Mostra la font per a Husserl: intencionalitat, objectivitat, evidència

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Husserl: intencionalitat, objectivitat, evidència.|Idioma=Español}}
§ 60.'' Les lleis fonamentals de la intencionalitat i la funció universal de l'evidència''

Ja esmentem abans que l'acte de donar-se les coses mateixes, com qualsevol vivència intencional singular, és una ''funció ''en el context universal de la consciència. La seva operació no està, doncs, conclusa en la seva singularitat; tampoc ho està com a acte de donar-se les coses mateixes, com a evidència, puix que la seva intencionalitat pròpia pot implícitament «exigir» ulteriors actes de donar-se les coses mateixes, pot «remetre» a ells per a consumar la seva operació objectivament. Girem la nostra mirada als caràcters universals de la vida de consciència, per a apropiar-nos un coneixement significatiu referent a tota evidència.

''Intencionalitat en general –''vivència de tenir consciència d'alguna cosa– i ''evidència, intencionalitat de l'acte de donar-se les coses mateixes, són conceptes que per essència es corresponen. ''Limitem-nos a la consciència «posicional». Pel que fa a la consciència «neutral», tot el que exposarem ara es modifica en forma fàcilment comprensible; enfront de l'evidència, es presenta llavors la seva modificació de «com si»; el mateix succeeix enfront de l'adequació, etc. Com a ''lleis fonamentals de la intencionalitat ''tenim:

Qualsevol consciència d'alguna cosa forma part ''a priori ''d'una multiplicitat de maneres possibles de consciència, oberta a l'infinit, que poden vincular-se sintèticament en ''una ''consciència, com a consciència de «el ''mateix''»; aquesta vinculació s'efectua en la forma d'unitat pròpia de l'acte de donar validesa conjuntament a totes aquestes maneres (''com-positio''). D'aquesta multiplicitat formen part també per essència les maneres d'una ''consciència'' múltiple d{{'}}''evidència'' que se situen en ella en el seu nivell corresponent. I aquesta consciència d'evidència és una de dues: o bé posició evident de la cosa mateixa, o bé d'una altra cosa que cancel·la amb evidència l'anterior.

Així, ''l'evidència és una manera universal de la intencionalitat referida a la vida de consciència en el seu conjunt; ''gràcies a ella la consciència té una ''estructura teleològica universal, ''una inclinació a la «raó» i àdhuc una tendència contínua cap a ella; tendeix, en efecte, a comprovar la correcció (després adquirida habitualment), a suprimir les incorreccions (amb el que deixen de tenir-se per havers adquirits).

No només respecte d'aquesta funció teleològica universal és l'evidència un tema d'investigacions àmplies i difícils. Aquestes investigacions concerneixen també a les propietats generals de l'evidència en qualitat de vivència singular; general és la propietat, abans esmentada, que estigui inclosa en tota evidència d'objecte, una referència intencional a una síntesi de recognició. Concerneixen, a més, a les maneres originals de l'evidència i a les seves funcions, i, finalment, a les diferents regions i categories d'objectivitats. En efecte, en caracteritzar l'evidència com donar-se un objecte ell mateix (o des de la perspectiva del subjecte, com posseir l'objecte mateix), designem una propietat general referida d'igual manera a totes les objectivitats, mes no vam voler dir amb això que tota l'estructura de l'evidència fos igual en tots els casos.

''La categoria d'objectivitat i la categoria d'evidència són correlatives. A tota espècie fonamental d'objectivitats –''en tant que unitats intencionals que es mantenen en una síntesi intencional i que en últim terme, són unitats d'una «experiència» possible''– correspon una espècie fonamental d'experiència evident; ''correspon així mateix una espècie fonamental d'estil d'evidència, indicada intencionalment en la major o menor perfecció de la possessió de les coses mateixes.

Se suscita així la gran ''tasca ''d'investigar a fons totes aquestes maneres d'evidència, d'explicar les complicadíssimes operacions en les quals ''es mostra ''l'objectivitat ''mateixa, ''de manera perfecta o imperfecte; operacions que resulten compatibles en concórrer en una síntesi i que sempre remeten a altres noves. Parlar amb superficialitat de l'evidència i de la «confiança que la raó té en si mateixa» no condueix a res en aquest punt. I aferrar-se a la tradició que, per motius ha molt oblidats, o en qualsevol cas mai aclarits, redueix l'evidència a una intel·lecció apodíctica, absolutament indubtable, i, per dir-ho així, absoluta, significa tancar-se a la comprensió de tota operació científica. La ciència natural, per exemple, ha d'elaborar-se a partir de l'''experiència externa, només ''perquè aquesta experiència és justament ''la manera de posseir els objectes mateixos de la naturalesa, ''per tant sense ella no podria concebre's cap objecte al que es dirigís l'esment de coses naturals (espacials). Així mateix, només perquè l'experiència imperfecta és, malgrat tot, experiència, consciència de posseir les coses mateixes, pot l'experiència regir-se per l'experiència i rectificar-se mitjançant l'experiència. Justament per la mateixa raó és un error també concloure una crítica de l'experiència sensible, que mostraria naturalment la seva imperfecció fonamental (això és, la seva propietat de remetre's a altres experiències!), rebutjant-la o recorrent de seguida, per a sortir d'un mal pas, a hipòtesi i deduccions indirectes, que de pas tirarien mà al fantasma d'un «en si» transcendent (transcendència que és un contrasentit). Totes les teories del realisme transcendental, que a partir de l'esfera «immanent» de l'experiència purament «interna» conclouen una transcendència extrapsíquica, es deuen a la seva ceguesa per a la propietat característica de l'experiència «externa»: aquesta només pot ser el fonament de teories científiques si és una operació de les coses mateixes.

No em sembla que s'hagi concedit suficient atenció a la classificació de l'evidència i de totes les relacions corresponents entre mera ''«intenció» i «compliment», ''desenvolupada per primera vegada en la segona part de les ''Logische Untersuchungen i ''aprofundida en les meves ''Ideïn. ''Necessita, ben segur, perfeccionar-se; amb tot, crec veure en aquesta primera classificació un progrés decisiu de la fenomenologia enfront de les filosofies del passat. Estic fermament convençut que només gràcies a la intel·lecció, suscitada per aquesta clarificació de l'essència i de la problemàtica peculiar de l'evidència, ha estat possible una filosofia transcendental (una «crítica de la raó») en veritat científica, i en el fons també una psicologia en veritat científica; amb la condició de concebre aquesta última medul·larment com a ciència de l'essència pròpia del psíquic, tal com resideix en la ''intencionalitat ''(segons ho va descobrir Brentano). La nova doctrina té sens dubte l'inconvenient que la invocació de l'evidència deixa de ser, per dir-ho així, un truc de l'argumentació epistemològica, i planteja, per tant, un àmbit immens de tasques que poden aprehendre's i resoldre's amb evidència; en últim terme planteja les tasques de la constitució fenomenològica: sobre elles es donaran més explicacions els capítols VI i Vll.

§ 61.'' L'evidència en general en funció de tots els objectes, reals o irreals, en tant que unitats sintètiques''

Tornem ara de nou a les objectivitats irreals, particularment a les de l'esfera lògica-analítica: en la primera part vam conèixer les evidències que justifiquen o donen aquestes objectivitats, en els seus diferents estrats. Aquestes evidències són les corresponents «experiències» de les objectivitats irreals de cada estrat. Tenen la ''propietat essencial de tota experiència ''o evidència en general; és la següent: amb la repetició de les vivències subjectives, amb la successió i síntesi de diferents experiències d'aquest, fan visible amb evidència alguna cosa ''numèricament idèntica i no només igual: ''l'objecte; aquest és experimentat així diverses vegades o, podem dir també, ''«es presenta» diverses vegades ''en el camp de la consciència (conforme a la seva possibilitat ideal: es presenta infinitud de vegades). Si substituïm les objectivitats ideals pels esdeveniments temporals de la vida de consciència en els quals «es presenten», hauríem de fer el mateix, per a ser conseqüents, amb les dades de l'experiència. Així, les dades psíquiques de l'experiència «interna» són experimentats com a dades temporals immanents, com a dades intencionalment idèntics en el corrent de les maneres temporals subjectives. Hauríem d'atribuir-los, per tant, les connexions constituents immanents de la «consciència original del temps».

Amb tot,el que constitueix la identitat en l'experiència externa és més accessible. També els objectes físics es presenten «en el camp de la consciència»; en general no ho fan d'una altra manera que els objectes ideals; és a dir: es presenten com a unitats intencionals, sota la manera del «donat això mateix», en el corrent de les múltiples maneres d'aparèixer, que s'aixequen els uns sobre els altres. En presentar-se dins de les vivències d'experiència, són immanents a ella en un sentit precís, diferent del sentit ordinari de la immanència dels continguts ingredients de les vivències.

Si volem comprendre l'operació de consciència i en particular de l'evidència, no basta parlar –ni en aquest punt ni en cap– de la «direcció» de la consciència cap als objectes (particularment de la consciència d'experiència); ni basta, en qualsevol cas, distingir superficialment entre experiència externa, experiència interna, ideació, etc. Cal enfrontar-se amb una reflexió fenomenològica a les ''multiplicitats de consciència ''que cauen sota aquestes denominacions i descompondre-les estructuralment. Cal seguir-les després al llarg dels seus passos sintètics i preguntar pel seu paper o funció intencional, fins a arribar a les estructures més elementals; cal explicar com, en la immanència de les multiplicitats vivencials, en les seves maneres d'aparèixer canviants, ''es constitueix la seva direcció cap a l'objecte i l'objecte al qual es dirigeixen; ''cal explicar en què consisteix, ''en l'esfera visual de l'experiència sintètica mateixa, ''l'objecte transcendent'', com a pol d'identitat immanent a les vivències singulars i no obstant això transcendent, en virtut de la seva identitat que depassa aquestes vivències ''Es tracta d'un acte de donar-se la cosa mateixa i, no obstant això, d'un acte de donar-se alguna cosa «transcendent»: un pol d'identitat d'antuvi ''indeterminat: ''aquest pol d'identitat s'exposa en «les seves determinacions» (que tenen al seu torn una identitat ideal), en donar-se la forma sintètica d'«explicació» que prossegueix contínuament. Però ''aquesta transcendència és inherent a l'essència pròpia de l'experiència mateixa, ''a manera d'una de les seves fundacions originals. Només a ella li podem preguntar el que significa aquesta transcendència; així com recorrent a la fundació primordial del dret podem preguntar el que significa i demostra un dret de propietat jurídic (pregunta que, d'altra banda, és també de la nostra incumbència).

Hem de posar, doncs, en el centre de totes les reflexions fonamentals aquest fet obvi i de gran munta, però tan descurat: qualsevol objecte (fins i tot, per exemple, un objecte físic) ''només dels processos vivencials d'experiència extreu originalment el sentit òntic ''que li és peculiar (gràcies al qual significa el que significa en totes les maneres possibles de consciència); extreu el seu sentit de processos que justament es caracteritzen com a maneres de tenir consciència de «les coses mateixes», com a aparicions de quelcom donat «ell mateix», com a presentacions de les coses mateixes davant la consciència, acompanyades de la certesa de la seva existència (per exemple, presentacions d'objectes físics). La ''forma primordial ''consisteix llavors a ''mostrar-se a si mateix present ''en la percepció, o ''mostrar-se a si mateix «una altra vegada» ''en la rememoració, sota la manera de passat.

''L'experiència és la fundació primordial del ser per a nosaltres dels objectes, amb el sentit objectiu que li correspon. ''És palès que succeeix enterament el mateix amb els objectes ''irreals, ''tinguin aquests el caràcter ideal de l'específic, o el de judici, el d'una simfonia, etc. En tots els casos, també per tant en l'experiència externa, el donar-se evident de les coses mateixes ha de caracteritzar-se com un procés de constitució, com una conformació de l'objecte d'experiència; es tracta, per cert, d'una constitució primer limitada, doncs l'objecte reclama una existència que depassa a més la multiplicitat de l'experiència actual; i també aquest aspecte del seu sentit ontològic exigeix la seva dilucidació constitutiva; aquesta resulta possible gràcies a la intencionalitat implícita en l'experiència mateixa, que cal descobrir en cada cas. En les síntesis contínues i discretes de múltiples experiències, es constitueix «visiblement», conforme a la seva essència, l'objecte d'experiència com a tal; mostrant-se, en canviar, en facetes sempre noves, en aspectes essencials sempre nous; la vida constructiva prescriu el seu curs possible a aquests aspectes perquè siguin compatibles; d'ella extreuen aquests i extreu l'objecte mateix (que només es mostra canviant d'aquesta manera) el seu sentit: els caràcters idèntics en les formacions possibles i repetibles una vegada realitzades. També aquí és evident aquesta identitat; és evident que l'objecte no és el procés d'experiència possible que efectivament el constitueix, ni molt menys la possibilitat evident, lligada amb aquest procés, de repetir-lo mitjançant actes de síntesis, com a possibilitat del «jo puc . . . ».

§ 62. ''El caràcter ideal de totes les espècies d'objectivitats enfront de la consciència constituent. La falsa interpretació positivista de la naturalesa, com una espècie de psicologisme''

Per tant, al sentit de qualsevol objecte d'experiència, fins i tot d'un objecte psíquic, li és inherent cert ''caràcter ideal; ''al contrari dels múltiples processos «psíquics», ''separats ''per la seva individualització temporal immanent: processos de les vivències d'experiència o de capacitat de tenir-les, processos en fi del cobrament de consciència o de la capacitat de cobrar consciència, encara que no tinguin caràcter d'experiències. Es tracta del ''caràcter ideal general de tota unitat intencional ''enfront de les ''multiplicitats ''que la constitueixen. En això consisteix la ''«transcendència» de tota espècie d'objectivitats respecte de la consciència d'elles ''(per dir-ho de manera diferent però lligat a l'anterior: respecte de la respectiva consciència del jo, entès com a pol subjectiu de la consciència).

Si distingim, no obstant això, ''els objectes immanents dels transcendents, ''només pot tractar-se d'una distinció ''dins ''d'aquest concepte més ampli de transcendència. Mes l'anterior en res altera el fet que també l'ésser i el sentit de la transcendència del real i, en el seu nivell superior, del real intersubjectiu (de l'objectiu per excel·lència) es constitueix exclusivament en l'esfera immanent, en l'esfera de les multiplicitats de consciència; ni altera en res el fet que la ''transcendència real és una forma particular d'«idealitat»'', més ben dit, d{{'}}''irrealitat psíquica'' una irrealitat que ''es presenta ella mateixa ''en l'esfera purament fenomenològica de la consciència, o que pot presentar-se en ella amb tot el que per essència li correspon; de tal manera que evidentment no és un ''element ingredient de la consciència o un aspecte d'ella, ''no és una dada psíquica ingredient de les vivències.

De conformitat amb l'anterior, trobem en el conegut tipus de ''positivisme, ''que també podem anomenar «humanisme», un ''anàleg exacte de la interpretació psicologista de les irrealitats lògiques i ''de les altres irrealitats (podríem dir: de la regió ampliada de les idees platòniques). Està representat, per exemple, per la filosofia de Mach i per la filosofia del «com si»; encara que d'una manera que està molt a la saga de Hume respecte a l'originalitat i fondària de la seva problemàtica. Per a aquest positivisme, les coses es redueixen a complexos de dades psíquiques (de «sensacions») regulats empíricament; la seva identitat i per tant tot el seu sentit ontològic es converteixen en una mera ficció. No només és una teoria falsa, enterament encega a les essències fenomenològiques; també és un contrasentit, perquè no veu que àdhuc les ficcions tenen la seva espècie de ser, la seva manera d'evidència, la seva manera de ser unitats de multiplicitats, i impliquen per tant el mateix problema que aquesta teoria havia de descartar.
{{Ref|Ref=''Lógica formal y lógica transcendental. Ensayo de una crítica de la razón lógica,'' en F. Canals, ''Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, ''Herder, Barcelona 1990, p.207-214.|Títol=Lógica formal y lógica transcendental. En sayo de una crítica de la razón lógica,'' en F. Canals, ''Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, |Cita=true}}
{{InfoWiki}}