Mostra la font per a Heidegger: els èxtasis temporals i la preeminència de l'avenir

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Heidegger: els èxtasis temporals i la preeminència de l'avenir.
|Idioma=Español
}}
El «ser aquí» és obert pròpiament o impròpiament per a si mateix des del punt de vista de la seva existència. Existint, es comprèn a si mateix, però de tal sort, que aquest comprendre no representa un pur aprehendre, sinó que constitueix el ser existencial del «poder-ser» fàctic. L'ésser obert és el d'un ens al que li va aquest ésser. El sentit d'aquest ésser, és a dir, la cura, que fa possible aquesta amb la constitució que té, constitueix originalment l'ésser del «poder ser». El sentit del ser del «ser aquí» no és ''una altra ''cosa, que suri en el buit i «fora» d'ell mateix, sinó el «ser aquí» mateix, que es comprèn a si mateix. Què és el que fa possible l'ésser del «ser aquí» i amb ell la seva existència fàctica?

El projectat en la projecció existenciària original de l'existència es va desembussar com a «precursor estat de resolt». Què és el que fa possible aquest «ser total i propi» del «ser aquí» en la unitat de la seva tot estructural amb membres? Prenent, des del punt de vista existenciari, formalment, sense esmentar a cada nou pas el ple contingut de l'estructura, és el «precursor estat de resolt» el «ser relativament al» més peculiar i assenyalat «poder ser». Cosa semblant només és possible si el «ser aquí» ''en general pot ''advenir a si en la seva possibilitat més peculiar i en aquest «poder advenir a si» manté la possibilitat com a possibilitat, és a dir, existeix. El poder «advenir» a si en l'assenyalada possibilitat, mantenint-la, és el fenomen original del «ad-venir». Si és inherent en ser del «ser aquí» el propi o impropi «ser relativament a la mort», aquest al seu torn només és possible com «advenidor» en el sentit acabat d'indicar i que s'ha de determinar més encara. «Advenir» no esmenta aquí un ara que ''encara no ''s'ha tornat «real», però que ''arribarà a ser, ''un bon dia, sinó el venir que el «ser aquí» advé a si en el seu més peculiar «poder ser». El «precursar» fa en ser aquí» ''pròpiament ''advenidor, però de tal sort que el mateix «precursar» només és possible en tant que el «ser aquí» ''en la mesura en que és essent ''en general advé a si ja sempre, és a dir, és advenidor en el seu ser en general.

El «precursor estat de resolt» comprèn el «ser aquí» en el seu essencial «ser deutor». Aquest comprendre vol dir prendre sobre si existint l'«ésser deutor» o ''ser ''com a fonament llançat de «no ser». Però prendre sobre si el «estat de llançat» significa ''ser ''pròpiament el «ser aquí» ''com en cada cas ja era. ''Però el prendre sobre D l'«estat de llançat» només és possible si el «ser aquí» advenidor pot «ser» el seu més peculiar «com en cada cas ja era», és a dir, un «estat». Només en tant el «ser aquí» en general «''és''» en el sentit de «''jo sóc'' estat» pot advenir a si mateix en l'advenir retrovenint. Pròpiament advenidor, ''és ''el «ser aquí» pròpiament ''estat. ''El «precursar» de la possibilitat extrema i més peculiar és el comprensiu retrovenir al més peculiar estat. El «ser aquí» només pot ''ser'' estat pròpiament en tant que és advenidor. L'estat sorgeix en certa manera de l'advenir.

[...]

El contingut fenomènic d'aquest sentit, tret de la constitució del ser del «precursor estat de resolt», dóna la seva significació al terme «temporalitat». L'ús d'aquesta expressió com a terme tècnic ha d'allunyar-se primer de tot de totes les significacions de «futur», «passat» i «present» que suggereix el concepte vulgar del temps. Digui's el mateix dels conceptes d'un «temps» «subjectiu» i «objectiu» o «immanent» i «transcendent». Atès que el «ser aquí» es comprèn a si mateix immediatament i regularment en forma impròpia, és lícit conjecturar que el «temps» de la comprensió vulgar del temps representi sens dubte un fenomen genuí, però derivat. Sorgeix de la temporalitat impròpia, que té ella mateixa el seu origen peculiar. Els conceptes de «futur», «passat» i «present» han brollat abans de res de la comprensió impròpia del temps. El circumscriure terminològicament els corresponents fenòmens originals i propis lluita amb la mateixa dificultat a què està subjecta tota terminologia ontològica. Les violències de llenguatge no són en aquest camp d'investigació arbitrarietats, sinó imperioses necessitats ''cum'' ''fonament in re. ''Per a poder, no obstant això, mostrar acabadament com s'origina la temporalitat impròpia en l'original i pròpia, és necessari descriure abans en tot el seu detall el fenomen original, fins aquí només rudimentàriament esbossat.

Si l'«estat de resolt» constitueix la manera de la cura pròpia, però ell mateix només és possible gràcies a la temporalitat, llavors és necessari que el fenomen mateix a què hem arribat mirant a l'«estat de resolt» representi tan sols una modalitat de la temporalitat que en general fa possible la cura com a tal. La totalitat del ser del «ser aquí», la cura, és: «pre-ser-se-ja-en (un món) com ser-cap (ens que fan front dins del món)». Quan es va fixar per primera vegada aquesta estructura amb membres, es va assenyalar que, en atenció als seus membres, era necessari portar la qüestió ontològica més enrere encara o fins a posar de manifest la unitat de la totalitat de la multiplicitat de l'estructura. ''La unitat original de l'estructura de la cura resideix en la temporalitat. ''

El «pre-ser-se» es funda en l'advenir. El «ja-en» està denunciant que comporta l'estat. L'«ésser cap...» es fa possible en el presentar. Després del que s'ha dit es prohibeix de seu prendre el «pre» i el «ja» d'acord amb la comprensió vulgar del temps. El «pre» no esmenta «precedència» en el sentit del «encara no ara, però sí posteriorment»; ni tampoc significa el «ja» un «ja no ara, però sí anteriorment». Si les expressions «pre-» i «ja» tinguessin ''aquesta ''significació «temporosa», que també poden tenir, es diria de la temporalitat de la cura que era alguna cosa que és sobretot «anteriorment» i «posteriorment», «encara no» i «ja no». Es concebria la cura com un ens que tindria lloc i transcorreria «en el temps». L{{'}}''ésser'' d'un ens del caràcter del «ser aquí» es convertiria en alguna cosa «''davant els ulls''»'', ''però si tal cosa és impossible, llavors és necessari que la significació «temporosa» d'aquestes expressions sigui una altra. El «pre» i el «preserse» indiquen l'advenir, en el sentit d'allò que purament i simplement fa possible que el «ser aquí» sigui de tal sort que ''li vagi ''el seu «poder ser». El projectar-se sobre el «per mor de si mateix», que es funda en l'advenir, és una nota essencial de l'''existenciarietat. El sentit primari d'aquesta és l'advenir. ''

Igualment significa el «ja» el sentit temporal existenciari del ser de l'ens que, en tant ''és, ''és en cada cas ja llançat. Només perquè la cura es funda en l'estat pot el «ser aquí» existir com l'ens llançat que ell és. «Mentre» el «ser aquí» existeix fàcticament, no és mai passat, però sí que és sempre ja ''estat, ''en el sentit del jo ''sóc ''estat. I només ''pot ser ''estat mentre és. Passat anomenem, al contrari, l'ens que ja no és «davant dels ulls». D'aquí que el «ser aquí» existint, no pugui capturar-se mai a si mateix com un fet «davant els ulls» que «amb el temps» sorgeix i passa i parcialment ja és passat. El «ser aquí» mai «''es ''troba» sinó com ''factum ''llançat. En el ''trobar-se ''se sorprèn el «ser aquí» a si mateix com l'ens que, sent encara, ja era, és a dir, ''és ''constantment estat. El sentit existenciari primari de la facticitat resideix en l'estat. La fórmula de l'estructura de la cura indica amb les expressions «pre» i «ja» el sentit temporal de l'existenciarietat i la facticitat.

[...]

La temporalitat fa possible la unitat de l'existència, la facticitat i la caiguda, constituint així originalment la totalitat de l'estructura de la cura. Els elements de la cura no estan simplement amuntegats, com tampoc la temporalitat mateixa va «amb el temps» component-se d'advenir, estat i present. La temporalitat no «és», en general, un ''ens. ''No és, sinó que e<!--sic-->s «temporacia». Per què, no obstant això, no podem menys de dir: «la temporalitat 'és' -el sentit de la cura», «la temporalitat 'és' -de tal o tal altra forma», només pot fer-se comprensible per mitjà de la idea aclarida de l'ésser i de l'«és» en general. La temporalitat temporacia, i temporacia possibles maneres d'ella mateixa. Aquests fan possible la multiplicitat de les maneres de ser del «ser aquí», abans de res la possibilitat fonamental de l'existència pròpia i impròpia.

Advenir, estat, present, ostenten els caràcters fenomènics del «a si», del «retro...», del «deixar que facin front...». Els fenòmens del «a...», «retro...», «cap...», revelen en la temporalitat el έχτατικόν per excel·lència. ''La temporalitat és l'original ''«''fos de si''»'' en i per a si mateix. Anomenem, ''per tant, als caracteritzats fenòmens de l'advenir, l'estat i el present els «èxtasis» de la temporalitat. Aquesta no comença sent un ens que després surt de si, sinó que la seva essència és la temporació en la unitat dels èxtasis. El característic del «temps» accessible a la comprensió vulgar consisteix entre altres coses justament en què en ell, en tant que pura seqüència d'ares sense principi ni fi, resulta anivellat el caràcter extàtic de la temporalitat original. Però aquesta mateixa anivellació es funda, segons el seu sentit existenciari, en una determinada temporació possible,d'acord amb la qual la temporalitat en tant que impròpia temporacia l'anomenat «temps». Si, per tant, es demostra que el «temps» accessible a la comprensivitat del «ser aquí» ''no ''és original, més aviat sorgeix de la temporalitat pròpia, es justifica conformement al principi ''a potiori fit denominatio ''que denominem a la ''temporalitat ''que acabem de posar de manifest el «temps original».

En l'enumeració dels èxtasis hem esmentat sempre en primer lloc l'advenir. És per a indicar que l'advenir té una primacia dins de la unitat extàtica de la temporalitat original i pròpia, encara que la temporalitat no sorgeixi d'un amuntegament i seqüència dels èxtasis, sinó que en cada cas e<!--sic-->s «temporacia» d'aquests quan són d'igual originalitat. Però dins d'aquesta són diversos les maneres de la temporació. La diversitat consisteix que la temporació pot determinar-se primàriament des de cadascun dels diversos èxtasis. La temporalitat original i pròpia e<!--sic-->s «temporacia» des de l'advenir propi, per manera que adveniderament siguda desperta abans de res el present. ''El fenomen primari de la temporalitat original i pròpia és l'advenir. ''La primacia de l'advenir prendrà ella mateixa diverses inflexions, responent a la modificada temporació de la temporalitat impròpia, però serà visible fins i tot en el «temps» derivat.

La cura és «ser relativament a la mort». El «precursor estat de resolt» ho definim com el «propi ser relativament la caracteritzada possibilitat de l'absoluta impossibilitat del 'ser aquí'». En semblant «ser relativament a la seva fi» existeix el «ser aquí» totalment i pròpiament com l'ens que pot ser «llançat en la mort». El «ser aquí» no té una fi en arribar a la qual purament i simplement cessa, sinó que ''existeix finitament. ''L'advenir propi que temporacia primàriament ''la ''temporalitat que constitueix el sentit del «precursor estat de resolt», es desembussa amb això ell mateix ''com a finit. ''Però no «prossegueix el temps», malgrat el «ja no ser aquí» jo mateix? I no pot encara haver-hi «en l'advenir» i advenir des d'ell una infinitat de coses?

Aquestes preguntes han de respondre's afirmativament. Malgrat això, no tanquen cap objecció contra la finitud de la temporalitat original -perquè, senzillament, ja no tracten d'aquesta. La qüestió no és el que pugui esdevenir encara «en un temps que prossegueixi», ni quina classe d'«advenir a si» pugui fer front «des d'aquest temps», sinó com està constituït originalment l'«advenir a si» ''mateix com a tal. La seva ''finitud no vol dir primàriament un cessar, sinó que és un caràcter de la temporació mateixa. L'advenir propi i original és el «a si», a si, existint com la irrebasable possibilitat del «no ser». El caràcter extàtic de l'advenir original resideix justament en què conclou el «poder ser», és a dir, és conclús ell mateix i com a tal fa possible la comprensió existencial resolta del «no ser». L'«advenir a si» propi i original és el sentit de l'existir ''en ''el «no ser» més peculiar. Amb la tesi de la finitud original de la temporalitat no es nega que «prossegueixi el temps», sinó que la tesi es redreça simplement a fixar el caràcter fenomènic de la temporalitat original, que es mostra en el projectat per la projecció existenciària original del «ser aquí» mateix.

La temptació de passar per alt la finitud de l'advenir propi i original i amb ella de la temporalitat, o de tenir-la a priori per impossible, sorgeix del constant posar-se per davant la comprensió vulgar del temps. Si aquesta amb raó té noció d'un temps sense fi, i només d'aquest temps, amb això no està dit encara que comprengui ja també aquest temps i el seu «infinitud». Què vol dir que el temps «prossegueix» i «segueix passant»? Què significa el «en el temps» en general i el «en» i «des de l'advenir» especialment? En quin sentit és «el temps» sense fi? Tot això demana una explicació, si és que no volen seguir mancant de base les objeccions vulgars contra la finitud del temps original. Mes aquesta explicació només és factible una vegada obtingut un adequat plantejament de la qüestió de la finitud i la infinitud, i aquest plantejament sorgeix dirigint una mirada de comprensió al fenomen original del temps. El problema no pot formular-se així: com es converteix el temps infinit, derivat, «en què» sorgeix i passa el «davant els ulls», en la temporalitat finita, original, sinó així: com sorgeix de la temporalitat pròpia i finita la impròpia, i com temporacia aquesta, en tant que impròpia, del temps finit un altre infinit? Només perquè el temps original és finit pot temporaciar-se el «derivat» com in-finit. En l'ordre de la comprensió només resulta plenament visible la finitud del temps una vegada que s'ha posat de manifest el «temps sense fi» per a oposar aquest a aquella.

Resumim l'anterior anàlisi de la temporalitat original en les següents tesis. El temps és originalment com temporació de la temporalitat que fa possible la constitució de l'estructura de la cura. La temporalitat és essencialment extàtica. La temporalitat e<!--sic-->s «temporacia» originalment des de l'advenir. El temps originari és finit.
{{Ref|Ref=''El ser y el tiempo'', F.C.E.., México 1974, 5ª p.352-358.|Títol=El ser y el tiempo|Cita=true}}
{{InfoWiki}}