Recurs:Husserl: l'ego cogito com a subjectivitat transcendental

L'«ego cogito» com a subjectivitat transcendental i la ὲποχή

§ 8. L'«ego cogito» com a subjectivitat transcendental En aquest punt donem ara, seguint Descartes, el gran tomb que, degudament executat, porta a la subjectivitat transcendental: el tomb cap a l'ego cogito en tant que base apodícticament certa i última del judici, sobre el qual ha de fonamentar-se tota filosofia radical.

Reflexionem. Com a filòsofs que mediten radicalment, ara no tenim ni una ciència vàlida per a nosaltres ni un món essent per a nosaltres. En lloc de ser absolutament, és a dir, de valer per a nosaltres de manera natural en la creença en l'ésser pròpia de l'experiència, ara ens és només una mera pretensió d'ésser. Això, afecta també l'existència intramundana de tots els altres jos, de manera que en rigor ja no és legítim parlar en el plural comunicatiu. Els altres homes i els animals són per a mi tan sols dades de l'experiència per mà de l'experiència sensible dels seus cossos vius materials de la validesa de la qual no em puc servir perquè forma part del que està en qüestió. En perdre els altres, naturalment perdo també totes les creacions de la socialitat i de la cultura. En una paraula, no sols la natura corpòria, sinó tot el món-entorn concret de la vida a partir d'ara és per a mi, en lloc d'essent, només fenomen d'ésser. Ara bé, siguin com siguin les coses respecte a la pretensió de realitat d'aquest fenomen i sigui quina sigui la decisió crítica a què jo arribi en favor de l'ésser o en favor de la il·lusió, el fenomen mateix en tant que és el meu fenomen no és pas no res, sinó justament allò que arreu fa possible per a mi aquesta decisió crítica i que fa també possible el que en tot moment té per a mi sentit i validesa com a ésser veritable —ésser definitivament decidit o per decidir. I, una vegada més: si jo, tal com lliurement ho podria fer i ho he fet, m'abstinc de tota creença de l'experiència, de tal manera que l'ésser del món de l'experiència resta sense validesa, nogensmenys aquest abstenir-me és el que és, i ho és juntament amb tot el corrent de la vida experiencial. I, certament, aquesta vida és permanentment aquí per a mi; per la percepció en sóc permanentment conscient amb la més radical originarietat —la que correspon a un camp de present—, conscient d'aquesta vida com a ella mateixa; pel record se'ns fan de nou conscients ara aquestes, ara aquelles coses passades d'aquesta vida, cosa que implica que se'ns fan conscients com les coses passades mateixes. En la reflexió jo puc dirigir en tot moment mirades atentes particulars a aquesta vida originària, aprehendre el que és present com a present i el que és passat com a passat, tal com són en si mateixos. Així ho faig ara com a jo que filosofa i que practica aquella abstenció.

El món experimentat en aquesta vida reflexiva continua essent per a mi d'alguna manera el mateix, i experimentat exactament amb el contingut que en cada cas li pertany. Continua apareixent tal com apareixia abans; però jo, com aquell qui reflexiona filosòficament, ja no mantinc en acció, en validesa, la natural creença en l'ésser pròpia de l'experiència, encara que aquesta creença continua essent-hi i continua formant part del que aprehèn la mirada atenta. El mateix passa amb totes les presumpcions restants que, més enllà de les de l'experiència, pertanyen al meu corrent de la vida; amb les meves representacions no intuïtives, judicis, valoracions, decisions, posicions de mitjans i fins, etc. i en particular amb les preses de posició que necessàriament operen en l'actitud natural, irreflexiva, no filosòfica de la vida, precisament en la mesura que pressuposen arreu el món, és a dir, que contenen en si una creença en l'ésser respecte al món. Tampoc aquí l'abstenció, la invalidació de les preses de posició de part del qui reflexiona filosòficament, no significa la seva desaparició del seu camp d'experiència. Les corresponents vivències concretes són certament, repetim, allò a què està dirigida la mirada atenta; però el jo atent com a jo filosòfic practica l'abstenció en relació amb l'intuït. Igualment, tot el que en vivències similars estava presumit en la consciència de validesa, el corresponent judici, la corresponent teoria, els corresponents fins, valors, etc. tot queda absolutament conservat, però només en la modificació de la validesa «mers fenòmens».

Aquest universal invalidar («inhibir», «deixar fora de joc») totes les preses de posició respecte del món objectiu prèviament donat i, així, primerament, les preses de posició respecte de l'ésser (relatives a l'ésser, la il·lusió, l'ésser possiblement, l'ésser presumpte, l'ésser probable, entre d'altres) —o, com també se sol dir, aquesta ὲποχή fenomenològica o aquest posar entre parèntesis el món objectiu—, no ens deixa davant d'un no-res. Més aviat el que —i justament a través d'això— ens esdevé propi, o més clarament dit, el que a mi, el meditador, m'esdevé propi a través d'això, és la meva vida pura amb les meves vivències pures i totes les seves coses presumides pures, l'univers dels fenòmens en el sentit de la fenomenologia. L'ὲποχή és —així es pot dir també— el mètode radical i universal a través el qual jo em copso purament com a Jo, i amb la pròpia vida pura de consciència en la qual i per la qual tot el món objectiu és per a mi, i justament tal com és per a mi. Tot el mundà, tot l'ésser espacial-temporal és per a mi —és a dir, val per a mi, i val precisament pel fet que jo l'experimento, el percebo, me'n recordo, hi penso d'alguna manera, el valoro, l'apeteixo, etc. Com se sap, tot això és el que Descartes anomena cogito. El món no és per a mi abso­lutament cap altra cosa que el món de què sóc conscient i que val per a mi en aquest cogito. Tot el seu sentit universal i especial i tota la seva validesa d'ésser, els té exclusivament a partir d'aquestes cogitationes, en les quals transcorre tota la meva vida mundana, inclosa la meva vida d'investigació científica i de fonamentació. No puc viure, experimentar, pensar, valorar ni obrar en cap altre món que en aquell que té validesa en mi i des de mi mateix. Si em situo per damunt de tot aquest món i m'abstinc de tota execució de qualsevol creença d'ésser que prengui directament el món com a essent, si dirigeixo la meva mirada exclusivament a aquesta vida mateixa, com a consciència del món, aleshores em guanyo com a l'ego pur amb el corrent pur de les meves cogitationes.

D'aquesta manera, l'ésser natural del món —del món del qual jo parlo i puc parlar en cada cas— és en efecte precedit per l'ésser de l'ego pur i de les seves cogitationes com a ésser en si anterior. El sòl d'ésser natural és secundari en la seva validesa d'ésser, pressuposa permanentment el sòl transcendental. És per això que el mètode fenomenològic fonamental de l'ὲποχή transcendental, en la mesura que remet a aquest sòl, s'anomena reducció transcendental-fenomenològica.

Meditacions cartesianes, Med. 1, § 8 (Edicions Universitat de Barcelona, Filosofia UB Sèrie Magna, Barcelona 1916. Traducció i estudi introductori de Francesc Pereña Blasi i Joan González-Guardiola, p. 48-50).