Accions

Recurs

Kierkegaard: el jo deslligat del poder que el sosté

De Wikisofia

La revisió el 18:38, 15 oct 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - vista; mes quan + vista; però quan)

Capítol tercer. La desesperació és «la malaltia mortal»

Aquest concepte de «malaltia mortal» exigeix que ho precisem d'una manera molt peculiar. Directament significa una malaltia la fi de la qual o desenllaç és la mort. D'aquesta manera la malaltia mortal sol prendre's com a sinònim d'una malaltia de la qual es mor. Però en aquest sentit no pot anomenar-se malaltia mortal a la desesperació. Ja que, cristianament, la mort mateixa no és més que un trànsit a la vida.

Per tant, en el sentit cristià, no hi ha cap malaltia terrena o corporal que sigui mortal. Doncs de segur que és la mort l'últim tràngol de la malaltia, mes la mort mateixa no és l'últim. Per tot això, perquè pugui parlar-se amb absoluta precisió ha de donar-se el cas en què l'últim sigui la mort i la mort sigui l'últim. I aquest és totalment el cas de la desesperació.

I, no obstant això, la desesperació és la malaltia mortal en un altre sentit encara més categòric. Perquè el desesperat està infinitament lluny d'arribar a morir-entenent-ho en el sentit directe- d'aquesta malaltia, o que aquesta malaltia acabi amb la mort corporal. A l'inrevés, el turment de la desesperació consisteix exactament en no poder morir-se. D'aquesta manera la situació del desesperat té molta similitud amb la d'un agonitzant que jeu en el llit de mort, debatent-se amb ella sense poder morir-se. Així estar «mortalment malalt» equival a no poder morir-se, ja que la desesperació és la total absència d'esperances, sense que li quedi a un ni tan sols l'última esperança, l'esperança de morir. Doncs quan la mort és el major de tots els perills, es tenen esperances de vida, però quan s'arriba a conèixer un perill encara més espantós que la mort, llavors té u esperances de morir-se. I quan el perill és tan gran que la mort mateixa es converteix en esperança, llavors tenim la desesperació com a absència de totes les esperances, fins i tot la de poder morir-se.

En aquesta última accepció, és la desesperació la malaltia mortal. Aquest turment contradictori, aquesta malaltia del jo que consisteix a estar morint eternament, morint i no morint, morint la mort. Doncs morir significa que tot ha acabat, però morir la mort significa que es viu el mateix morir; basta que es visqui la mort un sol moment perquè se la visqui eternament. Perquè l'home morís de desesperació, com mor d'una altra malaltia qualsevol, seria necessari que l'etern en ell –el jo– pogués morir en el mateix sentit que el cos mor a causa de la malaltia.

Però això és impossible. El morir de la desesperació es transmuta constantment en una vida. El desesperat no pot morir. «Així com el punyal no pot matar el pensament», així tampoc la desesperació, cuc immortal i foc inextingible, pot devorar l'etern –el jo– que és el fonament en què aquella radica. No obstant això, la desesperació és precisament una autodestrucció, però impotent, incapaç d'aconseguir el que ella vol. Perquè aquesta consumpció el que vol és devorar-se a si mateixa, però no ho aconsegueix, i aquesta impotència és una nova forma d'íntima consumpció, en la qual, no obstant això, la desesperació torna a sentir-se incapaç d'aconseguir el que busca: la seva pròpia extinció. Es tracta d'una especial potenciació, o de la llei de la potenciació corresponent. Tal és la fogositat pròpia de la desesperació, o el seu incendi fred; com un corc característic, sempre en moviment cap a dins, enfonsant-se més i més en l'íntima consumpció desapoderada i impotent. I no és cap consol per al desesperat, ni moltíssim menys, que la desesperació no li devori per complet; aquest consol és totalment el seu suplici, i el que manté el corc en vida i la vida en el corc. Perquè encara que no desesperat precisament en aquest aspecte, desespera amb tot que no pugui devorar-se a si mateix, que no pugui desfer-se de si mateix i quedar reduït a res. Aquesta és la fórmula de l'especial potenciació de la desesperació, la contínua pujada de la febre en aquesta malaltia del jo.

Un desesperat desespera a propòsit de alguna cosa. Això és el que sembla a primera vista, doncs de seguida es mostra la veritable desesperació, o la desesperació en la seva veritable figura. Mentre l'home desesperava d'alguna cosa el que pròpiament feia no era una altra cosa que desesperar de si mateix, i el que ara vol és desfer-se de si mateix. Això és el que li passa, per exemple, a l'ambiciós de domini, al que té el lema de «cèsar o gens», que quan no arriba a ser cèsar es posa a desesperar sobre el particular. Però en realitat el que això significa és alguna cosa diferent, a saber: que el tal subjecte, precisament per no haver arribat a ser cèsar, ja no pot suportar-se a si mateix. Per tant no desespera pròpiament sobre el particular de no haver arribat a ser cèsar, sinó del propi jo que no ho ha arribat a ser. I aquest propi jo, que en el cas d'haver-se convertit en cèsar hauria fet les delícies de tota la seva vida –no per això menys desesperada, encara que en un altre sentit– aquest propi jo, repeteixo, és ara per a ell el més insuportable de tot. Vist, doncs, més de prop, l'insuportable per a tal subjecte no està en el fet de no haver arribat a ser cèsar, sinó que el que li resulta insuportable és el propi jo que no va arribar a ser-ho, o dit encara més exactament, la qual cosa li resulta insuportable totalment és el no poder desfer-se de si mateix. Si hagués arribat a ser cèsar, hauria trobat una bonica manera, encara que desesperada, d'haver-se desfet de si mateix; però una vegada que no va arribar a ser-ho, ja no li queda sinó aquesta desesperada impotència de no poder desfer-se de si mateix. Tampoc no ho hauria arribat a fer en cas d'haver-se convertit en cèsar, però almenys tindria la impressió d'haver-se desfet de si mateix; en canvi, ara, al no convertir-se en cèsar, està desesperat de no poder destruir-se a si mateix. Per això manifesta tenir un punt de vista molt superficial el que afirma respecte a un desesperats com si això fos el seu merescut càstig: que s'està destruint a si mateix. Sens dubte que semblant punt de vista es deu a no haver vist mai una persona desesperada, ni tan sols a si mateix. ja que el desesperat totalment desespera per això, per no poder destruir-se, i això és el que en realitat constitueix el seu turment. I és natural que no pugui destruir-se, ja que la desesperació ha posat foc a una cosa refractària, a alguna cosa que no pot ser pastura de les flames, és a dir: al jo.

Per tant, desesperar d'alguna cosa no és encara l'autèntica desesperació. És el començament, o com quan el metge diu d'una malaltia: encara no s'ha declarat. Una vegada declarada la desesperació, un desespera de si mateix. Aquí podem portar l'exemple de la noia que està desesperada d'amor. Desespera, doncs, per la pèrdua del seu nuvi, perquè aquest ha mort, o perquè li ha estat infidel. Però cap d'aquests símptomes són els de una desesperació declarada; el greu està en el fet que la noia desespera de si mateixa. Aquest propi jo del que ella s'hagués desentès o ho hagués deixat perdre de la manera més deliciosa per convertir-ho en el del «seu» estimat..., aquest propi jo, repeteixo, li resulta ara a ella un veritable suplici, ja que ha de ser un jo sense «ell». Aquest propi jo que hagués pogut ser la riquesa de tota la seva vida –en un altre sentit no menys desesperat– se li ha tornat ara un buit repugnant, ja que «ell» ha mort; o ha arribat a ser per a ella alguna cosa que li fa fàstic, ja que li recorda constantment que ha estat enganyada. En aquesta situació, intenta apropar-te a la noia dient-li: «t'estàs consumint del tot»; i ella et respondrà: «ah, quin més voldria jo; però no, el meu turment consisteix precisament en no poder consumir-me del tot!»

Desesperar un de si mateix, voler un desesperadament desfer-se de si mateix, és la fórmula de tota desesperació, de manera que també l'altra forma de desesperació: «que un desesperadament vulgui ser si mateix», pot resoldre's en la primera, «que un desesperadament no vulgui ser si mateix». De la mateixa manera que anteriorment-vegeu capítol I- vam resoldre la forma: «que un desesperadament no vulgui ser si mateix», en la forma: «que un desesperadament vulgui ser si mateix». Perquè un desesperat vol desesperadament ser si mateix. Però al mateix temps de voler això, per ventura no vol també desembarassar-se de si mateix? Per descomptat, així sembla almenys a primera vista; però quan es considera el cas més de prop, llavors es veu que la contradicció és la mateixa. El jo que aquell desesperadament vol ser, és un jo que ell no és-ja que voler ser el jo que un és en veritat representa totalment tot el contrari de la desesperació-. En una paraula, que el que aquell vol no és una altra cosa que deslligar la seva jo del poder que ho fonamenta. Però en això fracassa inevitablement, malgrat tota la seva desesperació: perquè malgrat tots els esforços de la desesperació, aquell poder és més fort i li constreny a ser el jo que ell no vol ser. I d'aquesta manera sempre pretén l'home desfer-se de si mateix, del jo que realment és, per a arribar a ser un jo de la seva pròpia invenció. Ser aquest jo que ell vol –encara que en un altre sentit no anava a ser menys desesperat– hauria constituït per a ell les delícies de la seva vida, però estar constret a ser un jo que ell no vol ser constitueix el seu veritable suplici, el qual consisteix en no poder desembarassar-se de si mateix.

Sòcrates provava la immortalitat de l'ànima per la impossibilitat que la malaltia pròpia de la mateixa –el pecat– la destrueixi; alguna cosa que no passa amb les malalties corporals, les quals acaben amb el cos. Així també es pot demostrar molt bé l'etern que hi ha en l'home per la impossibilitat en què precisament estreba el suplici contradictori de la desesperació.

Si no hi hagués res d'etern en nosaltres, llavors ens seria impossible desesperar-nos; mes, d'altra banda, si la desesperació fos capaç de destruir la nostra ànima, llavors tampoc existiria de cap manera la desesperació.

D'aquesta manera és la desesperació, aquesta malaltia en el propi jo. la malaltia mortal. El desesperat és un malalt de mort. D'aquesta malaltia es pot afirmar -si bé en sentit completament diferent al que d'ordinari té respecte a algunes malalties-que ha atacat les parts més nobles; i, no obstant això, el desesperat no pot morir. La mort no és aquí l'últim tràngol de la malaltia, sinó que és incessantment l'últim. És impossible quedar guarit d'aquesta malaltia mitjançant la mort, ja que aquí la malaltia i el seu turment... i la mort consisteixen totalment en no poder morir-se.

Aquesta és la situació característica de la desesperació. I per més que el desesperat aconsegueixi evitar molts dels seus mals glops, per més que el desesperat aconsegueixi el seu èxit complet -cosa valedora sobretot per al cas d'aquella espècie de desesperació que estigui ignorant de ser -en l'empresa de la pèrdua del propi jo, fins a haver-ho perdut de tal manera que no es noti per res..., no obstant això, l'eternitat posarà de manifest que la seva situació era desesperada i tornarà a enclavar-ho en el seu propi jo, amb el que el suplici romandrà, en ser-li impossible desfer-se del seu jo i quedant al descobert que el de l'èxit era un somni. I és natural que l'eternitat actuï d'aquesta manera, ja que posseir un jo i ser un jo és la major concessió –una concessió infinita– que se li ha fet a l'home, però a més és l'exigència que l'eternitat té sobre ell [...].

La enfermedad mortal, o la desesperación y el pecado, R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1990, p.45-50.