Mostra la font per a Horkheimer, Max: entorn de la ideologia

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Horkheimer, Max: entorn de la ideologia|Idioma=Español}}
«Avui dia els ideals poden variar tan ràpidament com els tractats i les aliances. La ideologia es troba més aviat en la idiosincràsia mateixa dels homes, en la seva reductibilitat espiritual, en la seva dependència de l'agrupació. Qualsevol cosa és viscuda per ells tan sols en funció del sistema convencional de conceptes propi de la societat. Ella es troba sota els esquemes dominants fins i tot abans de ser percebuda per la consciència. És el veritable esquematisme kantià, el ((art ocult en les profunditats de l'ànima humana»; només que la unitat transcendental que actua en ell ja no representa tant la subjectivitat general (encara que inconscient), com succeïa en l'economia de lliure mercat, sinó els efectes, prèviament calculats, de la societat de masses sobre l'estructura psíquica de les seves víctimes. Això, i no les doctrines errònies, és el que constitueix la falsa consciència. Sota la pressió de les circumstàncies es compleix la incorporació ideològica dels homes a la societat a través de la seva preformació biològica per a la col·lectivitat dirigida des de dalt. Fins i tot allí on l'individual no és directament una màscara protectora enfront de la igualtat universal dels homes atomitzats, continua sent, no obstant això, funció i apèndix del monopoli. La cultura no és actualment el conflicte, sinó més aviat un element de la cultura de masses, valuós per a ella perquè d'una altra manera no pot transmetre's sota les condicions imposades pel monopoli. Ha arribat així a ocupar la posició d'un bé «sui generis» del monopoli. Tot París, tota Àustria només podien definir-se en la seva existència per aquesta Amèrica de la qual es distingien. La cultura es manifesta com l'aparença que ocultava la forma passada del poder establert i l'aparença s'esvaeix amb la cultura. El si mateix (''das Selbst'') que es desintegra en l'estadi més recent de la societat, constituïa la base no només de l'autoconservació, sinó també de la ideologia. Amb la seva dissolució, la incommensurable dimensió del poder es converteix en l'únic obstacle que impedeix reconèixer la seva superfluïtat. Per més mutilats que es trobin tots, en l'espai d'un instant poden adonar-se que el món racionalitzat sota la pressió del poder podria alliberar-los de l'autoconservació que encara avui els enfronta mútuament. El terror que presta la seva ajuda a la raó és alhora l'últim mitjà per a detenir-la: a tal punt s'ha aproximat la veritat. Si els homes atomitzats i destruïts es troben en condicions de viure sense propietat, sense lloc fix, sense temps, sense poble, és perquè s'han desembarassat també del jo, en el qual radicava, així com tota intel·ligència, també l'estupidesa de la raó històrica i tota la seva conformitat amb el poder establert. Al final del progrés de la raó que se suprimeix a si mateixa, no li queda una altra cosa que la regressió a la barbàrie o el començament de la història».
{{Ref|Ref=''Teoría critica'', Barral, Barcelona, 1973, pp. 175-176.|Títol=Teoría critica|Cita=true}}
{{InfoWiki}}