Recurs:Husserl: l'ego cogito com a subjectivitat transcendental

el «ego cogito» com a subjectivitat transcendental i la ὲποχή

En aquest punt realitzem, seguint a Descartes, el gran gir que, dut a terme de manera correcta, condueix a la subjectivitat transcendental: la volta cap al ego cogito quan base apodícticament certa i última de tot judici, sobre la qual ha de fonamentar-se tota filosofia radical.

Reflexionem. Quan filòsofs que mediten de manera radical, no tenim ara una ciència per a nosaltres vàlida, ni un món per a nosaltres existent. El món, en lloc d'existir simplement, això és, de valer per a nosaltres de manera natural en la creença en el ser (Seinsglauben) pròpia de l'experiència, no és per a nosaltres més que una mera pretensió de ser (Seinsanspruch). Això concerneix també a l'existència intramundana de tots els altres «yoes», de manera tal que de dret no podem ja parlar pròpiament en el plural comunicatiu. En efecte, els altres homes i els animals són per a mi tan sols dades de l'experiència, en virtut de l'experiència sensible que tinc dels seus cossos físic-orgànics (körperliche Leiber), de la validesa dels quals no puc servir-me, ja que també ella està posada en qüestió. Juntament amb els altres homes perdo també, naturalment, totes les formacions pertanyents a la socialidad (Sozialität) i a la cultura. En suma: no només la naturalesa corporal sinó la totalitat del concret món circumdant de la vida ja no és per a mi, des d'ara, alguna cosa existent, sinó només un fenomen de ser. Però com vulgui que resulti aquesta pretensió de realitat efectiva d'aquest fenomen, i com vulgui que jo alguna vegada pugui decidir-me críticament per l'ésser o la mera aparença, ell mateix, quan fenomen meu, no és empero una pura res, sinó precisament allò que em possibilita en general tal decisió crítica i que per tant també fa possible el que per a mi en cada cas té sentit i validesa com ser veritable -definitivament decidit o encara per decidir-. I novament: si jo m'abstinc -com puc fer-ho lliurement i com acabo de fer-ho- de tota creença experiencial, de manera que romangui per a mi fora de validesa l'ésser del món de l'experiència, inclusivament aquest abstenir-me és el que és i està inclòs en el corrent sencer de la vida experimentante. I per cert aquesta vida està constantment aquí per a mi; és perceptivament conscient de manera constant, en un camp de present, com ella mateixa en la més autèntica originalitat. En la manera del record es fan conscients, una altra vegada, ora aquests, ora aquells passats d'aquesta vida, i això implica: quan tals passats mateixos. En tot moment puc jo per mitjà de la reflexió, dirigir mirades d'especial atenció a aquesta vida originària i aprehender el present com a present, el passat com a passat, tal com ell mateix és. Faig això ara quan jo que filosofa i exercita aquella abstenció.

El món experimentat en aquesta vida reflexiva segueix sent per a mi, en certa manera, experimentat com abans, exactament amb el contingut que en cada cas li correspon. Segueix apareixent tal com apareixia abans, amb l'única diferència que jo, quan el que reflexiona filosòficament, ja no efectuo, no mantinc en vigor la creença natural en l'ésser, pròpia de l'experiència, malgrat la qual cosa aquesta creença està encara allí, conjuntament, i és co-aprehendida per la mirada de l'atenció. El mateix succeeix amb totes les altres esments que sobrepassen les intuïcions empíriques i pertanyen al corrent de la meva vida, és a dir, amb les meves representacions no intuïtives i els meus judicis, valoracions, decisions, posicions de finalitats i de mitjans, etc. (també no intuïtius), i en particular amb les preses de posició que necessàriament es practiquen en ells en l'actitud natural, irreflexiva, no filosòfica de la vida -precisament en la mesura en què tals preses de posició pressuposen en general el món i per tant impliquen una creença en la seva existència-. També en aquest cas l'abstenir-se, el deixar en suspens les preses de posició per part del jo que reflexionafilosóficamente, no significa que les mateixes desapareguin del seu camp d'experiència. Doncs les respectives vivències concretes, repetim-ho, són allò al fet que està dirigida la mirada de l'atenció; només que el jo d'aquesta atenció, quan jo que filosofa, practica l'abstenció respecte de l'intuït. També tot el que estava en semblants vivències com esmentat en la consciència de validesa (el judici corresponent, la teoria corresponent, els valors i les finalitats corresponents, etc. ) roman plena i íntegrament conservat, només que amb la modificació de validesa: mers fenòmens.

Aquest universal posar fora de validesa («inhibir», «posar fora de joc») totes les preses de posició pel que fa al món objectiu ja donat, i abans de res les preses de posició respecte del ser (les concernents a l'ésser, l'aparença, el ser possible, el ser conjetural, ser probable i altres semblants), o com també s'acostuma a dir, aquesta epokhé fenomenològica o aquesta posada entre parèntesi del món objectiu, no ens enfronta, per tant, amb una res. Més aviat, allò del que ens apropiem precisament per aquest mitjà o, dit més clarament, la qual cosa jo, el que medita, m'apropio per tal mitjà, és la meva pròpia vida pura amb totes les seves vivències pures i la totalitat dels seus esments purs, l'univers dels fenòmens en el sentit de la fenomenologia. La epokhé és, així també pot dir-se, el mètode radical i universal per mitjà del com jo em capto purament com jo, i amb la meva pròpia vida pura de consciència en la qual i per la qual és per a mi el sencer món objectiu i tal com ell és precisament per a mi. Tot ser mundanal, tot ser espai-temporal és per a mi, això és, val per a mi, i precisament pel fet que jo ho experimento, ho percebo, ho recordo, penso d'alguna manera en ell, ho jutjo, ho valoro, ho desitjo, etc. Com és sabut, Descartes designa tot això amb el terme cogito. El món no és per a mi, en general, absolutament res més que el que existeix i val pel meu quan conscient en tal cogito. D'aquestes cogitationes exclusivament, extreu ell el seu sencer sentit, el seu sentit universal i especial, i la seva validesa de ser. En elles transcorre tota la meva vida del món, a la qual pertany també la meva vida d'investigació i de fonamentació científiques. Jo no puc viure, experimentar, pensar, valorar i obrar dins de cap altre món que no sigui aquest que en mi i de mi mateix posseeix sentit i validesa. Si jo em poso a mi mateix per sobre de tota aquesta vida i m'abstinc de dur a terme qualsevol creença de ser que prengui al món directament com alguna cosa existent, si dirigeixo exclusivament la meva mirada a aquesta vida mateixa, quan consciència del món, llavors em guanyo a mi mateix com a ego pur amb el corrent pur dels meus cogitationes.

L'ésser del ego pur i els seus cogitationes, quan en si anterior, precedeix, per tant, en ser natural del món -d'aquell món del que jo en cada cas parlo i puc parlar-. La base del ser natural és secundària en la seva validesa de ser; pressuposa constantment la del ser transcendental. El mètode fenomenològic fonamental de l'epokhé transcendental, en la mesura en què recondueix a aquest àmbit transcendental, es diu per això reducció fenomenològica transcendental.

Meditacions cartesianes, §8, Edicions Paulinas, Madrid 1979, p.55-60.