Kant, Immanuel: només l'home és subjecte de deures

 només l'home és subjecte de deures

Jutjant segons la mera raó, l'home no té deures més que cap a l'home (cap a ell mateix o cap a un altre); perquè el seu deure cap a qualsevol subjecte és una coacció moral exercida per la voluntat d'aquest. Per tant, el subjecte que coacciona (que obliga) ha de ser, en primer lloc, una persona, en segon lloc,aquesta persona ha d'estar donada com un objecte de l'experiència: perquè l'home ha d'actuar en pro del fi de la voluntat d'aquesta persona, i això només pot succeir en la relació recíproca entre dos éssers existents [...]. Ara bé, comptant amb tota la nostra experiència, no coneixem cap altre ser capaç d'obligació (activa o passiva) més que l'home. D'aquí que l'home no pugui tenir cap deure cap a qualsevol altre ser més que cap a l'home i en el cas que s'imagini que té un deure semblant, això succeeix per una amfibologia dels conceptes de reflexió,i el seu presumpte deure cap a altres éssers és senzillament un deure cap a si mateix; a aquest malentès arriba en confondre el seu deure respecte a altres éssers amb el seu deure cap a aquests éssers.

Aquest presumpte deure pot referir-se a objectes no personals o a objectes certament personals però absolutament invisibles (que no es poden exposar als sentits externs). Els primers (no humans) poden ser la simple naturalesa no material, la part de la naturalesa organitzada per a la reproducció, però mancada de sensació, o la part de la naturalesa dotada de sensació i arbitri (els minerals, les plantes, els animals); els segons (sobrehumanos) poden concebre's com a éssers espirituals (els àngels, Déu). Ens preguntem ara si hi ha una relació de deure entre els éssers d'ambdues classes i l'home, i quin és.

Pel que fa al bell en la naturalesa, encara que inanimat, la propensió a la simple destrucció (spiritus destructionis) s'oposa en deure de l'home cap a si mateix: perquè afebleix o destrueix en l'home aquell sentiment que, sens dubte, encara no és moral per si solament, però que predisposa almenys a aquella disposició de la sensibilitat que afavoreix en bona mesura la moralitat, és a dir, predisposa a estimar alguna cosa també sense un propòsit d'utilitat (per exemple, les belles cristal·litzacions, la indescriptible bellesa del regne vegetal).

Pel que fa a la part vivent, encara que no racional, de la creació, el tracte violent i cruel als animals s'oposa molt més íntimament en deure de l'home cap a si mateix, perquè amb això s'esmussa en l'home la compassió pel seu sofriment, afeblint-se així i destruint-se gradualment una predisposició natural molt útil a la moralitat en la relació amb els altres homes; si bé l'home té dret a matar-los amb rapidesa (sense sofriment) o també que treballin intensament, encara que no més enllà de les seves forces [...], són, per contra, abominables els experiments físics acompanyats de tortures, que tenen per fi únicament l'especulació, quan la fi pogués aconseguir-se també sense ells. Fins i tot la gratitud pels serveis llarg temps prestats per un vell cavall o per un gos (com si fossin membres de la casa) forma part indirectament del deure els homes, és a dir, del deure pel que fa a aquests animals, però si ho considerem directament,és només un deure de l'home cap a si mateix.

La metafísica de las costumbres, Doctr. de la virt., parte 1, § 16-17 (Tecnos, Madrid 1994, 2ª ed., p. 308-310).

---

Original en castellà

sólo el hombre es sujeto de deberes

Juzgando según la mera razón, el hombre no tiene deberes más que hacia el hombre (hacia él mismo o hacia otro); porque su deber hacia cualquier sujeto es una coacción moral ejercida por la voluntad de éste. Por tanto, el sujeto que coacciona (que obliga) tiene que ser, en primer lugar, una persona, en segundo lugar,esta persona tiene que estar dada como un objeto de la experiencia: porque el hombre tiene que actuar en pro del fin de la voluntad de esta persona, y esto sólo puede suceder en la relación recíproca entre dos seres existentes [...]. Ahora bien, contando con toda nuestra experiencia, no conocemos ningún otro ser capaz de obligación (activa o pasiva) más que el hombre. De aquí que el hombre no pueda tener ningún deber hacia cualquier otro ser más que hacia el hombre y en el caso que se imagine que tiene un deber semejante, esto sucede por una anfibología de los conceptos de reflexión,y su presunto deber hacia otros seres es sencillamente un deber hacia sí mismo; a este malentendido llega al confundir su deber con respecto a otros seres con su deber hacia esos seres.

Este presunto deber puede referirse a objetos no personales o a objetos ciertamente personales pero absolutamente invisibles (que no se pueden exponer a los sentidos externos). Los primeros (no humanos) pueden ser la simple naturaleza no material, la parte de la naturaleza organizada para la reproducción, pero carente de sensación, o la parte de la naturaleza dotada de sensación y arbitrio (los minerales, las plantas, los animales); los segundos (sobrehumanos) pueden concebirse como seres espirituales (los ángeles, Dios). Nos preguntamos ahora si hay una relación de deber entre los seres de ambas clases y el hombre, y cuál es.

Con respecto a lo bello en la naturaleza, aunque inanimado, la propensión a la simple destrucción (spiritus destructionis) se opone al deber del hombre hacia sí mismo: porque debilita o destruye en el hombre aquel sentimiento que, sin duda, todavía no es moral por sí solo, pero que predispone al menos a aquella disposición de la sensibilidad que favorece en buena medida la moralidad, es decir, predispone a amar algo también sin un propósito de utilidad (por ejemplo, las bellas cristalizaciones, la indescriptible belleza del reino vegetal).

Con respecto a la parte viviente, aunque no racional, de la creación, el trato violento y cruel a los animales se opone mucho más íntimamente al deber del hombre hacia sí mismo, porque con ello se embota en el hombre la compasión por su sufrimiento, debilitándose así y destruyéndose paulatinamente una predisposición natural muy útil a la moralidad en la relación con los demás hombres; si bien el hombre tiene derecho a matarlos con rapidez (sin sufrimiento) o también a que trabajen intensamente, aunque no más allá de sus fuerzas [...], son, por el contrario, abominables los experimentos físicos acompañados de torturas, que tienen por fin únicamente la especulación, cuando el fin pudiera alcanzarse también sin ellos. Incluso la gratitud por los servicios largo tiempo prestados por un viejo caballo o por un perro (como si fueran miembros de la casa) forma parte indirectamente del deber de los hombres, es decir, del deber con respecto a estos animales, pero si lo consideramos directamente,es sólo un deber del hombre hacia sí mismo.