Hume: el jo 1

Alguns filòsofs es figuren que el que anomenem el nostre jo és una mica del que en tot moment som íntimament conscients; que sentim la seva existència, i la seva continuïtat en l'existència, i que, més enllà de l'evidència d'una demostració, sabem amb certesa de la seva perfecta identitat i simplicitat. La sensació més intensa, la més violenta passió, en comptes de distreure'ns d'aquesta contemplació –diuen– l'única cosa que fan és inculcar-la amb major intensitat, i portar-nos a advertir la influència que tenen sobre el jo, sigui per dolor o per plaer. Voler adduir més proves seria afeblir la seva evidència, perquè no existeix prova derivable d'un fet de la qual puguem ser tan íntimament conscients, ni queda res que puguem estar segurs si dubtem del nostre propi jo.

Desgraciadament, totes aquestes afirmacions són contràries a l'experiència mateixa advocada a favor seu; no tenim idea alguna del jo de la manera que aquí s'ha explicat. En efecte, de quina impressió podria derivar-se aquesta idea? És impossible contestar a això sense arribar a una contradicció i a un absurd manifest. I no obstant això, aquesta és una pregunta que hi hauria necessàriament que contestar si el que volem és que la idea del jo sigui clara i intel·ligible. Ha d'haver-hi una impressió que doni origen a cada idea real. Però el jo o persona no és cap impressió, sinó allò a què se suposa que les nostres diferents impressions i idees tenen referència. Si hi ha alguna impressió que origina la idea del jo, aquesta impressió haurà de seguir sent invariablement idèntica durant tota la nostra vida, doncs se suposa que el jo existeix d'aquesta manera. Però no existeix cap impressió que sigui constant i invariable. Dolor i plaer, tristesa i alegria, passions i sensacions se succeeixen l'una darrere l'altra, i mai existeixen totes al mateix temps. Després la idea del jo no pot derivar-se de cap d'aquestes impressions, ni tampoc de cap altra. I en conseqüència, no existeix tal idea.

Però, encara més: en què haurien de convertir-se totes les nostres percepcions particulars, de seguir aquesta hipòtesi? Totes elles són diferents, distingibles i separables entre si, i poden ser considerades per separat i existir per separat: no necessiten cap cosa que les sostingui en la seva existència. De quina manera pertanyerien llavors al jo, i com estarien connectades amb ell? En el que a mi respecta, sempre que penetro més íntimament en el que anomeno mi mateix ensopego en tot moment amb una percepció particular o una altra, sigui de calor o fred, de llum o ombra, d'amor o odi, de dolor o plaer. Mai puc atrapar-me a mi mateix en cap cas sense cap percepció, i mai puc observar una altra cosa que la percepció. Quan les meves percepcions són suprimides durant algun temps: en un somni profund, per exemple, durant tot aquest temps no m'adono de mi mateix, i pot dir-se que veritablement no existeixo. I si totes les meves percepcions fossin suprimides per la ment i ja no pogués pensar, sentir, veure, estimar o odiar després de la descomposició del meu cos, el meu jo resultaria completament aniquilat, de manera que no puc concebre què més faci mancada per a convertir-me en una perfecta res. Si després d'una reflexió seriosa i lliure de prejudicis hi ha algú que pensi que ell té una noció diferent de si mateix, haig de confessar que ja no puc seguir-li en els seus raonaments. Tot el que puc concedir-li és que ell pot estar tan en el seu dret com jo, i que tots dos som essencialment diferents en aquest particular. És possible que ell pugui percebre alguna cosa simple i continu al que anomena el seu jo, però jo sé amb certesa que en mi no existeix tal principi.

Tratado de la naturaleza humana, libro I, parte IV, sec. VI, vol. 1 (Editora Nacional, Madrid 1981, p. 397-400).

---

Original en castellà

Algunos filósofos se figuran que lo que llamamos nuestro yo es algo de lo que en todo momento somos íntimamente conscientes; que sentimos su existencia, y su continuidad en la existencia, y que, más allá de la evidencia de una demostración, sabemos con certeza de su perfecta identidad y simplicidad. La sensación más intensa, la más violenta pasión, en vez de distraernos de esa contemplación –dicen– lo único que hacen es inculcarla con mayor intensidad, y llevarnos a advertir la influencia que tienen sobre el yo, sea por dolor o por placer. Querer aducir más pruebas sería debilitar su evidencia, pues no existe prueba derivable de un hecho de la que podamos ser tan íntimamente conscientes, ni queda nada de que podamos estar seguros si dudamos de nuestro propio yo.

Desgraciadamente, todas esas afirmaciones son contrarias a la experiencia misma abogada en su favor; no tenemos idea alguna del yo de la manera que aquí se ha explicado. En efecto, ¿de qué impresión podría derivarse esta idea? Es imposible contestar a esto sin llegar a una contradicción y a un absurdo manifiesto. Y sin embargo, ésta es una pregunta que habría necesariamente que contestar si lo que queremos es que la idea del yo sea clara e inteligible. Tiene que haber una impresión que dé origen a cada idea real. Pero el yo o persona no es ninguna impresión, sino aquello a que se supone que nuestras distintas impresiones e ideas tienen referencia. Si hay alguna impresión que origina la idea del yo, esa impresión deberá seguir siendo invariablemente idéntica durante toda nuestra vida, pues se supone que el yo existe de ese modo. Pero no existe ninguna impresión que sea constante e invariable. Dolor y placer, tristeza y alegría, pasiones y sensaciones se suceden una tras otra, y nunca existen todas al mismo tiempo. Luego la idea del yo no puede derivarse de ninguna de estas impresiones, ni tampoco de ninguna otra. Y en consecuencia, no existe tal idea.

Pero, todavía más: ¿en qué tendrían que convertirse todas nuestras percepciones particulares, de seguir esta hipótesis? Todas ellas son diferentes, distinguibles y separables entre sí, y pueden ser consideradas por separado y existir por separado: no necesitan de cosa alguna que las sostenga en su existencia. ¿De qué manera pertenecerían entonces al yo, y cómo estarían conectadas con él? En lo que a mí respecta, siempre que penetro más íntimamente en lo que llamo mí mismo tropiezo en todo momento con una u otra percepción particular, sea de calor o frío, de luz o sombra, de amor u odio, de dolor o placer. Nunca puedo atraparme a mí mismo en ningún caso sin ninguna percepción, y nunca puedo observar otra cosa que la percepción. Cuando mis percepciones son suprimidas durante algún tiempo: en un sueño profundo, por ejemplo, durante todo ese tiempo no me doy cuenta de mí mismo, y puede decirse que verdaderamente no existo. Y si todas mis percepciones fueran suprimidas por la mente y ya no pudiera pensar, sentir, ver, amar u odiar tras la descomposición de mi cuerpo, mi yo resultaría completamente aniquilado, de modo que no puedo concebir qué más haga falta para convertirme en una perfecta nada. Si tras una reflexión seria y libre de prejuicios hay alguien que piense que él tiene una noción diferente de sí mismo, tengo que confesar que ya no puedo seguirle en sus razonamientos. Todo lo que puedo concederle es que él puede estar tan en su derecho como yo, y que ambos somos esencialmente diferentes en este particular. Es posible que él pueda percibir algo simple y continuo a lo que llama su yo, pero yo sé con certeza que en mí no existe tal principio.