Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Hegel: l'astúcia de la raó»

De Wikisofia

m (bot: - com tal ha + com a tal ha)
 
(4 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Hegel: l'astúcia de la raó|Idioma=Español}}
+
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Hegel: l'astúcia de la raó|Idioma=Español}}
El particular té el seu interès propi en la història; és un ésser finit i com tal ha de perir. És el particular el que s'utilitza en la lluita i resulta en part destruït; i d'aquesta lluita i aquesta desaparició del particular sorgeix l'universal, al que res d'allò torba. La Idea no s'exposa al conflicte, la lluita i el perill; es manté apartada de tot atac i dany i envia al combat a la passió perquè en ell es consuma. Podríem qualificar com a astúcia de la raó a aquest deixar obrar per ella a les passions, de manera que només al mitjà del que es val per arribar a l'existència aconsegueixen pèrdues i danys. Perquè només l'aparença fenomènica és en part nul·la i en part positiva. El particular és massa petit enfront de l'universal; i els individus són, en conseqüència, sacrificats i abandonats. La Idea paga tribut a l'existència i a la caducitat no per si mateixa, sinó per mitjà de les passions individuals.
+
El particular té el seu interès propi en la història; és un ésser finit i com a tal ha de perir. És el particular el que s'utilitza en la lluita i resulta en part destruït; i d'aquesta lluita i aquesta desaparició del particular sorgeix l'universal, al que res d'allò torba. La Idea no s'exposa al conflicte, la lluita i el perill; es manté apartada de tot atac i dany i envia al combat a la passió perquè en ell es consuma. Podríem qualificar d'astúcia de la raó a aquest deixar obrar per ella a les passions, de manera que només al mitjà del qual es val per a arribar a l'existència aconsegueixen pèrdues i danys. Perquè només l'aparença fenomènica és en part nul·la i en part positiva. El particular és massa petit enfront de l'universal; i els individus són, en conseqüència, sacrificats i abandonats. La Idea paga tribut a l'existència i a la caducitat no per si mateixa, sinó per mitjà de les passions individuals.
 
{{Ref|Ref=''La razón en la historia'', Seminarios y Ediciones, Madrid 1972, p. 135-136.|Títol=La razón en la historia|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''La razón en la historia'', Seminarios y Ediciones, Madrid 1972, p. 135-136.|Títol=La razón en la historia|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 21:51, 21 oct 2017

El particular té el seu interès propi en la història; és un ésser finit i com a tal ha de perir. És el particular el que s'utilitza en la lluita i resulta en part destruït; i d'aquesta lluita i aquesta desaparició del particular sorgeix l'universal, al que res d'allò torba. La Idea no s'exposa al conflicte, la lluita i el perill; es manté apartada de tot atac i dany i envia al combat a la passió perquè en ell es consuma. Podríem qualificar d'astúcia de la raó a aquest deixar obrar per ella a les passions, de manera que només al mitjà del qual es val per a arribar a l'existència aconsegueixen pèrdues i danys. Perquè només l'aparença fenomènica és en part nul·la i en part positiva. El particular és massa petit enfront de l'universal; i els individus són, en conseqüència, sacrificats i abandonats. La Idea paga tribut a l'existència i a la caducitat no per si mateixa, sinó per mitjà de les passions individuals.

La razón en la historia, Seminarios y Ediciones, Madrid 1972, p. 135-136.

Original en castellà

Lo particular tiene su interés propio en la historia; es un ser finito y como tal debe perecer. Es lo particular lo que se utiliza en la lucha y resulta en parte destruido; y de esa lucha y esa desaparición de lo particular surge lo universal, a lo que nada de aquello turba. La Idea no se expone al conflicto, la lucha y el peligro; se mantiene apartada de todo ataque y daño y envía al combate a la pasión para que en él se consuma. Podríamos calificar como astucia de la razón a ese dejar obrar por ella a las pasiones, de suerte que sólo al medio del que se vale para llegar a la existencia alcanzan pérdidas y daños. Porque sólo la apariencia fenoménica es en parte nula y en parte positiva. Lo particular es demasiado pequeño frente a lo universal; y los individuos son, en consecuencia, sacrificados y abandonados. La Idea paga tributo a la existencia y a la caducidad no por sí misma, sino por medio de las pasiones individuales.