Accions

Recurs

Hume: el sentiment moral

De Wikisofia

La revisió el 00:23, 6 feb 2018 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - divisió de ''útil'' + divisió d{{'}}''útil'')

Pot semblar sorprenent, i amb raó, que en una època tan tardana un home trobi necessari provar mitjançant un raonament elaborat que el Mèrit personal consisteix enterament en la possessió de qualitats mentals útils o agradables a la mateixa persona o als altres. Podria esperar-se que aquest principi se li hauria ocorregut fins i tot als primers, rudes i inexperts investigadors sobre la moral, i que s'hauria acceptat a partir de la seva pròpia evidència, sense cap controvèrsia o disputa. Tot el que d'alguna manera és valuós es classifica de forma tan natural sota la divisió d'útil o agradable, el utile o el dolça, que no és fàcil imaginar per què hauríem de buscar més enllà o considerar-la qüestió com un assumpte d'investigacions i indagacions meticuloses. I com tot el que és útil o agradable ha de posseir aquestes qualitats respecte a la mateixa persona o als altres, la pintura o descripció completa del mèrit sembla realitzar-se de forma tan natural com el sol projecta una ombra, o una imatge es reflecteix en l'aigua. [...]

I així com en la vida quotidiana s'admet que tota qualitat que resulta útil o agradable a nosaltres mateixos o als altres és una part del mèrit personal, així cap altra es rebrà mai on els homes jutgin les coses d'acord amb la seva raó natural i sense prejudicis, sense les interpretacions sofístiques i enganyoses de la superstició o la falsa religió. El celibat, el dejuni, la penitència, la mortificació, la negació de si mateix, la humilitat, el silenci, la solitud i tot el conjunt de virtuts monàstiques, per què raó són rebutjades a tot arreu pels homes assenyats, sinó perquè no serveixen per res; ni augmenten la fortuna d'un home al món, ni li converteixen en un membre més valuós de la societat, ni li qualifiquen per al solaç de la companyia, ni incrementen el seu poder de gaudir amb si mateix? Observem, al revés, que van en contra de totes aquestes finalitats desitjables; esmussen l'enteniment i endureixen el cor; enfosqueixen la fantasia i agrien el temperament. Per tant, les transferim amb justícia a la columna oposada i les col·loquem al catàleg dels vicis; i cap superstició té la força suficient entre els homes de món per a pervertir completament aquests sentiments naturals. Un entusiasta malenconiós i insensat pot ocupar després de la seva mort un lloc en el calendari; però gairebé mai se li admetrà durant la seva vida en intimitat i societat, excepte per aquells que siguin tan delirants i ombrívols com ell.

Sembla una sort que la present teoria no entre en aquesta disputa ordinària sobre els graus de la benevolència o egoisme que prevalen en la naturalesa humana; una disputa que probablement mai es resoldrà, tant perquè els homes que han participat en la mateixa no es deixen convèncer fàcilment, com perquè els fenòmens que ambdues parts poden adduir són tan variats i incerts, i estan subjectes a tantes interpretacions, que amb prou feines és possible comparar-los amb exactitud, o obtenir d'ells alguna conclusió o inferència precisa. Per al nostre propòsit present prou, si és que s'admet, la qual cosa segurament no pot qüestionar-se sense caure en el major absurd, que en el nostre pit s'ha infós certa benevolència, per petita que sigui; alguna espurna d'amistat per l'espècie humana; que alguna partícula del colom forma part de la nostra constitució, juntament amb els elements del llop i la serp. Suposem que aquests sentiments generosos són molt febles; que siguin insuficients per a moure fins i tot una mà o un dit del nostre cos; encara han de dirigir les determinacions del nostre esperit, i, quan tota la resta és igual, produir una freda preferència pel que és útil i serveix per a alguna cosa a la humanitat sobre el que resulta perniciós i perillós. Per tant, immediatament sorgeix una distinció moral; un sentiment general de censura i aprovació; una tendència, per feble que sigui, cap als objectes de la primera classe, i una aversió proporcional cap als de la segona. I aquests raonadors que, amb tanta insistència, mantenen el caràcter predominantment egoista de l'espècie humana, de cap manera s'escandalitzaran en sentir dels febles sentiments de virtut implantats en la nostra naturalesa. [...]

L'avarícia, l'ambició, la vanitat, i totes les passions vulgarment, encara que de forma impròpia, compreses sota la denominació de egoisme, estan aquí excloses de la nostra teoria sobre l'origen de la moral, no perquè són massa febles, sinó perquè no tenen l'orientació adequada per a aquest propòsit. La noció de moral implica algun sentiment comú a tota la humanitat, que recomana el mateix objecte a l'aprovació general i fa que tots els homes, o la majoria d'ells, concordin en la mateixa opinió o decisió sobre ell. Implica també algun sentiment tan universal i comprensiu per a abastar a tota la humanitat i convertir les accions i conductes, fins i tot de les persones més allunyades, en objecte d'aplaudiment o censura segons estiguin d'acord o en desacord amb aquesta regla del correcte que està establerta. Aquestes dues circumstàncies imprescindibles pertanyen únicament al sentiment d'humanitat sobre el qual aquí s'està insistint. Les altres passions produeixen en cada pit molts sentiments poderosos de desig i aversió, afecte i odi; però ni se senten tan en comú, ni són tan comprensives com per a ser el fonament d'algun sistema general i teoria sòlida de la censura o aprovació. [...]

Mentre que el cor humà es compongui dels mateixos elements que en el present, mai serà completament indiferent al bé públic, ni romandrà enterament impassible respecte a la tendència dels caràcters i els costums. I encara que no es pot considerar generalment que aquest sentiment d'humanitat sigui tan forta com la vanitat o l'ambició, no obstant això, en ser comuna a tots els homes, només ell pot ser el fonament de la moral o d'un sistema general de censura o lloança. L'ambició d'un home no és l'ambició d'un altre; i el mateix esdeveniment o objecte no resulta satisfactori per a tots dos. Però la humanitat d'un home és la humanitat de tots, i el mateix objecte afecta aquesta passió en totes les criatures humanes.

Investigación sobre los principios de la moral, sec. 9 (Espasa Calpe, Madrid 1991, p. 140-145).

Original en castellà

Puede parecer sorprendente, y con razón, que en una época tan tardía un hombre encuentre necesario probar mediante un razonamiento elaborado que el Mérito personal consiste enteramente en la posesión de cualidades mentales útiles o agradables a la misma persona o a los demás. Podría esperarse que este principio se le habría ocurrido incluso a los primeros, rudos e inexpertos investigadores sobre la moral, y que se habría aceptado a partir de su propia evidencia, sin ninguna controversia o disputa. Todo lo que de alguna manera es valioso se clasifica de forma tan natural bajo la división de útil o agradable, lo utile o lo dulce, que no es fácil imaginar por qué deberíamos buscar más allá o considerarla cuestión como un asunto de investigaciones e indagaciones meticulosas. Y como todo lo que es útil o agradable tiene que poseer estas cualidades respecto a la misma persona o a los demás, la pintura o descripción completa del mérito parece realizarse de forma tan natural como el sol proyecta una sombra, o una imagen se refleja en el agua. [...]

Y así como en la vida cotidiana se admite que toda cualidad que resulta útil o agradable a nosotros mismos o a los demás es una parte del mérito personal, así ninguna otra se recibirá jamás donde los hombres juzguen las cosas de acuerdo con su razón natural y sin prejuicios, sin las interpretaciones sofísticas y engañosas de la superstición o la falsa religión. El celibato, el ayuno, la penitencia, la mortificación, la negación de sí mismo, la humildad, el silencio, la soledad y todo el conjunto de virtudes monásticas, ¿por qué razón son rechazadas en todas partes por los hombres sensatos, sino porque no sirven para nada; ni aumentan la fortuna de un hombre en el mundo, ni le convierten en un miembro más valioso de la sociedad, ni le cualifican para el solaz de la compañía, ni incrementan su poder de disfrutar consigo mismo? Observamos, a la inversa, que van en contra de todos estos fines deseables; embotan el entendimiento y endurecen el corazón; oscurecen la fantasía y agrian el temperamento. Por lo tanto, las transferimos con justicia a la columna opuesta y las colocamos en el catálogo de los vicios; y ninguna superstición tiene la fuerza suficiente entre los hombres de mundo para pervertir completamente estos sentimientos naturales. Un entusiasta melancólico e insensato puede ocupar después de su muerte un lugar en el calendario; pero casi nunca se le admitirá durante su vida en intimidad y sociedad, excepto por aquellos que sean tan delirantes y sombríos como él.

Parece una suerte que la presente teoría no entre en esa disputa ordinaria sobre los grados de la benevolencia o egoísmo que prevalecen en la naturaleza humana; una disputa que probablemente nunca se resolverá, tanto porque los hombres que han participado en la misma no se dejan convencer fácilmente, como porque los fenómenos que ambas partes pueden aducir son tan variados e inciertos, y están sujetos a tantas interpretaciones, que apenas es posible compararlos con exactitud, u obtener de ellos alguna conclusión o inferencia precisa. Para nuestro propósito presente basta, si es que se admite, lo que seguramente no puede cuestionarse sin caer en el mayor absurdo, que en nuestro pecho se ha infundido cierta benevolencia, por pequeña que sea; alguna chispa de amistad por la especie humana; que alguna partícula de la paloma forma parte de nuestra constitución, junto con los elementos del lobo y la serpiente. Supongamos que esos sentimientos generosos son muy débiles; que sean insuficientes para mover incluso una mano o un dedo de nuestro cuerpo; todavía deben dirigir las determinaciones de nuestro espíritu, y, cuando todo lo demás es igual, producir una fría preferencia por lo que es útil y sirve para algo a la humanidad sobre lo que resulta pernicioso y peligroso. Por lo tanto, inmediatamente surge una distinción moral; un sentimiento general de censura y aprobación; una tendencia, por débil que sea, hacia los objetos de la primera clase, y una aversión proporcional hacia los de la segunda. Y estos razonadores que, con tanta insistencia, mantienen el carácter predominantemente egoísta de la especie humana, de ningún modo se escandalizarán al oír de los débiles sentimientos de virtud implantados en nuestra naturaleza. [...]

La avaricia, la ambición, la vanidad, y todas las pasiones vulgarmente, aunque de forma impropia, comprendidas bajo la denominación de egoísmo, están aquí excluidas de nuestra teoría sobre el origen de la moral, no porque sean demasiado débiles, sino porque no tienen la orientación adecuada para este propósito. La noción de moral implica algún sentimiento común a toda la humanidad, que recomienda el mismo objeto a la aprobación general y hace que todos los hombres, o la mayoría de ellos, concuerden en la misma opinión o decisión sobre él. Implica también algún sentimiento tan universal y comprensivo como para abarcar a toda la humanidad y convertir las acciones y conductas, incluso de las personas más alejadas, en objeto de aplauso o censura según estén de acuerdo o en desacuerdo con esa regla de lo correcto que está establecida. Estas dos circunstancias imprescindibles pertenecen únicamente al sentimiento de humanidad sobre el que aquí se está insistiendo. Las otras pasiones producen en cada pecho muchos sentimientos poderosos de deseo y aversión, afecto y odio; pero ni se sienten tan en común, ni son tan comprensivas como para ser el fundamento de algún sistema general y teoría sólida de la censura o aprobación. [...]

Mientras que el corazón humano se componga de los mismos elementos que en el presente, nunca será completamente indiferente al bien público, ni permanecerá enteramente impasible respecto a la tendencia de los caracteres y las costumbres. Y aunque no se puede considerar generalmente que este sentimiento de humanidad sea tan fuerte como la vanidad o la ambición, sin embargo, al ser común a todos los hombres, sólo él puede ser el fundamento de la moral o de un sistema general de censura o alabanza. La ambición de un hombre no es la ambición de otro; y el mismo acontecimiento u objeto no resulta satisfactorio para ambos. Pero la humanidad de un hombre es la humanidad de todos, y el mismo objeto afecta a esta pasión en todas las criaturas humanas.