Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Hegel: la ironia»

De Wikisofia

(modificant original)
m (bot: - i tot la + i tota la)
Línia 1: Línia 1:
 
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Hegel: la ironia|Idioma=Español}}
 
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Hegel: la ironia|Idioma=Español}}
En Fichte el límit es reengendra constantment; però, en tant que el Jo sent la necessitat de trencar aquesta barrera, reacciona contra ella i es concedeix, així, una quietud dins de si mateix: aquesta ha de ser concreta, però només és una quietud negativa. Aquesta primera forma, la de la ''ironia'', té com a exponent a ''Friedrich von Schlegel''. Aquí, el subjecte se sap dins de si com l'absolut, i tot la resta és obertura per a ell; totes les determinacions que es forma sobre el recte i del bé, les destrueix de nou. Pot fingir-ho tot; però dóna proves solament de vanitat, d'hipocresia i d'insolència. La ironia coneix el seu mestratge sobretot contingut; no pren de veritat res i juga amb totes les formes.
+
En Fichte el límit es reengendra constantment; però, en tant que el Jo sent la necessitat de trencar aquesta barrera, reacciona contra ella i es concedeix, així, una quietud dins de si mateix: aquesta ha de ser concreta, però només és una quietud negativa. Aquesta primera forma, la de la ''ironia'', té com a exponent a ''Friedrich von Schlegel''. Aquí, el subjecte se sap dins de si com l'absolut, i tota la resta és obertura per a ell; totes les determinacions que es forma sobre el recte i del bé, les destrueix de nou. Pot fingir-ho tot; però dóna proves solament de vanitat, d'hipocresia i d'insolència. La ironia coneix el seu mestratge sobretot contingut; no pren de veritat res i juga amb totes les formes.
 
{{Ref|Ref=''Lecciones sobre la historia de la filosofía,'' F.C.E., México 1955, vol. 3, p.482.|Títol=Lecciones sobre la historia de la filosofía,|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''Lecciones sobre la historia de la filosofía,'' F.C.E., México 1955, vol. 3, p.482.|Títol=Lecciones sobre la historia de la filosofía,|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió del 22:03, 17 oct 2017

En Fichte el límit es reengendra constantment; però, en tant que el Jo sent la necessitat de trencar aquesta barrera, reacciona contra ella i es concedeix, així, una quietud dins de si mateix: aquesta ha de ser concreta, però només és una quietud negativa. Aquesta primera forma, la de la ironia, té com a exponent a Friedrich von Schlegel. Aquí, el subjecte se sap dins de si com l'absolut, i tota la resta és obertura per a ell; totes les determinacions que es forma sobre el recte i del bé, les destrueix de nou. Pot fingir-ho tot; però dóna proves solament de vanitat, d'hipocresia i d'insolència. La ironia coneix el seu mestratge sobretot contingut; no pren de veritat res i juga amb totes les formes.

Lecciones sobre la historia de la filosofía, F.C.E., México 1955, vol. 3, p.482.

Original en castellà

En Fichte el límite se reengendra constantemente; pero, en cuanto que el Yo siente la necesidad de romper esta barrera, reacciona contra ella y se concede, así, una quietud dentro de sí mismo: ésta debe ser concreta, pero sólo es una quietud negativa. Esta primera forma, la de la ironía, tiene como exponente a Friedrich von Schlegel. Aquí, el sujeto se sabe dentro de sí como lo absoluto, y todo lo demás es vano para él; todas las determinaciones que se forma acerca de lo recto y de lo bueno, las destruye de nuevo. Puede fingirlo todo; pero da pruebas solamente de vanidad, de hipocresía y de insolencia. La ironía conoce su maestría sobre todo contenido; no toma en serio nada y juega con todas las formas.