Diferència entre revisions de la pàgina «Hegel: la ironia»
De Wikisofia
(adding es) |
(modificant original) |
||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
| − | {{ | + | {{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Hegel: la ironia|Idioma=Español}} |
| − | |||
| − | |||
| − | {{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Hegel: la ironia|Idioma=Español}} | ||
En Fichte el límit es reengendra constantment; però, en tant que el Jo sent la necessitat de trencar aquesta barrera, reacciona contra ella i es concedeix, així, una quietud dins de si mateix: aquesta ha de ser concreta, però només és una quietud negativa. Aquesta primera forma, la de la ''ironia'', té com a exponent a ''Friedrich von Schlegel''. Aquí, el subjecte se sap dins de si com l'absolut, i tot la resta és obertura per a ell; totes les determinacions que es forma sobre el recte i del bé, les destrueix de nou. Pot fingir-ho tot; però dóna proves solament de vanitat, d'hipocresia i d'insolència. La ironia coneix el seu mestratge sobretot contingut; no pren de veritat res i juga amb totes les formes. | En Fichte el límit es reengendra constantment; però, en tant que el Jo sent la necessitat de trencar aquesta barrera, reacciona contra ella i es concedeix, així, una quietud dins de si mateix: aquesta ha de ser concreta, però només és una quietud negativa. Aquesta primera forma, la de la ''ironia'', té com a exponent a ''Friedrich von Schlegel''. Aquí, el subjecte se sap dins de si com l'absolut, i tot la resta és obertura per a ell; totes les determinacions que es forma sobre el recte i del bé, les destrueix de nou. Pot fingir-ho tot; però dóna proves solament de vanitat, d'hipocresia i d'insolència. La ironia coneix el seu mestratge sobretot contingut; no pren de veritat res i juga amb totes les formes. | ||
{{Ref|Ref=''Lecciones sobre la historia de la filosofía,'' F.C.E., México 1955, vol. 3, p.482.|Títol=Lecciones sobre la historia de la filosofía,|Cita=true}} | {{Ref|Ref=''Lecciones sobre la historia de la filosofía,'' F.C.E., México 1955, vol. 3, p.482.|Títol=Lecciones sobre la historia de la filosofía,|Cita=true}} | ||
{{InfoWiki}} | {{InfoWiki}} | ||
Revisió del 23:18, 24 maig 2017
En Fichte el límit es reengendra constantment; però, en tant que el Jo sent la necessitat de trencar aquesta barrera, reacciona contra ella i es concedeix, així, una quietud dins de si mateix: aquesta ha de ser concreta, però només és una quietud negativa. Aquesta primera forma, la de la ironia, té com a exponent a Friedrich von Schlegel. Aquí, el subjecte se sap dins de si com l'absolut, i tot la resta és obertura per a ell; totes les determinacions que es forma sobre el recte i del bé, les destrueix de nou. Pot fingir-ho tot; però dóna proves solament de vanitat, d'hipocresia i d'insolència. La ironia coneix el seu mestratge sobretot contingut; no pren de veritat res i juga amb totes les formes.
| Lecciones sobre la historia de la filosofía, F.C.E., México 1955, vol. 3, p.482. |
Original en castellà
En Fichte el límite se reengendra constantemente; pero, en cuanto que el Yo siente la necesidad de romper esta barrera, reacciona contra ella y se concede, así, una quietud dentro de sí mismo: ésta debe ser concreta, pero sólo es una quietud negativa. Esta primera forma, la de la ironía, tiene como exponente a Friedrich von Schlegel. Aquí, el sujeto se sabe dentro de sí como lo absoluto, y todo lo demás es vano para él; todas las determinaciones que se forma acerca de lo recto y de lo bueno, las destruye de nuevo. Puede fingirlo todo; pero da pruebas solamente de vanidad, de hipocresía y de insolencia. La ironía conoce su maestría sobre todo contenido; no toma en serio nada y juega con todas las formas.