Mostra la font per a Heidegger: el desgast de l'ens a la llunyania de l'ésser

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Heidegger: el desgast de l'ens a la llunyania de l'ésser.|Idioma=Español}}
XIX. La tècnica, com a forma suprema de la consciència –entesa aquesta última en sentit tècnic– i l'absència de meditació com a incapacitat organitzada, impenetrable en si mateixa, d'arribar a una relació amb «el que mereix ser interrogat», són solidàries una d'una altra: són la mateixa cosa.

XX. [...] Obtenint la seva seguretat extrema, absoluta, la voluntat de poder fa que totes les coses siguin segures i per quant ella és l'única que dirigeix; és, doncs, l'única que és exacta. L'exactitud de la voluntat de voluntat la reafirma ella mateixa d'una forma total i absoluta. El que li obeeix és exacte i ordenat perquè en la voluntat de voluntat resideix l'únic ordre. Una vegada la voluntat de voluntat ha arribat a estar segura de si mateixa, el ser inicial de la veritat s'ha perdut. L'exactitud de la voluntat de voluntat és el no veritable purament i simplement. L'exactitud del no veritable posseeix una irresistibilitat pròpia en tot el domini de la voluntat de voluntat. Però l'exactitud del no veritable que roman ocult com a tal és, al mateix temps, la cosa menys tranquil·litzadora que pugui produir-se en la inversió de l'ésser de la veritat. L'exacte domina a la veritat i prescindeix de la veritat. Voler una seguretat absoluta és posar-se ja en una inseguretat universal.

XXIII. [...] La voluntat de voluntat nega tot fi en si mateix i no tolera cap fi sinó és com a mitjà a fi de vèncer-se a si mateixa en el joc, deliberadament, i d'organitzar un espai per a aquest joc. No obstant això, la voluntat de voluntat, quan ha d'instal·lar-se en l'ens no pot presentar-se com el que ella és: l'anarquia de les catàstrofes; cal, doncs, que mostri altres legitimacions. Llavors la voluntat de voluntat comença a parlar de «missió». Missió que no és pensada en la perspectiva d'alguna cosa inicial i de la seva conservació, sinó com el fi assignat en nom d'un pretés «destí» que justifica així la voluntat de voluntat.

XXIV. La lluita entre els quals estan en el poder i aquells que volen apoderar-se d'ell: per tots dos costats es lluita pel poder. El poder és a tot arreu el factor determinant. Com a conseqüència d'aquesta lluita pel poder, l'ésser del poder és col·locat en tots dos costats en l'ésser de la seva dominació absoluta. Però al mateix temps una cosa s'amaga aquí: a saber, que aquesta lluita es desenvolupa al servei del poder i és volguda per ell. El poder ha pres des del principi a aquestes lluites a la seva mà. Únicament la voluntat de voluntat dóna poder a aquestes lluites. Però si el poder domina d'aquesta forma les coses humanes, ho fa de tal manera que lleva a l'home la possibilitat d'evadir-se mai, per aquests camins, de l'oblit de l'ésser. Aquesta lluita és necessàriament planetària i com a tal no pot, per la seva naturalesa, conduir a cap decisió, perquè no hi ha res que ella pugui decidir, ja que queda exclosa de tota distinció (de la diferència del ser en relació amb l'ens) i per tant de tota veritat, i que la seva pròpia força la tira de nou en el que no té destí: en l'abandó lluny de l'ésser.

XXVI. [...] Els signes de l'últim abandó lluny del ser són les proclamacions de les «idees» i dels «valors», i l'imprevisible vaivé entre l'«acció», col·locada en lloc primordial, i l'«esperit» jutjat indispensable. Tot això es troba ja agafat pel mecanisme de l'equip del procés d'ordenació. Aquest procés està determinat, per part seva, pel buit que resulta de l'abandó lluny de l'ésser. En l'interior de tal buit, la consumació de l'ens per a les fabricacions de la tècnica –de la qual la cultura també forma part– és l'única sortida per la qual l'home tan pagat de si mateix podrà salvar encara la subjectivitat transferint-la al superhome. Infrahombre i superhome són la mateixa i única cosa, es completen de la mateixa manera que l{{'}}''animal rationale'' de la metafísica; el «baix» de l'animalitat i el «a dalt» de la raó estan inseparablement units i es corresponen. Infrahombre i superhome han d'aquí pensar-se metafísicament i no com a apreciacions morals.

El consum de l'ens com a tal i en el seu curs està determinat per l'equip en el sentit metafísic, pel qual l'home s'alça com a «senyor» de l'«elemental». El consum inclou l'ús ordenat de l'ens, el qual ve a ser l'ocasió i la matèria de realitzacions i d'un acreixement d'aquestes últimes. Aquest ús de l'ens és utilitzat al seu torn en benefici de l'equip. Però com aquest no serveix més que per a transformar en certeses el millorament dels rendiments i la pròpia posada en seguretat, i com l'objectiu així pretès és en veritat l'absència de l'objectiu, semblant ús en realitat és un desgast.

Les guerres mundials i el seu aspecte totalitari són les conseqüències de l'abandó lluny de l'ésser. Propendeixen a posar en seguretat alguna cosa com un fons, com una forma permanent de desgast. L'home es troba així agafat, per part seva, en aquest procés i deixa d'ara endavant veure el seu caràcter: ser la més important de les matèries primeres. L'home «és la més important de les matèries primeres» perquè és el subjecte de tot el desgast, volem dir que dóna a aquest procés tota la seva voluntat, sense condicions, i així ve a ser al mateix temps l'«objecte» de l'abandó lluny de l'ésser. Les guerres mundials constitueixen, en la forma que revesteixen, la supressió de la diferència entre la guerra i la pau, supressió que s'ha fet necessària des que l'ens queda abandonat lluny de tota veritat de l'ésser i que el «món» s'ha convertit en un «no món».

Perquè el «món», vist des de l'angle de la història del ser designa la presència no objectiva de la veritat de l'ésser per a l'home, en la mesura que l'home és, en el seu mateix ser, transfos en l'ésser. En l'època en què el poder és l'únic a ser poderós, és a dir, que l'ens, sense retenció ni reserva, pressiona per a ser consumit, el món s'ha convertit en un «no món», en la mateixa mesura en què l'ésser està present però sense força pròpia. L'ens és real en tant que efectiu. L'acció operant està a tot arreu, mentre que en cap lloc el món es constitueix com a món, i, no obstant això, el ser encara està present, encara que oblidat. Més enllà de la guerra i de la pau regna el desencaminament purament i simplement, en el qual el desgast de l'ens permet a la posada en ordre assegurar-se a si mateixa a partir del buit deixat per l'abandó lluny de l'ésser. Canviades, havent perdut la seva pròpia essència, la «guerra» i la «pau» cauen en el desencaminament; han arribat a ser irrecognoscibles, no apareixent ja cap diferència entre elles; han desaparegut en el desenvolupament pur i simple de les activitats que, cada vegada més, fan les coses faedores. Si no es pot respondre a la pregunta: quan tornarà la pau?, no és perquè no es pot percebre la fi de la guerra, sinó perquè la pregunta es dirigeix a alguna cosa que ja no existeix, no sent ja la guerra alguna cosa que pugui desembocar en una pau. La guerra s'ha convertit en una varietat del desgast de l'ens, que continua en temps de pau. Comptar amb una llarga guerra no és més que una manera, ja depassada, de conèixer el que aporta de nou l'edat del desgast. Aquesta llarga guerra, la seva durada, progressa lentament, no cap a una pau a la manera antiga, sinó cap a un estat de coses en què l'element «guerra» ja no serà sentit com a tal, i l'element «pau» no tindrà ja sentit ni substància. El desencaminament ignora tota veritat de l'ésser; en revenja, desenvolupa en tots els districtes, amb el seu equip complet, l'ordre i la seguretat produïts pels «plans». En el cercle format pels districtes, els dominis particulars de l'equip humà arriben a ser necessàriament «sectors»; el «sector» poesia, el «sector» cultura no són més que dominis la possessió dels quals està assegurada per plans: dominis, entre d'altres, del «dirigisme» del moment. La indignació moral dels quals encara no saben el que és, es torna sovint contra l'arbitrari i les pretensions de dominació dels «cabdills». És la forma més fatal de l'apreciació que encara es fa d'ells.

El que és propi dels «cabdills» és el despit condemnat a reprimir l'escàndol del que ells són la causa, encara que solament en aparença, doncs ells no són els que actuen. Es creu que els «cabdills», en el furor cec d'un egoisme exclusiu, s'han arrogat tots els drets i ho han regulat tot segons la seva fantasia. En realitat representen les conseqüències necessàries del fet que l'ens hagi passat al món del desencaminament, allí on s'estén el buit que exigeix un ordre i una seguretat de l'ens. D'aquí la necessitat d'una «direcció», és a dir, d'un càlcul que pels seus plans posi en seguretat la totalitat de l'ens. És necessari, doncs, posar en peus i equipar homes assignats al treball de direcció.

Els «cabdills» són els obrers de l'equip que tenen el poder de decisió i que vigilen tots els sectors en els quals el «desgast» de l'ens és posat en seguretat: perquè la totalitat del cercle «dels districtes» està sota la seva mirada i d'aquesta forma dominen el desencaminament en la mesura que és calculable. El tenir-ho tot sota la seva mirada, és la forma més adequada a aquesta capacitat de calcular que, per endavant, és emprada enterament sobre la necessitat d'accions sempre més poderoses per les quals es posen en seguretat les regulacions al servei de les properes possibilitats d'ordenació. Subordinar tot esforç possible al conjunt de l'organització i de la posada en seguretat és cosa de l'«instint». Aquesta paraula designa aquí l'«intel·lecte», el qual supera aquest enteniment limitat, que calcula solament a curt termini, i a l'«intel·lectualisme» del qual no escapa res del que ha de figurar, a títol de «factor», en el balanç de descomptes dels diferents «sectors». L'instint és aquesta elevació de l'intel·lecte que correspon al superhome i condueix al càlcul absolut de totes les coses. Com aquest càlcul governa enterament a la voluntat, sembla que no hi hagi res més del costat de la voluntat, excepte la seguretat en la inclinació pura i simple que empeny a l'home a calcular, i pel qual «calcular-ho tot» és la primera regla del càlcul. L'«instint» passava fins ara per ser un tret distintiu de l'animal, que en la seva esfera vital decideix el que li és útil o perjudicial, el qual segueix sense tenir una altra norma. La seguretat de l'instint en l'animal respon al fet que aquest últim està tancat en la seva esfera d'interessos i no veu més enllà. Als plens poders donats al superhome respon l'alliberament total de l'infrahome. L'impuls de l'animal i la ''ràtio ''de l'home arriben a ser idèntics.

Demanar que l'instint sigui reconegut com a caràcter del superhome és a dir que la condició de l'infrahome –en sentit metafísic– és un element del superhome, de tal forma, no obstant això, que l'animalitat estigui sotmesa –per complet i sota cadascuna de les seves formes– al càlcul i a l'organització (higiene social, reproducció dirigida). Sent l'home la més important de les matèries primeres pot esperar-se que un dia, basant-nos en les investigacions dels químics contemporanis, s'edificaran fàbriques per a la producció artificial d'aquesta matèria primera. Els treballs del químic Kuhn, el que aquest any (1951), a la ciutat de Frankfurt, li han concedit el premi Goethe, obren ja la possibilitat d'organitzar i regular, seguint les necessitats, la producció d'éssers vivents mascles i femelles. Al dirigisme literari en el sector «cultura» respon en bona lògica el dirigisme en matèria de fecundació. (Que una beateria no s'oculti darrere de distincions que ja no existeixen.) Les necessitats en matèria primera humana són, per part de la posada en ordre, a fi d'equipar, sotmeses a les mateixes regulacions que les necessitats en llibres recreatius o poesia, per la confecció de la qual el poeta no és més important que l'aprenent d'enquadernador, el qual ajuda a enquadernar les poesies per a una biblioteca d'empresa, anant, per exemple, a buscar el cartó necessari al magatzem.

El desgast en totes les matèries, compresa la matèria primera «home» en benefici de la producció tècnica de la possibilitat absoluta de fabricar-ho tot, està secretament determinada pel buit total en què l'ens, o el secret del real, està contingut. Aquest buit ha de ser completament omplert. Però com el buit de l'ésser, sobretot quan no pot ser sentit com a tal, no pot mai ser satisfet per la plenitud de l'ens, no queda per sostreure's a ell més que organitzar sense parar l'ens per a fer possible, d'una manera permanent, la posada en ordre entesa com la forma sota la qual l'acció, sense objectiu, és posada en seguretat. Vista sota aquest angle, la tècnica que, sense saber-ho, està en relació amb el buit de l'ésser, és llavors l'organització de la penúria. A tot arreu on l'ens roman per sota de les necessitats –i, per a la voluntat de voluntat que s'afirma cada vegada més, les necessitats són satisfetes sempre i a tot arreu cada vegada menys–, és necessari que la tècnica intervingui creant articles succedanis i consumint matèries primeres. Però en veritat el ''ersatz i la seva ''fabricació en massa no constitueixen un expedient provisional, sinó l'única forma possible absoluta que l'ordre creat per la posada en ordre, es manté en acció i pot ser així «ella mateixa», com el «subjecte» de totes les coses. Es planifica el creixement de les masses humanes a fi que no falti mai l'ocasió de reivindicar per a les grans masses humanes majors «espais vitals», que al seu torn exigeixen per al seu aprofitament majors masses humanes en proporció de les seves dimensions. Aquest cercle de desgast per al seu consum és l'únic procés que caracteritza la història d'un món convertit en «no món». Les naturaleses «cabdill» són aquelles que, recolzant-se en la seguretat del seu instint, s'enrolen de manera que es fan òrgans reguladors. Són els primers «empleats» en aquest assumpte que és el desgast sense reserves de l'ens al servei de la posada en seguretat del buit creat per l'abandó lluny de l'ésser. Aquest assumpte que és el desgast de l'ens té el seu punt de partida en l'obstacle que, sense saber-ho, s'oposa en ser del que cap experiència es té, i exclou per endavant, com a factors encara essencials, la distinció de nacions i pobles. De la mateixa manera que la distinció entre la guerra i la pau ha arribat a ser caduca, de la mateixa forma s'esborra també la distinció del «nacional» i de l'«internacional». Qui pensi avui dia en «europeu» no ha de témer que es retregui de ser un «internacionalista». Però és veritat també que ja no és un nacionalista, ja que no té menys cura del bé de les altres «nacions» que del seu propi.

Igualment, la uniformitat que caracteritza el desenvolupament de la història en el curs de la present època no ve d'un moviment pel qual antics sistemes polítics s'aproparien després dels recents cops. La uniformitat no és la conseqüència, sinó més aviat l'origen de les explicacions a mà armada entre aquells que pretenen dirigir aquest desgast de l'ens al preu del qual s'assegura la posada en ordre. En la uniformitat de l'ens que neix del buit creat per l'abandonament lluny de l'ésser, tot està subordinat a aquesta seguretat calculable de l'ordre de l'ens que sotmet a aquest últim a la voluntat de voluntat; i a tot arreu, abans de qualsevol diferenciació nacional, aquesta conformitat de l'ens porta amb si la uniformitat en la direcció, per la qual totes les formes polítiques no són més que un instrument de direcció entre les altres. Consistint la realitat en la uniformitat del càlcul traduïble en plans, cal que l'home entre també en la uniformitat, si vol romandre en contacte amb la realitat. Un home sense uniforme avui dia ja fa una impressió d'irrealitat com d'un ésser estranger al nostre món. L'ens és l'únic admès al món de la voluntat; s'estén en una absència de diferenciació que no està dominada més que per una acció i una organització regides pel «principi de productivitat». Aquest últim sembla portar amb si un ordre jeràrquic, però en realitat està fundat en l'absència de tota jerarquia i determinat per ella, ja que a tot arreu la fi de la producció no és més que el buit uniforme en el si del qual el desgast de tot treball posa en seguretat la posada en ordre. Salta a la vista que el que es deriva d'aquest principi és l'absència de diferenciació i aquesta no és de cap manera idèntica a una simple anivellació que s'acontenta a invertir les jerarquies preexistents. L'absència de diferenciació que acompanya al desgast total prové d'una voluntat «positiva» de no admetre cap jerarquia conforme al prevalgut del buit de l'exposat. Aquesta absència de diferenciació testifica que el fons apropiat al no món de l'abandó lluny del ser ha estat posat en seguretat. La terra apareix com el no món del desencaminament. Des del punt de vista de la història del ser és l'astre desencaminat.
{{Ref|Ref=''Superación de la metafísica, ''en ''Ensayos y conferencias.'' De F. Canals, ''Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, ''Herder, Barcelona 1982, p.281-288.|Títol=Superación de la metafísica, ''en ''Ensayos y conferencias.'' De F. Canals, ''Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, |Cita=true}}
{{InfoWiki}}