Accions

Recurs

Kant: antropologia en sentit pragmàtic

De Wikisofia

La revisió el 10:30, 13 oct 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - per eixamplar-la + per a eixamplar-la)

Tots els progressos de la cultura a través dels quals s'educa l'home tenen la fi d'aplicar els coneixements i habilitats adquirides per emprar-los al món; però l'objecte més important del món al fet que l'home pot aplicar-los és el home mateix, perquè ell és la seva pròpia fi última. El conèixer-li, doncs, com un ser terrenal dotat de raó per la seva essència específica, mereix anomenar-se particularment un coneixement del món, tot i que l'home només constitueixi una part de les criatures terrenals.

Una ciència del coneixement de l'home sistemàticament desenvolupada (Antropologia), pot fer-se en sentit fisiològic, o en sentit pragmàtic. El coneixement fisiològic de l'home tracta d'investigar el que la naturalesa fa de l'home; el pragmàtic, la qual cosa ell mateix, com ser que obra lliurement, fa, o pot i ha de fer de si mateix. Qui cavil·li sobre les causes naturals en què pugui descansar, per exemple, la facultat de recordar, discorrerà per ventura (a la manera de Cartesio) sobre les petjades deixades en el cervell per les impressions que produeixen les sensacions experimentades, però haurà de confessar que en aquest joc de les seves representacions és un mer espectador i que ha de deixar fer a la naturalesa, ja que no coneix les fibres ni els nervis encefàlics, ni sap manejar-los per al seu propòsit, o sigui, que tot discórrer teòric sobre aquest assumpte és pura pèrdua. Però si s'utilitzen les observacions fetes sobre el que resulta perjudicial o favorable a la memòria, per a eixamplar-la o fer-la més flexible, i a aquesta fi se serveix del coneixement de l'home, això constituirà una part de l'Antropologia en sentit pragmàtic.

Antropología en sentido pragmático (Alianza Editorial, Madrid 1991, p.7-8).

Original en castellà

Todos los progresos de la cultura a través de los cuales se educa el hombre tienen el fin de aplicar los conocimientos y habilidades adquiridas para emplearlos en el mundo; pero el objeto más importante del mundo a que el hombre puede aplicarlos es el hombre mismo, porque él es su propio fin último. El conocerle, pues, como un ser terrenal dotado de razón por su esencia específica, merece llamarse particularmente un conocimiento del mundo, aun cuando el hombre sólo constituya una parte de las criaturas terrenales.

Una ciencia del conocimiento del hombre sistemáticamente desarrollada (Antropología), puede hacerse en sentido fisiológico, o en sentido pragmático. El conocimiento fisiológico del hombre trata de investigar lo que la naturaleza hace del hombre; el pragmático, lo que él mismo, como ser que obra libremente, hace, o puede y debe hacer de sí mismo. Quien cavile sobre las causas naturales en que pueda descansar, por ejemplo, la facultad de recordar, discurrirá acaso (al modo de Cartesio) sobre las huellas dejadas en el cerebro por las impresiones que producen las sensaciones experimentadas, pero tendrá que confesar que en este juego de sus representaciones es un mero espectador y que tiene que dejar hacer a la naturaleza, puesto que no conoce las fibras ni los nervios encefálicos, ni sabe manejarlos para su propósito, o sea, que todo discurrir teórico sobre este asunto es pura pérdida. Pero si se utilizan las observaciones hechas sobre lo que resulta perjudicial o favorable a la memoria, para ensancharla o hacerla más flexible, y a este fin se sirve del conocimiento del hombre, esto constituirá una parte de la Antropología en sentido pragmático.