Accions

Recurs

Herder: Kant

De Wikisofia

La revisió el 16:46, 1 feb 2018 per Jorcor (discussió | contribucions)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)

He tingut la sort de conèixer a un filòsof, que va ser el meu mestre. Aquest home tenia en els seus anys més florents tota l'àgil alegria d'un noi, la qual, segons crec, segueix acompanyant-li fins a en els anys de l'ancianitat. El seu front, feta per a pensar, era la seu d'un goig i una alegria indestructibles, els discursos més pletòrics fluïen dels seus llavis, la broma, l'humorisme i l'enginy estaven en tot moment a la seva disposició, i les seves lliçons, a més d'ensenyar, captivaven i entretenien. Amb el mateix esperit amb què examinava les doctrines de Leibniz, Wolff, Baumgarten i Hume i les lleis naturals de Kepler, Newton i els físics, analitzava els escrits de Rousseau publicats aleshores, el seu Emili i el seu Heloïsa, igual que qualsevol descobriment natural que pogués tenir notícia, per a retornar sempre, una vegada i una altra, al lliure coneixement de la naturalesa i al valor moral de l'home. La història de l'home, dels pobles i de la naturalesa, la ciència natural, la matemàtica, l'experiència: tals eren les fonts amb què aquest filòsof animava les seves lliçons i el seu tracte: res digne de ser conegut era indiferent per a ell; cap càbala, cap secta, cap avantatge personal, cap vel·leïtat de fama va exercir mai sobre ell algun encant comparable al del desig d'estendre i il·luminar la veritat. Animava als seus deixebles i els coaccionava gratament a pensar per compte propi; el despotisme repugnava a la seva manera de ser. Aquest home, el nom del qual esmento amb el més gran respecte i amb la més gran gratitud, és Immanuel Kant; la seva imatge s'alça agradablement davant meu.

Citado por E. Cassirer, Kant, vida y doctrina, FCE, México 1974, p. 105-106.

Original en castellà

He tenido la dicha de conocer a un filósofo, que fue mi maestro. Este hombre tenía en sus años más florecientes toda la ágil alegría de un muchacho, la cual, según creo, sigue acompañándole hasta en los años de la ancianidad. Su frente, hecha para pensar, era la sede de un gozo y una alegría indestructibles, los discursos más pletóricos fluían de sus labios, la broma, el humorismo y el ingenio estaban en todo momento a su disposición, y sus lecciones, además de enseñar, cautivaban y entretenían. Con el mismo espíritu con que examinaba las doctrinas de Leibniz, Wolff, Baumgarten y Hume y las leyes naturales de Kepler, Newton y los físicos, analizaba los escritos de Rousseau publicados por aquel entonces, su Emilio y su Eloísa, al igual que cualquier descubrimiento natural de que pudiera tener noticia, para retornar siempre, una y otra vez, al libre conocimiento de la naturaleza y al valor moral del hombre. La historia del hombre, de los pueblos y de la naturaleza, la ciencia natural, la matemática, la experiencia: tales eran las fuentes con que este filósofo animaba sus lecciones y su trato: nada digno de ser conocido era indiferente para él; ninguna cábala, ninguna secta, ninguna ventaja personal, ninguna veleidad de fama ejerció jamás sobre él algún encanto comparable al del deseo de extender e iluminar la verdad. Animaba a sus discípulos y los coaccionaba gratamente a pensar por cuenta propia; el despotismo repugnaba a su modo de ser. Este hombre, cuyo nombre menciono con el mayor respeto y con la más grande gratitud, es Immanuel Kant; su imagen se alza agradablemente ante mí.