Mostra la font per a Heidegger: l'oblit de l'ésser i la crítica a l'existencialisme

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Heidegger: l'oblit de l'ésser i la crítica a l'existencialisme|Idioma=Español}}
El fonamental de l'existencialisme és expressat per Sartre així: L'existència precedeix a l'essència. En això pren l'''existentia i essentia ''en el sentit de la metafísica, que des de Plató afirma: l{{'}}''essentia'' precedeix l{{'}}''existentia'' Sartre inverteix la frase. Però una frase metafísica invertida continua sent una frase metafísica. Tant ell com aquesta frase segueixen mantenint-se amb la metafísica en l'oblit de la veritat de l'ésser. Doncs encara que la filosofia pugui determinar la relació entre l'essència i l'existència, ja sigui en el sentit de les polèmiques medievals, sigui en el de Leibniz o d'una altra manera, el que queda abans de res per a preguntar és: des de quin destí del ser arriba en pensar aquesta diferenciació en el ser com ser de l'essència i ser de l'existència. Queda per pensar per què no es va fer mai qüestió d'aquest destí de l'ésser i per què mai va poder ser pensada aquesta pregunta. No és això –el que esdevé en la diferència entre essència i existència– un signe de l'oblit de l'ésser? Podem sospitar que aquest destí no es basa que merament hagi estat omés pel pensament humà, o tampoc en què fos reduïda la capacitat del pensament occidental primitiu. La diferenciació de ''essentia ''(quiditat) i ''existentia ''(«realitat») oculta en la seva originació essencial, domina el destí de tota la història d'occident i de la història determinada per l'europeu.

La frase cabdal de Sartre sobre la precedència de l'existència sobre l'essència justifica que es doni el nom d'«existencialisme» a aquesta filosofia com el seu títol adequat. Però aquesta proposició cabdal de l'«existencialisme» no té res de res en comú amb el que es diu en ''L'ésser i el temps''; a part que en ''L'ésser i el temps'' on es tracta de preparar alguna cosa pro-visional, no pot encara expressar-se una frase sobre la relació entre l'essència i l'existència [...].

Ara bé, l'ésser, què és l'ésser? És ell mateix. El pensament del futur ha d'aprendre a experimentar i a dir això. L'ésser; això no és Déu i no és un fonament del món. L'ésser està més enllà de tot ens i és alhora més proper a l'home que tot ens, ja sigui una pedra, un animal, una obra d'art, un àngel o Déu L'ésser és el més proper. Però el més proper és per a l'home el més llunyà. L'home s'até primerament, sempre i únicament a l'ens. Però quan el pensar representa l'ens en tant que ens, certament es relaciona amb l'ésser. No obstant el pensar pensa per cert sempre i únicament a l'ens com a tal i no precisament en ser quan tal. La «pregunta del ser» continua sent sempre la pregunta per l'ens. La pregunta del ser no és ni tan sols el que s'apunta en aquest ardu títol: la pregunta per l'ésser. Fins i tot on la filosofia es converteix en «crítica», com en Descartes i en Kant, segueix sempre en l'orientació del representar metafísic. Pensa des de l'ens cap a l'ens; pensa, com de passada, cap a l'esser com en una ullada, puix que tota sortida des de l'ens i tota tornada a l'ens està ja en la llum de l'ésser.

Però la metafísica coneix la llum de l'ésser, sigui únicament com la contemplació del present en el seu «aspecte» (idea), sigui críticament com el contemplat d'ell pel representar categorial des del vessant de la subjectivitat. Això significa: la veritat del ser com a llum queda oculta per la metafísica [...].

L'oblit de la veritat de l'ésser en benefici de l'apilament dels ens no pensats en l'essència és el que significa el que en ''L'ésser i el temps'' s'ha anomenat «caiguda». Aquest terme no significa un pecat de l'home en sentit filosòfico-moral, i al mateix temps secularitzat, sinó que anomena una referència essencial de l'home a l'ésser en la referència del ser a l'home. Conforme a això, els títols utilitzats com a previs, «autèntic» i «inautèntic» no signifiquen una diferència ètica existenciària ni antropològica, sinó la referència «extàtica» de l'home a la veritat del ser que ha de ser pensada en primer terme perquè ha romàs oculta fins avui a la filosofia. Però aquesta referència no té el seu ser sobre la base de l'existència, sinó que, per contra, l'essència de l'existència és existencial-extàtica des de l'essència de la veritat de l'ésser.

L'única cosa que hagués volgut aconseguir el pensament que va intentar per primera vegada expressar-se en ''L'ésser i el temps ''és una cosa senzilla. També com ell roman l'ésser misteriós, la proximitat sòbria d'alguna cosa que domina sense imposar-se. Aquesta proximitat es deixa ser com a llenguatge mateix. El llenguatge no és merament llenguatge perquè nosaltres, si a tant arribem, ens el representem com a unitat de configuració d'un so (o imatge escrita), ritme, melodia i significat (sentit). Pensem la configuració del so i la imatge escrita com a cos de la paraula, la seva entonació i ritme com la seva ànima, i el seu significat com l'esperit del llenguatge. Nosaltres pensem habitualment el llenguatge en correspondència amb l'essència de l'home, en la mesura que ens representem aquesta com a animal racional, és a dir, com una unitat de cos-ànima-esperit. Però així com la humanitat de l'home animal vela l'existència i amb ella la referència de la veritat del ser a l'home, així la interpretació metafísic-animal del llenguatge oculta la seva essència històric-existenciària. D'acord amb aquesta essència, el llenguatge és el que és apropiat i esdevingut per l'ésser mateix, i fitat des d'ell. Per això cal pensar l'essència del llenguatge des d'aquesta correspondència, és a dir, com a habitació o estatge de l'home.

Però l'home no és un ésser viu que al costat d'altres facultats tingui també la del llenguatge. Més aviat el llenguatge és la casa de l'ésser i en ella habita l'home, i en ella habitant existeix, en la mesura que guardant aquesta veritat pertany a la veritat del ser [...].

El destí del dir del ser com a destí de la veritat és la primera llei del pensar, i no les regles de la lògica, que només poden ser regles des de la llei de l'ésser. Però l'atenció al destinant del dir pensant no suposa el que nosaltres ens hàgim de concentrar a pensar en el que està per dir sobre l'ésser i en la manera en què està per dir. El que queda essencialment per pensar és si ha de ser dit això, fins a quin punt ha de ser dit, en quin moment de la història de l'ésser. Aquella trinitat, que una carta anterior esmentava, està determinada en la seva pertinença mútua per la llei de la capacitat de destí del pensar-ser-històric: El rigor de la reflexió, l'acurada sol·licitud del dir, la sobrietat de la paraula. És temps de desacostumar-se a sobrevalorar la filosofia i exigir-li per això massa. És necessari, en l'actual indigència del món, menys filosofia, però més sol·lícita atenció al pensament; es necessita menys literatura, però més sol·licitud per les lletres.

El pensar del futur ja no és filosofia, perquè pensa de manera més originària que la metafísica, el nom de la qual té el mateix significat. Però el pensar futur no pot abandonar, com volia Hegel, el seu nom d{{'}}''amor a la saviesa'' per a convertir la saviesa mateixa en saber absolut. El pensar és l'ascens cap a la pobresa de la seva essència provisoria. El pensar recull el llenguatge cap a un dir senzill. El llenguatge és el llenguatge del ser a la manera com els núvols són els núvols del cel. El pensar obre amb el seu dir modests solcs en el llenguatge. Solcs encara més modests que els solcs que el pagès obre en el camp amb lent caminar.
{{Ref|Ref=''Carta sobre el humanismo,'' de F. Canals, ''Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, ''Herder, Barcelona 1982, p. 273-277.|Títol=Carta sobre el humanismo,'' de F. Canals, ''Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, |Cita=true}}
{{InfoWiki}}