Hegel: del bell i les seves formes

Georg W. F. Hegel

(Hegel, Del bell i les seves formes (Estètica), Col. Austral, EspasaCalpe, Argentina. Buenos Aires, 1946, pàg. 3345. Versió espanyola de la traducció francesa de Charles Bénard de les Lliçons sobre l'estètica, publicades amb el títol de Esthétique, 2 ’vols., París; 1875., Aquestes lliçons van ser recollides pel deixeble d'Hegel, G. Hotto, qui va iniciar la seva publicació en 1835, és a dir, quatre anys després de la mort del seu mestre. Del bell i les seves formes és el primer dels tres volums que, en aquesta edició espanyola, presenten l'estètica hegeliana. Els altres dos porten en ella, respectivament, els títols de Sistema de les arts i Poètica)

En el llindar de tota ciència es presenta aquesta doble qüestió: Existeix l'objecte d'aquesta ciència? Quin és?

En les ciències ordinàries no presenta cap dificultat la primera d'aquestes dues qüestions. Fins i tot, no es planteja. Seria ridícul preguntar-se si en geometria hi ha una extensió; en astronomia, si el sol existeix. No obstant això, fins i tot en el cercle de ciències no filosòfiques, pot sorgir el dubte sobre l'existència del seu objecte, com en la psicologia experimental i en la teologia pròpiament dita.

Quan aquests objectes no ens són donats pels sentits, sinó que els trobem en nosaltres com a fets de consciència, podem preguntar-nos si no són més que simples creacions del nostre esperit. Així, el bell ha estat representat com si no tingués realitat fora de nosaltres mateixos, sinó com un sentiment, com una fruïció, com una cosa purament subjectiva.

Aquest dubte i aquesta qüestió desperten en nosaltres la necessitat més elevada de la nostra intel·ligència, la veritable necessitat científica, en virtut de la qual un objecte no pot ser-nos proposat sinó a condició de ser demostrat com a necessari.

Aquesta demostració científicament desenvolupada satisfà alhora les dues parts del problema. Dóna a conèixer, no sols si l'objecte és, sinó que és.

En el que concerneix el bell en les arts i per a provar que és necessari, caldria demostrar que l'art o el bell són resultats d'un principi anterior. Estant fora de la nostra ciència aquest principi, no ens queda més que acceptar la idea de l'art com una espècie de lema o corol·lari; el que, d'altra banda, té lloc en totes les ciències filosòfiques quan les hi tracta aïlladament; perquè, formant totes elles part d'un sistema que té per objecte el coneixement de l'univers com un tot organitzat, estan en mútua relació i se suposen recíprocament. Són com els anells d'una cadena que es tanca sobre si mateixa, formant un cercle Així, demostrar la idea del bell per la seva naturalesa essencial i necessària, és una tasca que no hem de realitzar aquí i que pertany a l'exposició enciclopèdica de la filosofia íntegrament.

El que és pertinent fer en aquesta introducció, és examinar els principals aspectes sota els quals el sentit comú es representa ordinàriament la idea del bell en l'art. Aquest examen crític ens servirà de preparació per a la intel·ligència dels principis més elevats de la ciència. Col·locant-nos en el punt de vista del sentit comú, sotmetrem a examen les següents proposicions:

• a) L'art no és un producte de la naturalesa, sinó de l'activitat humana.
• b) Està essencialment fet per a l'home i, com es dirigeix als sentits, recorre més o menys al sensible.
• c) Té la seva fi en si mateix.

a) L'art com a producte de l'activitat humana

A aquesta manera de considerar l'art es lliguen diversos prejudicis que és necessari refutar.

1r Trobem primer la vulgar opinió que l'art s'aprèn conforme a regles. Però el que els preceptes poden comunicar es redueix a la part exterior, mecànica i tècnica de l'art; la part interior i viva és el resultat de l'activitat espontània del geni de l'artista. L'esperit, com una força intel·ligent, saca del seu propi fons el ric tresor d'idees i formes que escampa per les seves obres.

No obstant això, per a evitar un prejudici no cal caure en l'altre extrem, dient que l'artista no té necessitat de la pròpia consciència, perquè en el moment que crea ha de trobar-se en un estat particular de l'ànima que exclou la reflexió; a saber, la inspiració. Sens dubte, hi ha en el talent i en el geni un element que no brolla més que de la naturalesa; però necessita ser desembolicat per la reflexió i l'experiència. A més, totes les arts tenen un costat tècnic que no s'aprèn més que pel treball i l'hàbit. L'artista necessita, per a no veure's detingut en les seves creacions, aquesta habilitat que li confereix mestratge i li permet disposar fàcilment dels materials de l'art.

Però això no és tot: com més alt estigui col·locat l'artista en l'escala de l'art, més ha d'haver penetrat en les profunditats del cor humà. Sota aquest aspecte hi ha diferència entre les arts. El talent musical, per exemple, pot desenvolupar-se en una extremada joventut, aliar-se a una gran mediocritat d'esperit i a la feblesa de caràcter. Una altra cosa ocorre amb la poesia. És aquí, sobretot, on el geni, per a produir una cosa madura, substancial i perfecte ha d'haver-se format en l'experiència de la vida i per la reflexió. Les primeres produccions de Schiller i Goethe es fan notar per la manca de maduresa, per una verdor salvatge i per una barbàrie aterridora. Va ser a una edat madura a la qual es deuen aquestes obres profundes, plenes i sòlides, fruits d'una veritable inspiració, i treballades amb aquesta perfecció de manera que el vell Homer ha sabut donar als seus cants immortals.