Accions

Recurs

Hjelmslev, Louis: el fi de la teoria lingüística

De Wikisofia

La revisió el 15:32, 19 maig 2018 per Jorcor (discussió | contribucions)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)

Així doncs, pot dir-se que una teoria, en el sentit aquí atribuït a la paraula, intenta proporcionar una manera de procedir amb la qual sigui possible descriure de manera autoconseqüent i exhaustiva objectes de certa naturalesa establerta com a premissa. Tal descripció autoconseqüent i exhaustiva condueix al que normalment es diu coneixement o comprensió de l'objecte considerat. En cert sentit, doncs, també podem dir, sense córrer el risc de ser confusos o foscos, que una teoria pretén indicar una manera de procedir per a conèixer o comprendre un objecte donat. Però no només ha de proporcionar els mitjans per a conèixer un objecte determinat, sinó que ha d'organitzar-se també de tal manera que permeti conèixer tots els objectes concebibles de la naturalesa establerta com a premissa. La teoria ha de ser general, en el sentit que ha de proporcionar-nos instruments per a comprendre no només un objecte donat o els objectes fins aquí experimentats, sinó tots els objectes concebibles de certa naturalesa establerta com a premissa. Amb una teoria ens armem per a enfrontar-nos no només a les eventualitats que ja se'ns hagin presentat, sinó a qualsevol altra eventualitat. [...]

En virtut de la seva adequació, la tasca de la teoria lingüística és empírica; en virtut de la seva arbitrarietat, és calculatoria. Partint de certes experiències, que necessàriament han de limitar-se, tot i que haurien de ser el més variades possible, el teòric de la lingüística estableix un càlcul de totes les possibilitats concebibles dins de certs marcs. Aquests marcs els construeix arbitràriament: descobreix certes propietats en tots aquests objectes que la gent està d'acord a anomenar llengües, per després generalitzar tals propietats i establir-les mitjançant una definició. A partir d'aquest moment el teòric de la lingüística –arbitrària, però adequadament– ha decretat a quins objectes pot i a quins no pot aplicar-se la seva teoria. Estableix llavors, per a tots els objectes de la naturalesa establerta com a premissa en la definició, un càlcul general en el qual es preveuen tots els casos concebibles. Aquest càlcul, que es dedueix de la definició establerta amb independència de tota experiència, proporciona els mitjans per a descriure o comprendre un text donat i la llengua conformement a la qual es construeix. La teoria lingüística no pot verificar-se (confirmar-se o invalidar-se) fent referència a tals textos o llengües existents. Només pot jutjar-se per referència al caràcter autoconseqüent i exhaustiu del càlcul.

Si, per mitjà d'aquest càlcul general, la teoria lingüística acaba per construir diverses maneres de procedir possibles, tots els quals puguin proporcionar una descripció autoconseqüent i exhaustiva de qualsevol text donat i per mitjà d'ell de qualsevol llengua, sigui quina sigui, llavors, d'aquests possibles mètodes es triarà aquell que faciliti la descripció més simple possible. Si diversos mètodes proporcionen descripcions igualment simples, es triarà el que condueixi al resultat pel camí més simple. Aquest principi, que es dedueix del nostre anomenat principi empíric, serà anomenat principi de simplicitat.

Per referència a aquest principi, i només per referència a ell, podem donar algun significat a l'afirmació que una solució autoconseqüent i exhaustiva és correcta i una altra no ho és. [...]

És, doncs, pel seu propi «principi empíric» i només per ell que ha de sotmetre's a prova la teoria lingüística. Per consegüent, és possible imaginar diverses teories lingüístiques com a «aproximació a l'ideal establert i enunciat en el principi empíric». Una d'elles ha de ser necessàriament la definitiva, i tota teoria lingüística concretament desenvolupada té l'esperança de ser precisament la definitiva. Però d'això se segueix que la teoria lingüística, com a disciplina, no es defineix per la seva forma concreta, i és alhora possible i desitjable que progressi proporcionant nous avanços concrets que tinguin per resultat una aproximació cada vegada major al principi bàsic.

Prolegómenos a una teoría del lenguaje, Gredos, Madrid 1974, p. 30-34.

Original en castellà

Así pues, puede decirse que una teoría, en el sentido aquí atribuido a la palabra, intenta proporcionar un modo de proceder con el cual sea posible describir de modo autoconsecuente y exhaustivo objetos de cierta naturaleza establecida como premisa. Tal descripción autoconsecuente y exhaustiva conduce a lo que normalmente se llama conocimiento o comprensión del objeto considerado. En cierto sentido, pues, también podemos decir, sin correr el riesgo de ser confusos u oscuros, que una teoría pretende indicar un modo de proceder para conocer o comprender un objeto dado. Pero no sólo ha de proporcionar los medios para conocer un objeto determinado, sino que debe organizarse también de tal modo que permita conocer todos los objetos concebibles de la naturaleza establecida como premisa. La teoría debe ser general, en el sentido de que ha de proporcionarnos instrumentos para comprender no sólo un objeto dado o los objetos hasta aquí experimentados, sino todos los objetos concebibles de cierta naturaleza establecida como premisa. Con una teoría nos armamos para enfrentarnos no sólo a las eventualidades que ya se nos hayan presentado, sino a cualquier otra eventualidad. [...]

En virtud de su adecuación, la tarea de la teoría lingüística es empírica; en virtud de su arbitrariedad, es calculatoria. Partiendo de ciertas experiencias, que necesariamente deben limitarse, aun cuando deberían ser lo más variadas posible, el teórico de la lingüística establece un cálculo de todas las posibilidades concebibles dentro de ciertos marcos. Estos marcos los construye arbitrariamente: descubre ciertas propiedades en todos esos objetos que la gente está de acuerdo en llamar lenguas, para después generalizar tales propiedades y establecerlas mediante una definición. A partir de este momento el teórico de la lingüística –arbitraria, pero adecuadamente– ha decretado a qué objetos puede y a cuáles no puede aplicarse su teoría. Establece entonces, para todos los objetos de la naturaleza establecida como premisa en la definición, un cálculo general en el que se prevén todos los casos concebibles. Este cálculo, que se deduce de la definición establecida con independencia de toda experiencia, proporciona los medios para describir o comprender un texto dado y la lengua con arreglo a la cual se construye. La teoría lingüística no puede verificarse (confirmarse o invalidarse) haciendo referencia a tales textos o lenguas existentes. Sólo puede juzgarse por referencia al carácter autoconsecuente y exhaustivo del cálculo.

Si, por medio de este cálculo general, la teoría lingüística termina por construir varios modos de proceder posibles, todos los cuales puedan proporcionar una descripción autoconsecuente y exhaustiva de cualquier texto dado y por medio de él de cualquier lengua, sea cual fuere, entonces, de esos posibles métodos se elegirá aquel que facilite la descripción más simple posible. Si varios métodos proporcionan descripciones igualmente simples, se elegirá el que conduzca al resultado por el camino más simple. Este principio, que se deduce de nuestro llamado principio empírico, será llamado principio de simplicidad.

Por referencia a este principio, y sólo por referencia a él, podemos dar algún significado a la afirmación de que una solución autoconsecuente y exhaustiva es correcta y otra no lo es. [...]

Es, pues, por su propio «principio empírico» y sólo por él que debe someterse a prueba la teoría lingüística. Consecuentemente, es posible imaginar varias teorías lingüísticas como «aproximación al ideal establecido y enunciado en el principio empírico». Una de ellas ha de ser necesariamente la definitiva, y toda teoría lingüística concretamente desarrollada abriga la esperanza de ser precisamente la definitiva. Pero de ello se sigue que la teoría lingüística, en cuanto disciplina, no se define por su forma concreta, y es a la vez posible y deseable que progrese proporcionando nuevos avances concretos que tengan por resultado una aproximación cada vez mayor al principio básico.