Diferència entre revisions de la pàgina «Kant: idees transcendentals, idees reguladores»
De Wikisofia
(modificant original) |
m (bot: - per donar a + per a donar a) |
||
| Línia 6: | Línia 6: | ||
|Idioma=Español | |Idioma=Español | ||
}} | }} | ||
| − | Sostinc, doncs, quelas idees transcendentals mai són d'ús constitutiu, de manera que es donin en virtut d'elles els conceptes de certs objectes; enteses així, no són més que conceptes sofístics (dialèctics). Tenen, per contra, un destacat ús regulador, indispensablement necessari, a saber: dirigir l'enteniment a un objectiu determinat en el qual convergeixen les línies directrius de totes les seves regles. Aquest punt de convergència, encara que no sigui més que una idea (''focus imaginarius)'', és a dir, un punt del que no parteixen realment els conceptes de l'enteniment, ja que es troba totalment fora dels límit de l'experiència, serveix per donar a aquests conceptes la major unitat, alhora que la major amplitud. | + | Sostinc, doncs, quelas idees transcendentals mai són d'ús constitutiu, de manera que es donin en virtut d'elles els conceptes de certs objectes; enteses així, no són més que conceptes sofístics (dialèctics). Tenen, per contra, un destacat ús regulador, indispensablement necessari, a saber: dirigir l'enteniment a un objectiu determinat en el qual convergeixen les línies directrius de totes les seves regles. Aquest punt de convergència, encara que no sigui més que una idea (''focus imaginarius)'', és a dir, un punt del que no parteixen realment els conceptes de l'enteniment, ja que es troba totalment fora dels límit de l'experiència, serveix per a donar a aquests conceptes la major unitat, alhora que la major amplitud. |
{{Ref|Ref=''Crítica de la razón pura'', Dialéc. trasc., l.2, cap. 3, s. 7, B 673 (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 532).|Títol=Crítica de la razón pura|Cita=true}} | {{Ref|Ref=''Crítica de la razón pura'', Dialéc. trasc., l.2, cap. 3, s. 7, B 673 (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 532).|Títol=Crítica de la razón pura|Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} | ||
Revisió de 10:31, 13 oct 2017
Sostinc, doncs, quelas idees transcendentals mai són d'ús constitutiu, de manera que es donin en virtut d'elles els conceptes de certs objectes; enteses així, no són més que conceptes sofístics (dialèctics). Tenen, per contra, un destacat ús regulador, indispensablement necessari, a saber: dirigir l'enteniment a un objectiu determinat en el qual convergeixen les línies directrius de totes les seves regles. Aquest punt de convergència, encara que no sigui més que una idea (focus imaginarius), és a dir, un punt del que no parteixen realment els conceptes de l'enteniment, ja que es troba totalment fora dels límit de l'experiència, serveix per a donar a aquests conceptes la major unitat, alhora que la major amplitud.
| Crítica de la razón pura, Dialéc. trasc., l.2, cap. 3, s. 7, B 673 (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 532). |
Original en castellà
Sostengo, pues, quelas ideas trascendentales nunca son de uso constitutivo, de suerte que se den en virtud de ellas los conceptos de ciertos objetos; entendidas así, no son más que conceptos sofísticos (dialécticos). Tienen, por el contrario, un destacado uso regulador, indispensablemente necesario, a saber: dirigir el entendimiento a un objetivo determinado en el que convergen las líneas directrices de todas sus reglas. Este punto de convergencia, aunque no sea más que una idea (focus imaginarius), es decir, un punto del que no parten realmente los conceptos del entendimiento, ya que se halla totalmente fuera de los límite de la experiencia, sirve para dar a estos conceptos la mayor unidad, a la vez que la mayor amplitud.