Accions

Recurs

Hegel:voluntat lliure i llibertat

De Wikisofia

(FD = Principis de la filosofía del dret / PF = Propedèutica filosòfica)

[La voluntat lliure crea un món en el qual es realitzen les diverses formes de la llibertat.] El terreny del dret és l'espiritual; el seu lloc més precís i el seu punt de partida és la voluntat, que és lliure, de manera tal que la llibertat constitueix la seva substància i determinació, i el sistema del dret és el regne de la llibertat realitzada, el món de l'esperit que es produeix a si mateix com una segona naturalesa (FD § 4).

L'experiència ens ensenya solament com estan constituïts els objectes i no com ells han de ser ni com han de ser. Aquest coneixement només prové de l'essència o del concepte de la cosa. Únicament ella és veritable. Com que aprenem a conèixer el fonament de l'objecte a partir del concepte hem de conèixer també els conceptes de les determinacions jurídiques, morals i religioses (PF § 2, p. 31).

La consciència teòrica considera el que és i ho deixa com és. En canvi, la consciència pràctica és la consciència activa que no deixa el que és sinó que produeix modificacions i engendra des de si determinacions i objectes. Per consegüent, en la consciència existeixen dues coses diferents: el jo i l'objecte; el jo determinat per l'objecte o l'objecte determinat per mi. En el primer cas, jo em comporto teòricament (PF § 4, p. 34).

La facultat teòrica comença per un existent, dau i extern i ho converteix en una representació. En canvi, la facultat pràctica comença en una determinació interna. Aquesta determinació es diu resolució, designi, orientació i fa a l'intern realment extern, li dóna una existència. Aquest trànsit d'una determinació interna a l'exterioritat es diu actuar (PF § 8, p. 38).

El fet d'actuar és, en general, una unificació de l'intern amb l'extern. La determinació interna per la qual l'acció comença ha de ser superada referent a la seva forma, que consisteix a no ser més que interna, i fer-se externa; però el contingut d'aquesta determinació ha de mantenir-se al llarg del procés. Per exemple, el designi de construir una casa és una determinació interna, la forma de la qual consisteix a ser primerament només designi; el contingut consisteix en la concepció del pla de la casa. Encara que en aquest cas la forma serà superada, el contingut romandrà. La casa que ha de ser construïda segons el designi i la que és construïda segons el pla són la mateixa casa.

Al revés, el fet d'actuar és precisament també una superació de l'extern, tal com aquest existeix de manera immediata; així, per exemple, per a construir una casa cal transformar de múltiples maneres el sòl, la pedra, la fusta i els altres materials. La configuració de l'extern és canviada. La hi introdueix en altres relacions totalment diferents de les que hi havia abans. Aquesta transformació obeeix a una finalitat, és a dir, ocorre conforme al pla de la casa, amb l'aspecte intern de la qual s'ha fet concordar l'extern (PF § 9, pàg. 38-39).

També els animals tenen un comportament pràctic enfront d'allò que els és extern. Actuen per instint conforme a una finalitat, això és, racionalment. Però com ho fan inconscientment, només pot dir-se ‘acció’ a això de manera impròpia. Els animals tenen desitjos i tendències, però no voler racional. En l'home es parla també de tendència o de desig per a designar la seva voluntat. Però quan es parla amb més exactitud es distingeix la voluntat del desig; la voluntat, a diferència del desig pròpiament dit, és anomenada llavors la facultat superior d'apetició. En els animals cal distingir a l'instint dels seus impulsos i tendències, perquè l'instint és una acció a partir del desig o de la tendència, però que no es conclou amb la seva exteriorització immediata, sinó que té una conseqüència ulterior, igualment necessària per a l'animal. És una acció en la qual hi ha a més una referència a una altra cosa, per exemple, en el cas de molts animals, la transportació i acumulació de grans. Això no és encara l'acció completa, sinó que hi ha en això una finalitat ulterior, a saber, la seva alimentació en el futur (PF § 10, p. 39).

Només l'home, com a pensant, pot reflexionar sobre les seves tendències, que són en si necessàries per a ell. La reflexió és, en general, la reducció de l'immediat. La reflexió de la llum consisteix en el fet que els seus raigs, que per si es propaguen en línia recta, són desviats d'aquesta direcció. —L'esperit té reflexió. No està lligat a l'immediat, sinó que pot depassar-ho cap a una altra cosa; per exemple, passar d'un esdeveniment a la representació de les seves conseqüències o a un esdeveniment semblant, o també a la seva causa. Quan l'esperit es dirigeix a una cosa immediata, l'allunya de si. Es reflecteix en si mateix. S'endinsa en si mateix. Quan ha oposat a l'immediat una cosa diferent d'això, ho ha reconegut com a limitat. Per això hi ha una gran diferència entre ser o tenir simplement alguna cosa i saber que un ho és o ho té. Així, la ignorància o la rudesa de la disposició d'esperit o de les maneres són limitacions que es poden tenir sense saber que un les té. Quan un reflexiona sobre això o arriba a saber-ho, sap del seu contrari. La reflexió sobre ells és ja un primer pas cap al seu depassament (PF § 11, pàg. 40-41).

La llibertat de la voluntat és la llibertat en general i totes les altres llibertats són simples maneres d'ella. Quan es diu llibertat de la voluntat no vol dir-se que hi hauria fora de la voluntat una força, una qualitat, una facultat, que també tindrien llibertat. El mateix que quan es parla de l'omnipotència de Déu, no s'entén que hi hauria fora d'Ell altres éssers que tindrien omnipotència. Hi ha, doncs, llibertat civil, llibertat de premsa, llibertat política, llibertat religiosa. Aquestes maneres de llibertat són el concepte universal de llibertat en tant és aplicat a relacions o objectes particulars. La llibertat religiosa consisteix en el fet que les representacions religioses, les accions religioses, no em són imposades, és a dir, només els pertanyen les determinacions que reconec com a meves, les que converteixen a tals [idees i actes] en meus. Una religió que m'és imposada o enfront de la qual no em comporto com un ésser lliure, no és la meva religió, sinó que serà sempre una religió estranya per a mi. La llibertat política d'un poble consisteix en el fet que ell constitueix un Estat propi i en què, ja sigui mitjançant tot el poble, ja sigui mitjançant alguns dels seus membres que tenen iguals drets que tots els altres ciutadans i que poden ser per això reconeguts com a seus pels altres, decideix el que és la voluntat universal nacional (PF § 14, pàg. 43-44).

Atribuir a un home la responsabilitat d'una acció significa imputar-la-hi o atribuir-la-hi. Als nens, els quals encara estan en estat de naturalesa, no se'ls pot imputar encara cap acció, no són responsables encara; el mateix val per als bojos o els idiotes (PF § 16, p. 45).

Si la voluntat no fos universal, no existirien autèntiques lleis, res que pogués obligar veritablement a tots. Cadascun podria actuar al seu antull i no respectaria l'arbitri aliè. Que la voluntat és universal flueix del concepte de la seva llibertat. Els homes, considerats en la seva realitat fenomènica, semblen diferir molt en la seva voluntat, segons el caràcter, els costums, les inclinacions, les disposicions particulars. Són en aquest respecte individus particulars i es distingeixen naturalment els uns dels altres. Cadascun té disposicions i determinacions que els falten als altres. Aquestes diferències [naturals] entre els individus no afecten la voluntat en si, perquè ella és lliure. La llibertat consisteix justament en la indeterminació de la voluntat o en què ella manca d'una determinació natural. Per tant, la voluntat en si és la voluntat universal. La particularitat o singularitat de l'home no és un obstacle per a la universalitat de la voluntat, sinó que li està subordinada. Una acció que és jurídica, o moral o fins i tot excel·lent, és efectuada per un individu, però tots l'aproven. Ells es reconeixen, doncs, en ella o reconeixen la seva pròpia voluntat. El mateix ocorre amb les obres d'art. També els que no haurien pogut produir una obra semblant troben expressada en ella la seva pròpia essència. Per consegüent, tal obra es manifesta com veritablement universal. Rep una acceptació tant major com més hagi desaparegut d'ella la particularitat del creador (PF § 18, pàg. 46-47).

La voluntat absolutament lliure es diferencia de la voluntat relativament lliure o de l'arbitri que la voluntat absoluta es té com a objecte només a si mateixa, en tant que la voluntat relativa té com a objecte una cosa limitada. A aquesta voluntat, per exemple, al desig, només li importa l'objecte [desitjat]. Però la voluntat absoluta es diferencia també del capritx. Aquest té en comú amb la voluntat absoluta que per a ell no es tracta tant de la cosa, sinó de la voluntat com a tal, es tracta que la seva voluntat sigui respectada. Però cal distingir entre tots dos. El capritxós manté la seva voluntat perquè aquesta és la seva voluntat, sense tenir un fonament racional, és a dir, sense que la seva voluntat sigui una cosa vàlida universalment. —Encara que és molt necessari tenir força de voluntat, que es mantingui ferma quan es tracta d'una fi racional, ocorre el contrari amb [la força] del capritx, perquè és totalment singular i exclou als altres. La voluntat veritablement lliure no té cap contingut accidental. Només ella mateixa és el no accidental (PF § 20, pàg. 48-49).


Hegel, G. W. F. Propedéutica filosófica. Traducción de Eduardo Vásquez. Caracas: Editorial de la Universidad Simón Bolívar, 1980. / Hegel, G. W. F. Principios de la filosofía del derecho o derecho natural y ciencia política. Traducción de Juan Luis Vermal. Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1975.

Original en castellà

Hegel: voluntad libre y libertad.

[La voluntad libre crea un mundo en el que se realizan las diversas formas de la libertad.] El terreno del derecho es lo espiritual; su lugar más preciso y su punto de partida es la voluntad, que es libre, de modo tal que la libertad constituye su sustancia y determinación, y el sistema del derecho es el reino de la libertad realizada, el mundo del espíritu que se produce a sí mismo como una segunda naturaleza (FD § 4).

La experiencia nos enseña solamente cómo están constituidos los objetos y no cómo ellos tienen que ser ni cómo deben ser. Este conocimiento sólo proviene de la esencia o del concepto de la cosa. Únicamente ella es verdadera. Puesto que aprendemos a conocer el fundamento del objeto a partir del concepto tenemos que conocer también los conceptos de las determinaciones jurídicas, morales y religiosas (PF § 2, p. 31). $ La conciencia teórica considera lo que es y lo deja como es. En cambio, la conciencia práctica es la conciencia activa que no deja lo que es sino que produce modificaciones y engendra desde sí determinaciones y objetos. Por consiguiente, en la conciencia existen dos cosas distintas: el yo y el objeto; el yo determinado por el objeto o el objeto determinado por mí. En el primer caso, yo me comporto teóricamente (PF § 4, p. 34). La facultad teórica comienza por un existente, dado y externo y lo convierte en una representación. En cambio, la facultad práctica comienza en una determinación interna. Esta determinación se llama resolución, designio, orientación y hace a lo interno realmente externo, le da una existencia. Este tránsito de una determinación interna a la exterioridad se llama actuar (PF § 8, p. 38).

El actuar es, en general, una unificación de lo interno con lo externo. La determinación interna por la que la acción comienza debe ser superada en lo referente a su forma, que consiste en no ser más que interna, y hacerse externa; pero el contenido de esta determinación debe mantenerse a lo largo del proceso. Por ejemplo, el designio de construir una casa es una determinación interna, cuya forma consiste en ser primeramente sólo designio; el contenido consiste en la concepción del plan de la casa. Aunque en este caso la forma será superada, el contenido permanecerá. La casa que debe ser construida según el designio y la que es construida según el plan son la misma casa. A la inversa, el actuar es precisamente también una superación de lo externo, tal como éste existe de modo inmediato; así, por ejemplo, para construir una casa hay que transformar de múltiples maneras el suelo, la piedra, la madera y los otros materiales. La configuración de lo externo es cambiada. Se la introduce en otras relaciones totalmente distintas de las que había antes. Esta transformación obedece a una finalidad, es decir, ocurre conforme al plan de la casa, con cuyo aspecto interno se ha hecho concordar lo externo (PF § 9, pp. 38-39).

También los animales tienen un comportamiento práctico frente a lo que les es externo. Actúan por instinto conforme a una finalidad, esto es, racionalmente. Pero como lo hacen inconscientemente, únicamente puede llamarse ‘acción’ a esto de modo impropio. Los animales tienen deseos y tendencias, pero no querer racional. En el hombre se habla también de tendencia o de deseo para designar su voluntad. Pero cuando se habla con más exactitud se distingue la voluntad del deseo; la voluntad, a diferencia del deseo propiamente dicho, es llamada entonces la facultad superior de apetición. En los animales hay que distinguir al instinto de sus impulsos y tendencias, pues el instinto es una acción a partir del deseo o de la tendencia, pero que no se concluye con su exteriorización inmediata, sino que tiene una consecuencia ulterior, igualmente necesaria para el animal. Es una acción en la que hay además una referencia a otra cosa, por ejemplo, en el caso de muchos animales, la transportación y acumulación de granos. Esto no es todavía la acción completa, sino que hay en ello una finalidad ulterior, a saber, su alimentación en el futuro (PF § 10, p. 39).

Solamente el hombre, como pensante, puede reflexionar sobre sus tendencias, que son en sí necesarias para él. La reflexión es, en general, la reducción de lo inmediato. La reflexión de la luz consiste en que sus rayos, que por sí se propagan en línea recta, son desviados de esta dirección. —El espíritu tiene reflexión. No está atado a lo inmediato, sino que puede rebasarlo hacia otra cosa; por ejemplo, pasar de un acontecimiento a la representación de sus consecuencias o a un acontecimiento semejante, o también a su causa. Cuando el espíritu se dirige a algo inmediato, lo aleja de sí. Se refleja en sí mismo. Se adentra en sí mismo. En cuanto ha opuesto a lo inmediato algo diferente de ello, lo ha reconocido como limitado. Por eso hay una gran diferencia entre ser o tener simplemente algo y saber que uno lo es o lo tiene. Así, la ignorancia o la rudeza de la disposición de espíritu o de los modales son limitaciones que se pueden tener sin saber que uno las tiene. Cuando uno reflexiona sobre esto o llega a saberlo, sabe de su contrario. La reflexión sobre ellos es ya un primer paso hacia su rebasamiento (PF § 11, pp. 40-41).

La libertad de la voluntad es la libertad en general y todas las otras libertades son simples modos de ella. Cuando se dice libertad de la voluntad no quiere decirse que habría fuera de la voluntad una fuerza, una cualidad, una facultad, que también tendrían libertad. Lo mismo que cuando se habla de la omnipotencia de Dios, no se entiende que habría fuera de Él otros seres que tendrían omnipotencia. Hay, pues, libertad civil, libertad de prensa, libertad política, libertad religiosa. Estos modos de libertad son el concepto universal de libertad en tanto es aplicado a relaciones u objetos particulares. La libertad religiosa consiste en que las representaciones religiosas, las acciones religiosas, no me son impuestas, es decir, solamente les pertenecen las determinaciones que reconozco como mías, las que convierten a tales [ideas y actos] en míos. Una religión que me es impuesta o frente a la que no me comporto como un ser libre, no es mi religión, sino que será siempre una religión extraña para mí. La libertad política de un pueblo consiste en que él constituye un Estado propio y en que, ya sea mediante todo el pueblo, ya sea mediante algunos de sus miembros que tienen iguales derechos que todos los otros ciudadanos y que pueden ser por eso reconocidos como suyos por los demás, decide lo que es la voluntad universal nacional (PF § 14, pp. 43-44).

Atribuir a un hombre la responsabilidad de una acción significa imputársela o atribuírsela. A los niños, los cuales aún están en estado de naturaleza, no se les puede imputar aún ninguna acción, no son responsables todavía; lo mismo vale para los locos o los idiotas (PF § 16, p. 45). Si la voluntad no fuese universal no existirían auténticas leyes, nada que pudiera obligar verdaderamente a todos. Cada uno podría actuar a su antojo y no respetaría el arbitrio ajeno. Que la voluntad es universal fluye del concepto de su libertad. Los hombres, considerados en su realidad fenoménica, parecen diferir mucho en su voluntad, según el carácter, las costumbres, las inclinaciones, las disposiciones particulares. Son en este respecto individuos particulares y se distinguen naturalmente los unos de los otros. Cada uno tiene disposiciones y determinaciones que les faltan a los otros. Estas diferencias [naturales] entre los individuos no afectan a la voluntad en sí, porque ella es libre. La libertad consiste justamente en la indeterminación de la voluntad o en que ella carece de una determinación natural. Por tanto, la voluntad en sí es la voluntad universal. La particularidad o singularidad del hombre no es un obstáculo para la universalidad de la voluntad, sino que le está subordinada. Una acción que es jurídica, o moral o incluso excelente, es efectuada por un individuo, pero todos la aprueban. Ellos se reconocen, pues, en ella o reconocen su propia voluntad.

Lo mismo ocurre con las obras de arte. También los que no habrían podido producir una obra semejante encuentran expresada en ella su propia esencia. Por consiguiente, tal obra se manifiesta como verdaderamente universal. Recibe una aceptación tanto mayor cuanto más haya desaparecido de ella la particularidad del creador (PF § 18, pp. 46-47). La voluntad absolutamente libre se diferencia de la voluntad relativamente libre o del arbitrio en que la voluntad absoluta se tiene como objeto solo a sí misma, en tanto que la voluntad relativa tiene como objeto algo limitado. A esta voluntad, por ejemplo, al deseo, solo le importa el objeto [deseado]. Pero la voluntad absoluta se diferencia también del capricho. Este tiene en común con la voluntad absoluta que para él no se trata tanto de la cosa, sino de la voluntad como tal, se trata de que su voluntad sea respetada. Pero hay que distinguir entre ambos. El caprichoso mantiene su voluntad porque esa es su voluntad, sin tener un fundamento racional, es decir, sin que su voluntad sea algo válido universalmente. —Aunque es muy necesario tener fuerza de voluntad, que se mantenga firme cuando se trata de un fin racional, ocurre lo contrario con [la fuerza] del capricho, porque es totalmente singular y excluye a los demás. La voluntad verdaderamente libre no tiene ningún contenido accidental. Solamente ella misma es lo no accidental (PF § 20, pp. 48-49).

Texto escogido por CARLA CORDUA. Universidad de Puerto Rico, Río Piedras.