Kant: els imperatius

 En la naturalesa cada cosa actua seguint certes lleis. Només un ser racional posseeix la facultat d'obrar per la representació de les lleis, és a dir, per principis, doncs posseeix una voluntat. Com que per a derivar les accions a partir de les lleis és necessària la raó, resulta que la voluntat no és altra cosa que raó pràctica. Si la raó determina indefectiblement la voluntat d'un ésser, les accions d'aquest, reconegudes com objectivament necessàries, són també subjectivament necessàries, és a dir, que la voluntat és una facultat de no triar res més que el que la raó reconeix com pràcticament necessari, és a dir, com bé, independentment de la inclinació. Però si la raó per si sola no determina prou la voluntat; si la voluntat es troba sotmesa també a condicions subjectives (certs ressorts) que no sempre coincideixen amb les condicions objectives; en una paraula, si la voluntat no és en si plenament conforme a la raó (tal com succeeix realment en els homes), llavors les accions considerades objectivament necessàries són subjectivament contingents, i la determinació de tal voluntat de conformitat amb les lleis objectives es denomina constricció, és a dir, que la relació de les lleis objectives envers una voluntat no enterament bona es representa com la determinació de la voluntat d'un ser racional per mitjà de fonaments racionals, però als quals aquesta voluntat no és per la seva naturalesa necessàriament obedient.

La representació d'un principi objectiu en tant que és constrictiu per a una voluntat es denomina mandat (de la raó), i la fórmula del mandat es diu imperatiu.

Tots els imperatius s'expressen per mitjà d'un «haver de ser» i mostren així la relació d'una llei objectiva de la raó amb una voluntat que, per la seva constitució subjectiva, no és determinada necessàriament per tal llei (constricció). Es diu que seria bo fer o deixar de fer alguna cosa, només que se li diu a una voluntat que no sempre fa el que se li representa com a bé. És bo pràcticament, en canvi, allò que determina la voluntat per mitjà de representacions de la raó i, en conseqüència, no per causes subjectives sinó objectives, és a dir, per fonaments que són vàlids per a tot ser racional com a tal. Es distingeix de l'agradable en el fet que això últim és allò que exerceix influx sobre la voluntat exclusivament per mitjà de la sensació, per causes merament subjectives, que valen només per a aquest o aquell, sense ser un principi de la raó vàlid per a qualsevol.

Una voluntat perfectament bona es trobaria, segons això, sota lleis objectives (del bé), però no podria representar-se com coaccionada per a realitzar accions simplement conformes al deure, ja que es tracta d'una voluntat que, segons la seva constitució subjectiva, només accepta ser determinada per la representació del bé. D'aquí que per a la voluntat divina i, en general, per a una voluntat santa, no valguin els imperatius: el «deu ser» no té un lloc adequat aquí, perquè aquest tipus de voler coincideix necessàriament amb la llei. Per això els imperatius constitueixen solament fórmules per a expressar la relació entre les lleis objectives del voler en general i la imperfecció subjectiva de la voluntat de tal o tal altre ser racional, per exemple de la voluntat humana.

Fundamentación de la metafísica de las costumbres, cap. 2 (Espasa Calpe, Madrid 1994, 10ª ed., p. 80-83).

---

Original en castellà

En la naturaleza cada cosa actúa siguiendo ciertas leyes. Sólo un ser racional posee la facultad de obrar por la representación de las leyes, esto es, por principios, pues posee una voluntad. Como para derivar las acciones a partir de las leyes es necesaria la razón, resulta que la voluntad no es otra cosa que razón práctica. Si la razón determina indefectiblemente la voluntad de un ser, las acciones de éste, reconocidas como objetivamente necesarias, son también subjetivamente necesarias, es decir, que la voluntad es una facultad de no elegir nada más que lo que la razón reconoce como prácticamente necesario, es decir, como bueno, independientemente de la inclinación. Pero si la razón por sí sola no determina suficientemente la voluntad; si la voluntad se halla sometida también a condiciones subjetivas (ciertos resortes) que no siempre coinciden con las condiciones objetivas; en una palabra, si la voluntad no es en sí plenamente conforme a la razón (tal y como sucede realmente en los hombres), entonces las acciones consideradas objetivamente necesarias son subjetivamente contingentes, y la determinación de tal voluntad en conformidad con las leyes objetivas se denomina constricción, es decir, que la relación de las leyes objetivas para con una voluntad no enteramente buena se representa como la determinación de la voluntad de un ser racional por medio de fundamentos racionales, pero a los cuales esta voluntad no es por su naturaleza necesariamente obediente.

La representación de un principio objetivo en cuanto que es constrictivo para una voluntad se denomina mandato (de la razón), y la fórmula del mandato se llama imperativo.

Todos los imperativos se expresan por medio de un «deber ser» y muestran así la relación de una ley objetiva de la razón con una voluntad que, por su constitución subjetiva, no es determinada necesariamente por tal ley (constricción). Se dice que sería bueno hacer o dejar de hacer algo, sólo que se le dice a una voluntad que no siempre hace lo que se le representa como bueno. Es bueno prácticamente, en cambio, aquello que determina la voluntad por medio de representaciones de la razón y, en consecuencia, no por causas subjetivas sino objetivas, es decir, por fundamentos que son válidos para todo ser racional en cuanto tal. Se distingue de lo agradable en que esto último es aquello que ejerce influjo sobre la voluntad exclusivamente por medio de la sensación, por causas meramente subjetivas, que valen sólo para éste o aquél, sin ser un principio de la razón válido para cualquiera.

Una voluntad perfectamente buena se hallaría, según esto, bajo leyes objetivas (del bien), pero no podría representarse como coaccionada para realizar acciones simplemente conformes al deber, puesto que se trata de una voluntad que, según su constitución subjetiva, sólo acepta ser determinada por la representación del bien. De aquí que para la voluntad divina y, en general, para una voluntad santa, no valgan los imperativos: el «debe ser» no tiene un lugar adecuado aquí, porque ese tipo de querer coincide necesariamente con la ley. Por eso los imperativos constituyen solamente fórmulas para expresar la relación entre las leyes objetivas del querer en general y la imperfección subjetiva de la voluntad de tal o cual ser racional, por ejemplo de la voluntad humana.