Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Jaspers: la finitud de l'home»

De Wikisofia

Línia 1: Línia 1:
 
{{RecursWiki
 
{{RecursWiki
 
|Tipus=Extractes d'obres
 
|Tipus=Extractes d'obres
}}
 
{{RecursoEnlace
 
|Enllaç=
 
}}
 
{{Multimèdia
 
|Upload Type=
 
|File=
 
|Service=
 
|Embed=
 
 
}}
 
}}
 
{{RecursBase
 
{{RecursBase
Línia 21: Línia 12:
 
I aquesta ''impossibilitat de consumar-se'', amb la seva conseqüència d'il·limitat buscar i intentar (en comptes de la vida tranquil·lament supeditada, inconscient, en cicles que es repeteixen), és inseparable del seu saber d'ella. [...] Hi ha en l'home un perdre's del com sorgeixen per a ell un problema i una possibilitat. Es troba en la situació més plena de desesperació, però de manera que gràcies a aquesta circumstància sent el més intens afany d'elevar-se mitjançant la seva llibertat.
 
I aquesta ''impossibilitat de consumar-se'', amb la seva conseqüència d'il·limitat buscar i intentar (en comptes de la vida tranquil·lament supeditada, inconscient, en cicles que es repeteixen), és inseparable del seu saber d'ella. [...] Hi ha en l'home un perdre's del com sorgeixen per a ell un problema i una possibilitat. Es troba en la situació més plena de desesperació, però de manera que gràcies a aquesta circumstància sent el més intens afany d'elevar-se mitjançant la seva llibertat.
 
{{Ref|Ref=''La fe filosófica'', Losada, Buenos Aires 1968, 2ª ed., p. 59.|Títol=La fe filosófica|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''La fe filosófica'', Losada, Buenos Aires 1968, 2ª ed., p. 59.|Títol=La fe filosófica|Cita=true}}
{{Propietat
 
|Propi=No
 
|Allow=No
 
|Accept=No
 
}}
 
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió del 14:04, 5 set 2015

La finitud com a estigma de la condició de criatura és nota que l'home té en comú amb totes les existències que ell veu en entorn seu. Mes el seu finitud humana no és susceptible de tancar-se com arriba a tancar-se tota existència animal.

Tot animal és assolit (acabat), té en la seva limitació també la seva consumació amb el cicle sempre repetit del vivent. Només és lliurat en esdevenir natural que tot torna a fondre-ho i tot torna a produir-ho. Només a l'home porta el seu finitud a la història, i només en ella vol esdevenir el que ell pot ser. La impossibilitat de tancar-se és un signe de la seva llibertat.

I aquesta impossibilitat de consumar-se, amb la seva conseqüència d'il·limitat buscar i intentar (en comptes de la vida tranquil·lament supeditada, inconscient, en cicles que es repeteixen), és inseparable del seu saber d'ella. [...] Hi ha en l'home un perdre's del com sorgeixen per a ell un problema i una possibilitat. Es troba en la situació més plena de desesperació, però de manera que gràcies a aquesta circumstància sent el més intens afany d'elevar-se mitjançant la seva llibertat.

La fe filosófica, Losada, Buenos Aires 1968, 2ª ed., p. 59.

Original en castellà

La finitud como estigma de la condición de criatura es nota que el hombre tiene en común con todas las existencias que él ve en derredor suyo. Mas su finitud humana no es susceptible de cerrarse como llega a cerrarse toda existencia animal.

Todo animal es logrado (acabado), tiene en su limitación también su consumación con el ciclo siempre repetido de lo viviente. Sólo es entregado al acaecer natural que todo vuelve a fundirlo y todo vuelve a producirlo. Sólo al hombre lleva su finitud a la historia, y sólo en ella quiere devenir lo que él puede ser. La imposibilidad de cerrarse es un signo de su libertad.

Y esa imposibilidad de consumarse, con su consecuencia de ilimitado buscar e intentar (en vez de la vida tranquilamente supeditada, inconsciente, en ciclos que se repiten), es inseparable de su saber de ella. [...] Hay en el hombre un perderse del cual surgen para él un problema y una posibilidad. Se encuentra en la situación más llena de desesperación, pero de suerte que gracias a esta circunstancia siente el más intenso afán de elevarse mediante su libertad.