Accions

Recurs

Hegel: la ironia

De Wikisofia

La revisió el 22:14, 4 gen 2018 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: -pren de veritat +es pren seriosament)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)

En Fichte el límit es reengendra constantment; però, en tant que el Jo sent la necessitat de trencar aquesta barrera, reacciona contra ella i es concedeix, així, una quietud dins de si mateix: aquesta ha de ser concreta, però només és una quietud negativa. Aquesta primera forma, la de la ironia, té com a exponent a Friedrich von Schlegel. Aquí, el subjecte se sap dins de si com l'absolut, i tota la resta és obertura per a ell; totes les determinacions que es forma sobre el recte i del bé, les destrueix de nou. Pot fingir-ho tot; però dóna proves solament de vanitat, d'hipocresia i d'insolència. La ironia coneix el seu mestratge sobretot contingut; no es pren seriosament res i juga amb totes les formes.

Lecciones sobre la historia de la filosofía, F.C.E., México 1955, vol. 3, p.482.

Original en castellà

En Fichte el límite se reengendra constantemente; pero, en cuanto que el Yo siente la necesidad de romper esta barrera, reacciona contra ella y se concede, así, una quietud dentro de sí mismo: ésta debe ser concreta, pero sólo es una quietud negativa. Esta primera forma, la de la ironía, tiene como exponente a Friedrich von Schlegel. Aquí, el sujeto se sabe dentro de sí como lo absoluto, y todo lo demás es vano para él; todas las determinaciones que se forma acerca de lo recto y de lo bueno, las destruye de nuevo. Puede fingirlo todo; pero da pruebas solamente de vanidad, de hipocresía y de insolencia. La ironía conoce su maestría sobre todo contenido; no toma en serio nada y juega con todas las formas.