Hegel: societat civil i família

(FD = Principis de la filosofía del dret / PF = Propedèutica filosòfica)

[La societat civil està formada per les múltiples famílies independents que satisfan les seves necessitats treballant i competint entre si. En ella s'originen, per la multiplicació i diversificació de les necessitats, la divisió del treball i les divisions entre els diversos estaments socials.]

L'ampliació de la família, com a trànsit de la mateixa a un altre principi [social], es dóna en l'existència, d'una banda, com a ampliació que desemboca en la formació d'un poble, d'una nació, que tenen, per tant, un origen natural comú. D'altra banda, [tal ampliació de la família consisteix] en la reunió de comunitats familiars disperses, sigui per la força sigui per la unió voluntària portada per les necessitats que enllacen i per l'acció cooperativa destinada a satisfer-les (FD § 181).

La persona concreta que és per a sí una fi particular, […] és un dels principis de la societat civil. Però la persona particular està essencialment en relació amb una altra particularitat, de manera tal que només es fa valer i se satisfà per mitjà de l'altra i alhora només per mitjà de la forma de la universalitat, que és l'altre principi [de la societat civil] (FD § 182).

En la seva realització, la fi egoista [de les persones concretes], condicionat d'aquesta manera per la universalitat [de tots els membres de la societat], fongui un sistema de dependència multilateral pel qual la subsistència, el benestar i l'existència jurídica del particular s'entrellacen amb la subsistència, el benestar i el dret de tots, es fonamenten en ells i només en aquest context estan assegurats i són efectivament reals. Es pot considerar aquest sistema, per a començar, com l'estat exterior, com l'estat de la necessitat i de l'enteniment (FD § 183). La idea, en aquesta escissió [de particularitat i universalitat], confereix als moments una existència pròpia: a la particularitat, el dret de desenvolupar-se en totes direccions, i a la universalitat, el dret de demostrar-se com el fonament i la forma necessària de la particularitat, i també com el poder que regeix sobre ella i la seva fi última. —És el sistema de l'eticitat, perdut en els seus extrems [a causa d'aquella escissió que caracteritza al moment de la societat civil] (FD § 184).

La particularitat per a si, d'una banda, quan la satisfacció de les seves necessitats, l'arbitri contingent i el gust subjectiu s'escapen en totes direccions, es destrueix a si mateixa en els seus plaers i destrueix el seu concepte substancial. D'altra banda, com a infinitament excitada i en contínua dependència de la contingència i de l'arbitri exteriors, al mateix temps que limitada pel poder de la universalitat, és la satisfacció contingent de les necessitats tant contingents com necessàries. La societat civil ofereix en aquestes contraposicions i en les seves complicacions l'espectacle tant del llibertinatge com de la misèria, amb la corrupció física i ètica que és comuna a ambdues. El desenvolupament independent de la particularitat és el moment que assenyala en els antics Estats el començament de la corrupció dels costums i la raó última de la seva decadència. Aquests Estats, construïts sobre un principi patriarcal i religiós o sobre el principi d'una eticitat espiritual però simple —fundats en general sobre una primitiva intuïció natural—, no podien resistir l'escissió del seu principi ni la infinita reflexió de l'autoconsciència sobre si. Sucumbien per tant a aquesta reflexió quan començava a sorgir, primer en el sentiment i després en la realitat, perquè al seu principi encara simple li faltava la força veritablement infinita que només resideix en aquella unitat que deixa que la contraposició de la raó es desenvolupi amb tota la seva força per a després subjugar-la. —Plató exposa en la seva Repúblical'eticitat substancial en la seva bellesa i veritat ideals, però no va poder donar compte del principi de la particularitat independent que havia irromput en la seva època en l'eticitat grega. Només va poder oposar-ho al seu estat merament substancial i excloure'l tant en el seu començament mateix, que és la propietat privada i la família, com en el seu ulterior desenvolupament com a arbitri propi, elecció d'una professió, etc. Aquest defecte és el que oculta la gran veritat substancial de la seva República i provoca que correntment se la consideri com un somni del pensament abstracte, com el que amb freqüència se sol dir un ideal. El principi de la personalitat independent i en si mateixa infinita de l'individu, de la llibertat subjectiva, que va sorgir interiorment amb la religió cristiana i exteriorment […] en el món romà, no aconsegueix realitzar el seu dret en aquella forma només substancial de l'esperit real. Aquest principi és històricament posterior al món grec, i d'igual manera la reflexió filosòfica que aconsegueix aquesta profunditat és també posterior a la idea substancial de la filosofia grega (FD § 185).

Les representacions sobre la innocència de l'estat natural i la candidesa dels costums dels pobles incivilitzats, així com, d'altra banda, la concepció que les necessitats, la seva satisfacció, el gaudi i les comoditats de la vida particular, etc., són fins absoluts, s'enllacen amb la comprensió de la cultura com una cosa només exterior i capaç de corrompre, en el primer cas, i com un mer mitjà per a aquells fins, en el segon. Tant una com una altra opinió mostren el seu desconeixement de la naturalesa de l'esperit i els fins de la raó. L'esperit només té la seva realitat efectiva si s'escindeix en si mateix, es dóna un límit enfront de les necessitats naturals i introdueix en si la finitud en relació amb aquesta necessitat exterior, per a construir-se dins d'aquesta limitació, superar-la després i conquistar així la seva existència objectiva. La fi racional no és, per tant, aquella candidesa natural dels costums ni el gaudi com a tal que en el desenvolupament de la particularitat s'aconsegueix amb la cultura. Consisteix, per contra, en el fet que la candidesa natural, és a dir la passiva manca de si i el primitivisme del saber i el voler, és a dir la immediatesa i singularitat en les quals està enfonsat l'esperit, siguin elaborades i transformades, i que, per a començar, aquesta exterioritat seva adquireixi la racionalitat que és capaç: això és, que adquireixi la forma de la universalitat, la intel·lectualitat. Només d'aquesta manera l'esperit com a tal es troba en aquesta exterioritat aconsegueixo mateix i com en la seva pròpia casa. La seva llibertat té d'aquesta manera una existència en el món exterior i l'esperit esdevé per a si en aquest element que és en si aliè a la seva destinació a la llibertat; en ell l'esperit només té a veure amb allò en el que ha imprès el seu segell i ha estat produït per ell. —Precisament per això arriba a l'existència en el pensament la forma de la universalitat per a si, la forma que és l'únic element digne per a l'existència de la idea. La cultura és, per tant, en la seva determinació absoluta, l'alliberament i el treball d'alliberament superior, el punt de trànsit absolut a la infinita substancialitat subjectiva de l'eticitat, que ja no és més immediata, natural, sinó espiritual i elevada a la figura de la universalitat. —Aquest alliberament és en el subjecte el dur treball contra la mera subjectivitat de la conducta, contra la immediatesa del desig, així com contra la vanitat subjectiva del sentiment i l'arbitrarietat del gust. El que aquest treball sigui dur constitueix part del poc favor que rep. No obstant això, per mitjà d'aquest treball de la cultura la voluntat subjectiva aconsegueix en si mateixa l'objectivitat, en la qual únicament és capaç i digna de ser la realitat efectiva de la idea. —Aquesta forma de la universalitat que la particularitat ha conquistat mitjançant el treball i que l'ha refinat i conreat a ella, constitueix així mateix la intel·lectualitat, per la qual la particularitat es transforma en el veritable ésser per a si de la individualitat. En donar-li a la universalitat el contingut que li dóna plenitud i la seva infinita autodeterminació, ella mateixa ve a ser en l'eticitat la subjectivitat lliure que existeix infinitament per a si. Aquesta és la perspectiva que revela a la cultura com a moment immanent de l'absolut i expressa el seu valor infinit (FD § 187).

La societat civil conté els tres moments següents: A. La mediació de les necessitats i la satisfacció de l'individu pel seu treball i pel treball i la satisfacció de necessitats de tots els altres: el sistema de les necessitats. B. La realitat efectiva de l'universal de la llibertat contingut en aquell sistema, la protecció de la propietat per l'administració de justícia. C. La prevenció contra la contingència que subsisteix en aquell sistema i la protecció dels interessos particulars com una cosa comuna per mitjà del poder de l'autoritat civil i la corporació (FD § 188). La particularitat, com a ella és el determinat com a tal, és, per a començar, necessitat subjectiva enfront de l'universal de la voluntat. La particularitat aconsegueix la seva objectivitat, és a dir, la seva satisfacció, per mitjà a) de coses exteriors que són igualment la propietat i el producte d'altres necessitats i voluntats, i b) de l'activitat i el treball com el que mitjana entre els dos aspectes. Com que la seva finalitat és la satisfacció de la particularitat subjectiva, però en la relació que aquesta té amb les necessitats i el lliure arbitri dels altres es fa valer la universalitat, resulta que la racionalitat que sorgeix en aquesta esfera de la finitud no és sinó una aparença. [Aquesta racionalitat aparent] és l'enteniment. Aquest és l'aspecte que cal considerar i que constitueix en aquesta esfera el factor de conciliació (FD § 189).

L'animal té un cercle limitat de mitjans i maneres per a satisfer les seves necessitats igualment limitades. Fins i tot en aquesta dependència l'home mostra també que va més enllà de l'animal i revela la seva universalitat, en primer lloc per la multiplicació de les necessitats i els mitjans per a la seva satisfacció, i després per la descomposició i diferenciació de les necessitats concretes en parts i aspectes singulars, que es transformen d'aquesta manera en diferents necessitats particularitzades i per tant més abstractes.

En el dret l'objecte és la persona; en el punt de vista moral, el subjecte; en la família, el membre de la família; en la societat civil en general, el ciutadà (com ‘bourgeois’); aquí, en el punt de vista de les necessitats, l'objecte és la representació concreta que es diu home. Recentment aquí i només pròpiament aquí pot llavors parlar-se en aquest sentit de l'home (FD § 190).

De la mateixa manera es divideixen i multipliquen els mitjans per a les necessitats particularitzades i en general les maneres de satisfer-les, que esdevenen al seu torn fins relatius i necessitats abstractes. És una multiplicació que continua a l'infinit i que es diu refinament en la mesura en què és una diferenciació d'aquestes determinacions i del judici que aprecia l'adequació dels mitjans als fins (FD § 191).

La representació que l'home viu en llibertat respecte a les necessitats en l'anomenat estat de naturalesa, en el qual no tindria sinó necessitats naturals simples i per a la seva satisfacció només usaria els mitjans que li proporciona immediatament una naturalesa contingent, és una opinió falsa. En efecte, fins i tot sense tenir en compte el moment de l'alliberament que resideix en el treball, del qual es parlarà més endavant, és una opinió que manca de veritat perquè la necessitat natural com a tal i la seva satisfacció immediata no equivalen més que a la situació de l'espiritualitat enfonsada en la naturalesa, i, per tant, representen un estat primitiu i de cruesa i no un de llibertat. Perquè la llibertat radica únicament en el retorn de l'espiritual sobre si, en la seva diferenciació del natural i en la seva reflexió sobre això (FD § 194).

Aquest alliberament [que té lloc en l'existència civil] és formal, perquè la particularitat dels fins continua sent el contingut bàsic [de l'acció]. La tendència de la situació social a multiplicar i especificar immediatament les necessitats, els mitjans i els gaudis, no té límits, el mateix que la diferència entre necessitats naturals i conreades. Això és el que constitueix el luxe, un augment infinit de la dependència i de la necessitat que es relaciona amb una matèria que ofereix una resistència infinita, és a dir amb mitjans exteriors que tenen la particularitat de ser propietat de la voluntat lliure, en altres paraules, amb l'absolutament consistent (FD § 195).