en tant que ha de ser veritat que el jo es faci a si mateix. no és altra cosa que la que el grau ascendent del coneixement correspongui al grau del coneixement de si mateix, és a dir, que el jo, com més coneix, més es conegui a si mateix. En cas contrari, el coneixement es convertirà, en la mesura de la seva ascensió, en una forma de coneixement inhumà, en la consecució del qual es destruirà el jo de l'home, alguna cosa així com va succeir amb l'edificació de les piràmides que van costar tantes vides humanes, o el que succeeix en aquesta música de cors russos que els homes es destrossen la veu amb la finalitat de donar, si fa no fa, una sola nota.

Igualment, quan la voluntat es torna fantàstica, el jo no fa sinó evaporar-se més i més. En aquest cas la voluntat no serà en el mateix grau concreta, de manera que com més infinita es faci en els propòsits i resolucions, tant més present sigui a si mateixa i actualment disponible per totes les petites tasques que han de realitzar-se de seguida. D'aquesta segona manera la voluntat, fent-se infinita, retorna amb l'exactitud més gran a si mateixa, de manera que ''quan més lluny'' estava de si mateixa –ja que havia aconseguit la màxima infinitud amb els seus propòsits i resolucions– tant més ''a prop ''que mai es troba de si mateixa en la disponibilitat de dur a terme totes les petites tasques finites que poden realitzar-se encara avui, en aquesta mateixa hora i en aquest mateix instant.

I quan el sentiment, el coneixement o la voluntat s'han tornat fantàstics, llavors el jo sencer corre el perill de tornar-se també imaginari; ja sigui d'una forma més aviat activa, llançant-se l'home mateix al món de la fantasia, ja sigui d'una forma preponderantment passiva, com si l'haguessin transportat allà, però en tots dos casos sense deixar de ser responsable. En definitiva, el jo porta així una existència fantàstica dins d'una infinitització abstracta, o enmig d'un abstracte aïllament, sempre faltant-li la seva identitat de si, de la qual no fa sinó allunyar-se més i més. Aclarim aquest fenomen amb un exemple pres de l'esfera religiosa. La relació amb Déu representa una infinitització; però aquesta infinitització pot transportar fantàsticament a un home de tal manera que només es converteixi en una borratxera. A un home li pot semblar insuportable la idea d'haver d'existir davant de Déu, ja que en aquesta situació l'home no podria retornar a si mateix i fer-se a si mateix. Semblant subjecte, fantàsticament religiós, diria -per a personificar-lo amb les seves pròpies paraules-: «Es comprèn que pugui viure un pardal, ja que aquest no conjectura que existeix davant de Déu. Però saber que s'existeix davant de Déu, i no tornar-se boig en el mateix moment o no convertir-se en res!»

Mes perquè un home està així en la proa de l'imaginari i, consegüentment, sigui un desesperat, no obstant això, encara que la majoria de les vegades allò quedi al descobert, no volem dir amb això que el nostre bon home no pugui seguir vivint com si tal cosa, i ser un home segons sembla, ocupant-se del temporal, contraient matrimoni, multiplicant-se en la prole i sent honrat i ben vist de tots, sense que ningú potser arribi a notar per res que al nostre bon home li falta un jo en el sentit més profund de la paraula. Clar que al món no es fa molt recalcament en aquestes coses; i un jo és precisament la cosa per la qual menys es pregunta al món, al mateix temps que no hi ha res més perillós que el fet de donar a notar que es té. Per cert que el major de tots els perills, el de la pèrdua del jo, pot passar al món completament desapercebut, com si fos una fotesa. Cap pèrdua pot esdevenir tan sense sorolls i cap lament; tota pèrdua, per exemple: un braç, una cama, cinc duros, una esposa..., ah, això sí que es nota bastant!
{{Ref|Ref=''La enfermedad mortal, o la desesperación y el pecado,'' R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos:'' ''edad contemporánea,'' Herder, Barcelona 1990, p.50-54.|Títol=La enfermedad mortal, o la desesperación y el pecado,'' R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos:'' ''edad contemporánea,|Cita=true}}
{{InfoWiki}}