Accions

Recurs

Heidegger: el logos i la veritat

De Wikisofia

La revisió el 12:21, 7 feb 2018 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: -no és una altra cosa que +no és altra cosa que)

El λόγος permet veure alguna cosa (φαίνεσθαι), a saber, allò de què es parla, i ho permet veure a aquell qui parla (veu mitjana) o a aquells qui parlen els uns amb els altres. [...] En la parla (άπόφανσις), si és genuïna, ha de treure's el que es parla d'allò de què es parla, de manera que la comunicació per mitjà de la parla fa en el que diu patent així accessible a l'altre allò de què parla. Tal és l'estructura del λόγος com a άπόφανσις. No a tot «parlar» li és peculiar aquesta manera de fer patent en el sentit de «permetre veure» que mostra. El prec (εὐχή), per exemple, fa també palès, però d'una altra manera.

En la manera concreta de dur-ho a terme té el parlar (permetre veure) el caràcter de proferir sons, veus, vocables, paraules. El λόγος és φωνή i a més φωνή μετά φαντασίας -sons o veus en què sempre s'albira alguna cosa.

I només perquè la funció del λόγος com a άπόφανσις consisteix a permetre veure alguna cosa mostrant-la, pot tenir el λόγος la forma estructural de la σύνθεσις. Síntesi no vol dir aquí unió ni enllaç de representacions [...] El συν té aquí una significació purament apofántica i vol dir: permetre veure alguna cosa en el seu estar juntament amb alguna cosa, permetre veure alguna cosa com alguna cosa.

I novament, perquè el λόγος és un permetre veure, per això pot ser veritable o fals. Tot es redueix també a deslliurar-se d'un artificial concepte de veritat en el sentit d'una «concordança». [...] El «ser veritat» del λόγος com άλήθεύειν vol dir: en el λέγειν com άπόφαίνεσθαι, treure del seu ocultament a l'ens que es parla i permetre veure-ho, descobrir-ho com no ocult (ἀλήθές). Igualment vol dir l'«ésser fals», ψεύθεσθα, el mateix que enganyar en sentit d'encobrir: posar alguna cosa davant alguna cosa (en la manera del permetre veure) i fer-ho passar per alguna cosa que això no és.

Però pel fet de tenir «veritat» aquest sentit i ser el λόγος una determinada manera de permetre veure, no pot considerar-se justament al λόγος com el «lloc» primari de la veritat. Quan, com avui, s'ha tornat totalment usual, es defineix la veritat com allò que convé «pròpiament» al judici, i damunt s'apel·la en favor d'aquesta tesi a Aristòtil, es tracta tant d'una apel·lació injustificada quant, i abans de res, d'una mala intel·ligència del concepte grec de veritat. «Veritable» és en el sentit grec, i damunt més originalment que l'anomenat λόγος, la "αἴσϑησις, la simple percepció sensible d'alguna cosa. En tant que cada "αἴσϑησις apunta als seus ἴδια, als ens genuïnament accessibles just només mitjançant ella i per a ella, per exemple, en veure als colors, és la percepció sempre veritable. El que vol dir: el veure descobreix sempre colors, el sentir descobreix sempre sons. En el sentit original i més pur, «veritable», és a dir, simplement descobridor, de tal sort que mai pot encobrir, és el pur νοείν, el percebre, amb només dirigir la vista, les més simples determinacions de l'ésser dels ens com a tals. Aquest νοείν no pot mai encobrir, clatell ser fals; pot, en tot cas, quedar-se en un no-percebre, un άγνοείν, un no bastar per al simple accés adequat.

El que ja no es duu a terme en la forma del pur permetre veure, sinó que en mostrar recorre sempre a una altra cosa i així permet veure sempre alguna cosa com alguna cosa, càrrega a causa d'aquesta estructura sintètica amb la possibilitat d'encobrir. La «veritat del judici» és només el cas contrari d'aquest encobrir -és a dir, un fenomen de la veritat de fonament múltiple. Realisme i idealisme desconeixen amb la mateixa radicalitat el sentit del concepte grec de veritat, que és l'únic pel qual es pot comprendre la possibilitat del que es diu una «teoria de les idees» com a coneixement filosòfic.

I perquè la funció del λόγος consisteix en el simple permetre veure alguna cosa, en el permetre percebre els ens, pot λόγος significar també «percepció racional» i «raó». I perquè, una vegada més, no només s'usa λόγος en la significació de λέγειν, sinó al parell en la de λεγόμενον, el mostrat com a tal, i perquè això no és altra cosa que el ύποχείμενον, la qual cosa com «davant els ulls» serveix sempre ja de fonament a tot possible «dir de...» i que «dir de...», vol dir λόγος qua λεγόμενον fonament, raó de ser, ràtio. I perquè finalment λόγος qua λεγόμενον pot significar també allò que es diu alguna cosa quan s'ha tornat visible en la seva relació a alguna cosa, prenent-ho en la seva «ser relat», cobra λόγος la significació de relació i proporció.

El ser y el tiempo, F.C.E., México 1974, 5ª § 7 B, p. 43-45.

Original en castellà

El λόγος permite ver algo (φαίνεσθαι), a saber, aquello de que se habla, y lo permite ver al que habla (voz media) o a los que hablan unos con otros. [...] En el habla (άπόφανσις), si es genuina,, debe sacarse lo que se habla de aquello de que se habla, de suerte que la comunicación por medio del habla hace en lo que dice patente así accesible al otro aquello de que habla. Tal es la estructura del λόγος como άπόφανσις . No a todo «hablar» le es peculiar este modo del hacer patente en el sentido de «permitir ver» que muestra. El ruego (εὐχή), por ejemplo, hace también patente, pero de otro modo.

En la manera concreta de llevarlo a cabo tiene el hablar (permitir ver) el carácter de proferir sonidos, voces, vocablos, palabras. El λόγος es φωνή y además φωνή μετά φαντασίας -sonidos o voces en que siempre se avista algo.

Y sólo porque la función del λόγος como άπόφανσις consiste en el permitir ver algo mostrándolo, puede tener el λόγος la forma estructural de la σύνθεσις. Síntesis no quiere decir aquí unión ni enlace de representaciones [...] El συν tiene aquí una significación puramente apofántica y quiere decir: permitir ver algo en su estar junto con algo, permitir ver algo como algo.

Y nuevamente, porque el λόγος es un permitir ver, por ello puede ser verdadero o falso. Todo se reduce también a librarse de un artificial concepto de verdad en el sentido de una «concordancia». [...] El «ser verdad» del λόγος como άλήθεύειν quiere decir: en el λέγειν como άπόφαίνεσθαι, sacar de su ocultamiento al ente de que se habla y permitir verlo, descubrirlo como no oculto (ἀλήθές). Igualmente quiere decir el «ser falso», ψεύθεσθα, lo mismo que engañar en sentido de encubrir: poner algo ante algo (en el modo del permitir ver) y hacerlo pasar por algo que ello no es.

Pero por tener «verdad» este sentido y ser el λόγος un determinado modo de permitir ver, no puede considerarse justamente al λόγος como el «lugar» primario de la verdad. Cuando, como hoy, se ha vuelto de todo punto usual, se define la verdad como aquello que conviene «propiamente» al juicio, y encima se apela en favor de esta tesis a Aristóteles, se trata tanto de una apelación injustificada cuanto, y ante todo, de una mala inteligencia del concepto griego de verdad. «Verdadera» es en el sentido griego, y encima más originalmente que el llamado λόγος, la "αἴσϑησις, la simple percepción sensible de algo. En cuanto que cada "αἴσϑησις apunta a sus ἴδια, a los entes genuinamente accesibles justo sólo mediante ella y para ella, por ejemplo, al ver a los colores, es la percepción siempre verdadera. Lo que quiere decir: el ver descubre siempre colores, el oír descubre siempre sonidos. En el sentido original y más puro, «verdadero», es decir, simplemente descubridor, de tal suerte que nunca puede encubrir, es el puro νοείν, el percibir, con sólo dirigir la vista, las más simples determinaciones del ser de los entes en cuanto tales. Este νοείν no puede nunca encubrir, nuca ser falso; puede, en todo caso, quedarse en un no-percibir, un άγνοείν, un no bastar para el simple acceso adecuado.

Lo que ya no se lleva a cabo en la forma del puro permitir ver, sino que al mostrar recurre siempre a otra cosa y así permite ver siempre algo como algo, carga debido a esta estructura sintética con la posibilidad de encubrir. La «verdad del juicio» es sólo el caso contrario de este encubrir -es decir, un fenómeno de la verdad de fundamento múltiple. Realismo e idealismo desconocen con la misma radicalidad el sentido del concepto griego de verdad, que es el único por el que se puede comprender la posibilidad de lo que se dice una «teoría de las ideas» como conocimiento filosófico.

Y porque la función del λόγος consiste en el simple permitir ver algo, en el permitir percibir los entes, puede λόγος significar también «percepción racional» y «razón». Y porque, una vez más, no sólo se usa λόγος en la significación de λέγειν, sino al par en la de λεγόμενον, lo mostrado en cuanto tal, y porque esto no es otra cosa que lo ύποχείμενον, lo que como «ante los ojos» sirve siempre ya de fundamento a todo posible «decir de...» y que «decir de...», quiere decir λόγος qua λεγόμενον fundamento, razón de ser, ratio. Y porque finalmente λόγος qua λεγόμενον puede significar también aquello de que se dice algo en cuanto se ha vuelto visible en su relación a algo, tomándolo en su «ser relato», cobra λόγος la significación de relación y proporción.