Diferència entre revisions de la pàgina «Kant: moralitat, autonomia, llibertat»
De Wikisofia
(Es crea la pàgina amb «{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Kant: moralitat, autonomia, lliberteu|Idioma=Espanyol}} moralitat, autonomia, llibertat L'autonomia de la vo...».) |
m (bot: - funda obligació alguna, + funda cap obligació,) |
||
| (4 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
| − | {{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Kant: moralitat, autonomia, | + | {{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Kant: moralitat, autonomia, llibertat|Idioma=Espanyol}} |
| − | |||
| − | L'autonomia de la voluntat és l'únic principi de totes les lleis morals i dels deures que els convenen; per contra, tota | + | L'autonomia de la voluntat és l'únic principi de totes les lleis morals i dels deures que els convenen; per contra, tota heteronomia de l'arbitri, no només no funda cap obligació, sinó que més aviat és contrària al seu principi i a la moralitat de la voluntat. En efecte, l'únic principi de la moralitat consisteix en la independència respecte de tota matèria de la llei (o sigui d'un objecte desitjat) i, no obstant això, al mateix temps en la determinació de l'arbitri per la sola forma legislativa universal que ha de ser capaç una màxima. Mes aquella independència és llibertat en sentit negatiu, mentre que aquesta legislació pròpia de la raó pura i com a tal pràctica, és llibertat en la seva accepció positiva. Per tant, la llei moral no expressa sinó l'autonomia de la raó pràctica pura, és a dir, de la llibertat, i aquesta mateixa és la condició formal de totes les màximes, l'única sota la qual poden concordar amb la llei pràctica suprema. |
| − | {{Ref|Ref=''Crítica de la | + | {{Ref|Ref=''Crítica de la razón práctica'', Primera parte, cap. 1, § 8 (Losada, Buenos Aires, p. 39).|Títol=Crítica de la razón práctica|Cita=true}} |
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} | ||
Revisió de 13:24, 22 oct 2017
L'autonomia de la voluntat és l'únic principi de totes les lleis morals i dels deures que els convenen; per contra, tota heteronomia de l'arbitri, no només no funda cap obligació, sinó que més aviat és contrària al seu principi i a la moralitat de la voluntat. En efecte, l'únic principi de la moralitat consisteix en la independència respecte de tota matèria de la llei (o sigui d'un objecte desitjat) i, no obstant això, al mateix temps en la determinació de l'arbitri per la sola forma legislativa universal que ha de ser capaç una màxima. Mes aquella independència és llibertat en sentit negatiu, mentre que aquesta legislació pròpia de la raó pura i com a tal pràctica, és llibertat en la seva accepció positiva. Per tant, la llei moral no expressa sinó l'autonomia de la raó pràctica pura, és a dir, de la llibertat, i aquesta mateixa és la condició formal de totes les màximes, l'única sota la qual poden concordar amb la llei pràctica suprema.
| Crítica de la razón práctica, Primera parte, cap. 1, § 8 (Losada, Buenos Aires, p. 39). |