Kant: imperatiu categòric (I)

Quan penso un imperatiu hipotètic en general no sé el que conté fins que m'és donada la seva condició, però si penso un imperatiu categòric de seguida sé què conté. En efecte, ja que l'imperatiu no conté, a part de la llei, més que la necessitat de la màxima d'adequar-se a aquesta llei, i aquesta no es troba limitada per cap condició, no queda llavors res més que la universalitat d'una llei general a la qual ha d'adequar-se la màxima de l'acció, i aquesta adequació és l'única cosa que pròpiament representa l'imperatiu com a necessari.

Per tant, només hi ha un imperatiu categòric, i diu així: obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal.

Fundamentación de la metafísica de las costumbres, cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, 10ª ed., p. 91-92).

Vegeu també:

Segona definició d'imperatiu categòric.

Tercera definició d'imperatiu categòric.

Quarta definició d'imperatiu categòric.