Kant: el principi de causalitat

Jo percebo que els fenòmens se segueixen els uns dels altres, és a dir, que l'estat de les coses en un temps és oposat a l'estat anterior. En realitat, el que faig és, doncs, enllaçar dues percepcions en el temps. Ara bé, l'enllaç no és obra del simple sentit i de la intuïció, sinó que és, en aquest cas, producte d'una facultat sintètica de la imaginació, la qual determina el sentit intern respecte a la relació temporal. Però la imaginació pot lligar els dos esmentats estats de dues formes diferents, de manera que sigui un o l'altre el que precedeixi en el temps. En efecte, no podem percebre el temps en si mateix, com no podem determinar en l'objecte, empíricament, per dir-ho així, el que precedeix i el que segueix. De l'única cosa que tinc, doncs, consciència és que la meva imaginació posa una cosa abans i l'altra després, no que un estat precedeixi a l'altre en l'objecte. O, en altres paraules, amb la mera percepció queda sense determinar quin sigui la relació objectiva dels fenòmens que se succeeixen els uns als altres. Perquè aquesta sigui coneguda de forma determinada, hem de pensar de tal forma la relació entre tots dos estats, que quedi determinat necessàriament quin és l'estat que hem de posar abans, quin el que hem de posar després i que no els hem de posar al revés. Però un concepte que comporti la necessitat d'unitat sintètica no pot ser més que un concepte pur de l'enteniment, un concepte que no es troba en la percepció i que és, en aquest cas, el de la relació de causa i efecte. El primer d'aquests termes determina el segon en el temps com a conseqüència, no com alguna cosa que només pugui precedir en la imaginació (o que pugui fins i tot no ser percebut en absolut). Consegüentment la mateixa experiència, és a dir, el coneixement empíric dels fenòmens, només és possible gràcies al fet que sotmetem la successió dels mateixos i, consegüentment, tot canvi, a la llei de la causalitat. Els fenòmens només són, doncs, possibles, considerats com a objectes de l'experiència, en virtut d'aquesta mateixa llei.

Crítica de la razón pura, B 234 (Alfaguara, Madrid 1988, 6ª ed., p. 221-222).

---

Original en castellà

Yo percibo que los fenómenos se siguen unos de otros, es decir, que el estado de las cosas en un tiempo es opuesto al estado anterior. En realidad, lo que hago es, pues, enlazar dos percepciones en el tiempo. Ahora bien, el enlace no es obra del simple sentido y de la intuición, sino que es, en este caso, producto de una facultad sintética de la imaginación, la cual determina el sentido interno con respecto a la relación temporal. Pero la imaginación puede ligar los dos mencionados estados de dos formas distintas, de modo que sea uno o el otro el que preceda en el tiempo. En efecto, no podemos percibir el tiempo en sí mismo, como no podemos determinar en el objeto, empíricamente, por así decirlo, lo que precede y lo que sigue. De lo único que tengo, pues, conciencia es de que mi imaginación pone una cosa antes y la otra después, no de que un estado preceda al otro en el objeto. O, en otras palabras, con la mera percepción queda sin determinar cuál sea la relación objetiva de los fenómenos que se suceden unos a otros. Para que ésta sea conocida de forma determinada, tenemos que pensar de tal forma la relación entre ambos estados, que quede determinado necesariamente cuál es el estado que hemos de poner antes, cuál el que hemos de poner después y que no los hemos de poner a la inversa. Pero un concepto que conlleve la necesidad de unidad sintética no puede ser más que un concepto puro del entendimiento, un concepto que no se halla en la percepción y que es, en este caso, el de la relación de causa y efecto. El primero de estos términos determina el segundo en el tiempo como consecuencia, no como algo que sólo pueda preceder en la imaginación (o que pueda incluso no ser percibido en absoluto). Consiguientemente la misma experiencia, es decir, el conocimiento empírico de los fenómenos, sólo es posible gracias a que sometemos la sucesión de los mismos y, consiguientemente, todo cambio, a la ley de la causalidad. Los fenómenos sólo son, pues, posibles, considerados como objetos de la experiencia, en virtud de esta misma ley.