Recurs:Hegel: del bell i les seves formes

Georg W. F. Hegel

(Hegel, Del bell i les seves formes (Estètica), Col. Austral, EspasaCalpe, Argentina. Buenos Aires, 1946, pàg. 3345. Versió espanyola de la traducció francesa de Charles Bénard de les Lliçons sobre l'estètica, publicades amb el títol de Esthétique, 2 ’vols., París; 1875., Aquestes lliçons van ser recollides pel deixeble d'Hegel, G. Hotto, qui va iniciar la seva publicació en 1835, és a dir, quatre anys després de la mort del seu mestre. Del bell i les seves formes és el primer dels tres volums que, en aquesta edició espanyola, presenten l'estètica hegeliana. Els altres dos porten en ella, respectivament, els títols de Sistema de les arts i Poètica)

En el llindar de tota ciència es presenta aquesta doble qüestió: Existeix l'objecte d'aquesta ciència? Quin és?

En les ciències ordinàries no presenta cap dificultat la primera d'aquestes dues qüestions. Fins i tot, no es planteja. Seria ridícul preguntar-se si en geometria hi ha una extensió; en astronomia, si el sol existeix. No obstant això, fins i tot en el cercle de ciències no filosòfiques, pot sorgir el dubte sobre l'existència del seu objecte, com en la psicologia experimental i en la teologia pròpiament dita.

Quan aquests objectes no ens són donats pels sentits, sinó que els trobem en nosaltres com a fets de consciència, podem preguntar-nos si no són més que simples creacions del nostre esperit. Així, el bell ha estat representat com si no tingués realitat fora de nosaltres mateixos, sinó com un sentiment, com una fruïció, com una cosa purament subjectiva.

Aquest dubte i aquesta qüestió desperten en nosaltres la necessitat més elevada de la nostra intel·ligència, la veritable necessitat científica, en virtut de la qual un objecte no pot ser-nos proposat sinó a condició de ser demostrat com a necessari.

Aquesta demostració científicament desenvolupada satisfà alhora les dues parts del problema. Dóna a conèixer, no sols si l'objecte és, sinó que és.

En el que concerneix el bell en les arts i per a provar que és necessari, caldria demostrar que l'art o el bell són resultats d'un principi anterior. Estant fora de la nostra ciència aquest principi, no ens queda més que acceptar la idea de l'art com una espècie de lema o corol·lari; el que, d'altra banda, té lloc en totes les ciències filosòfiques quan les hi tracta aïlladament; perquè, formant totes elles part d'un sistema que té per objecte el coneixement de l'univers com un tot organitzat, estan en mútua relació i se suposen recíprocament. Són com els anells d'una cadena que es tanca sobre si mateixa, formant un cercle Així, demostrar la idea del bell per la seva naturalesa essencial i necessària, és una tasca que no hem de realitzar aquí i que pertany a l'exposició enciclopèdica de la filosofia íntegrament.

El que és pertinent fer en aquesta introducció, és examinar els principals aspectes sota els quals el sentit comú es representa ordinàriament la idea del bell en l'art. Aquest examen crític ens servirà de preparació per a la intel·ligència dels principis més elevats de la ciència. Col·locant-nos en el punt de vista del sentit comú, sotmetrem a examen les següents proposicions:

• a) L'art no és un producte de la naturalesa, sinó de l'activitat humana.
• b) Està essencialment fet per a l'home i, com es dirigeix als sentits, recorre més o menys al sensible.
• c) Té la seva fi en si mateix.

a) L'art com a producte de l'activitat humana

A aquesta manera de considerar l'art es lliguen diversos prejudicis que és necessari refutar.

1r Trobem primer la vulgar opinió que l'art s'aprèn conforme a regles. Però el que els preceptes poden comunicar es redueix a la part exterior, mecànica i tècnica de l'art; la part interior i viva és el resultat de l'activitat espontània del geni de l'artista. L'esperit, com una força intel·ligent, saca del seu propi fons el ric tresor d'idees i formes que escampa per les seves obres.

No obstant això, per a evitar un prejudici no cal caure en l'altre extrem, dient que l'artista no té necessitat de la pròpia consciència, perquè en el moment que crea ha de trobar-se en un estat particular de l'ànima que exclou la reflexió; a saber, la inspiració. Sens dubte, hi ha en el talent i en el geni un element que no brolla més que de la naturalesa; però necessita ser desembolicat per la reflexió i l'experiència. A més, totes les arts tenen un costat tècnic que no s'aprèn més que pel treball i l'hàbit. L'artista necessita, per a no veure's detingut en les seves creacions, aquesta habilitat que li confereix mestratge i li permet disposar fàcilment dels materials de l'art.

Però això no és tot: com més alt estigui col·locat l'artista en l'escala de l'art, més ha d'haver penetrat en les profunditats del cor humà. Sota aquest aspecte hi ha diferència entre les arts. El talent musical, per exemple, pot desenvolupar-se en una extremada joventut, aliar-se a una gran mediocritat d'esperit i a la feblesa de caràcter. Una altra cosa ocorre amb la poesia. És aquí, sobretot, on el geni, per a produir una cosa madura, substancial i perfecte ha d'haver-se format en l'experiència de la vida i per la reflexió. Les primeres produccions de Schiller i Goethe es fan notar per la manca de maduresa, per una verdor salvatge i per una barbàrie aterridora. Va ser a una edat madura a la qual es deuen aquestes obres profundes, plenes i sòlides, fruits d'una veritable inspiració, i treballades amb aquesta perfecció de manera que el vell Homer ha sabut donar als seus cants immortals.

2n Una altra manera de veure, no menys errònia, respecte a l'art considerat com a producte de l'activitat humana, es refereix al lloc que ocupen les obres d'art comparades amb les de la naturalesa L'opinió vulgar jutja les primeres com a inferiors a les segones, basada en el principi que el que sali de les mans de l'home és inanimat, mentre que els productes de la naturalesa són orgànics, vivents en el seu interior i en totes les seves parts. En les obres d'art la vida no és més que una aparença superficial; el fons és sempre de fusta, de tela, pedres o paraules.

Però no és aquesta realitat exterior i material la que constitueix l'obra d'art; el seu caràcter essencial és l'ésser una creació de l'esperit, el fet de pertànyer al domini de l'esperit, el fet d'haver rebut el baptisme de l'esperit; en una paraula, no representar més que el que ha estat concebut i executat sota la inspiració i la veu de l'esperit. Allò que ens interessa veritablement, és el realment significatiu en un fet o en una circumstància, en un caràcter, en el desenvolupament o desenllaç d'una acció. L'art l'aprehèn i ens el manifesta de manera més viva, més pura i clara que com es troba en els objectes de la naturalesa o en els fets de la vida real. Heus aquí per què les creacions de l'art són més elevades que els productes de la naturalesa. Cap existència real expressa l'ideal com l'expressa l'art.

D'altra banda, sota la relació de l'existència exterior, l'esperit sap donar a allò que saca de si mateix, a les seves pròpies creacions, una perpetuïtat, una durada que no tenen els éssers peribles de la naturalesa.

3r Aquesta elevada posició pròpia de les obres d'art, sofreix també la crítica d'un altre prejudici del sentit comú. La naturalesa i les seves produccions són, es diu, obres de Déu, de la seva saviesa i bondat; els monuments de l'art no són més que obres de l'home. Prejudici que consisteix a creure que Déu no obra en l'home i per l'home, i que el cercle de la seva activitat no s'estén fora de la naturalesa. És aquesta una opinió falsa, encara que no es pot descartar to talment si volem formar-nos una veritable idea de l'art. Lluny d'això, és la proposició contrària la veritable: Déu obté molt més honor i glòria de l'activitat de l'esperit que del fet de produir de la naturalesa; perquè no solament hi ha alguna cosa de diví en l'home, sinó que el diví es manifesta en ell sota una forma molt més elevada que en la naturalesa. Déu és esperit i, per conseqüència, l'home és el seu veritable intermediari i el seu òrgan. En la naturalesa, el mitjà pel qual Déu es revela és d'existència purament exterior. El que no se sap a si mateix és més inferior en dignitat que el conscient.

b) Principi i origen de l'art

L'art està reconegut com una creació de l'esperit. Pot, doncs, preguntar-se quina necessitat té l'home de produir obres d'art. Aquesta necessitat és accidental, és un capritx o una fantasia, o bé una tendència fonamental de la nostra naturalesa?

L'art té el seu origen en el principi en virtut del qual l'home és un ésser que pensa, que té consciència de si; és a dir, que no solament existeix, sinó que existeix per a si. Ser en si i per a si, és reflexionar sobre si mateix, prendre's per objecte del seu propi pensament i per això desembolicar-se com a activitat reflexiva; heus aquí el que constitueix i distingeix a l'home, la qual cosa li fa esperit. Ara bé, aquesta consciència de si mateix l'obté l'home de dues maneres: teòrica l'una, pràctica l'altra; una, per la ciència; l'altra, per l'acció. Per la ciència, quan es coneix a si mateix en el desplegament de la seva pròpia naturalesa, o es reconeix en l'exterior, en el que constitueix l'essència o raó de les coses. Per l'activitat pràctica, quan una tendència li empeny a manifestar-se en l'exterior, en el que li envolta, i així a reconèixer-se en les seves obres. Aconsegueix aquesta fi pels canvis que fa sofrir als objectes físics, als quals marca amb el seu segell, i en els quals reconeix les seves pròpies determinacions.

Aquesta necessitat revesteix diferents formes, fins a arribar a aquella manera de manifestació de si mateix en les coses exteriors que anomenem art. Tal és el principi de tota acció i de tot saber. L'art troba en ell el seu origen necessari. Quin sigui el seu caràcter especial i distintiu, per oposició a la manera de manifestar-se l'activitat política, religiosa i científica, és el que veurem més endavant.

Però aquí tenim més d'una falsa opinió que refutar al que concerneix l'art com dirigint-se a la sensibilitat de l'home i provenint més o menys del principi sensible.

1^r És la primera, aquella que representa l'art com tenint per fi l'excitació de la sensació o del plaer. En aquest sistema, les recerques sobre el bell en les arts es limiten a una anàlisi de les sensacions o de les impressions que ens produeixen. Però aquestes no poden conduir a res fix i científic. La sensibilitat és la regió fosca i indeterminada de l'esperit. La sensació, sent purament subjectiva i individual, no subministra matèria més que a distincions i classificacions arbitràries i artificials. Admet com a causes els elements més oposats. Les seves formes corresponen a la diversitat dels objectes: es distingeix el sentiment del dret, el sentiment moral, el sentiment del sublim, el sentiment religiós. Però, pel mateix que l'objecte es dóna sota la forma de sentiment, ja no apareix en el seu caràcter essencial i propi. Es fa abstracció precisament de l'objecte mateix i de la seva idea, per a no considerar més que els diversos estats o modificacions del subjecte. Totes aquestes anàlisis minucioses de les sensacions i de les particularitats que aquestes poden oferir-nos conclouen per ser enutjoses i nues de tot interès.

2n A aquesta manera d'estudiar l'art s'entronquen les temptatives que s'han fet per a perfeccionar el gust, considerat com a sentit del bell; temptatives que tampoc han produït res més que vagues, indeterminades i superficials consideracions. El gust així concebut no pot penetrar en la naturalesa íntima i profunda dels objectes, perquè aquesta no es revela als sentits, ni fins i tot al raonament, sinó a la raó, a aquesta facultat de l'esperit, única que coneix la veritat, el real, el substancial en totes les coses. Així, el que s'ha convingut a dir bon gust, no gosa atacar els grans efectes de l'art; guarda silenci quan els caràcters exteriors i accessoris donen lloc a la cosa en si mateixa. Quan, en efecte, són les grans passions i els moviments profunds de l'ànima els que estan en escena, ja no es tracta de tota aquesta ostentació de minucioses i subtils distincions per les quals es preocupa el gust. Aquest sent llavors al geni planejat per sobre d'aquesta regió inferior, i es retira davant la seva potència.

Quin és, doncs, la part del sensible en l'art i el seu veritable paper?

Hi ha dues maneres de considerar els objectes sensibles en la seva relació amb el nostre esperit. La primera és la simple percepció dels objectes pels sentits. L'esperit llavors no aprehèn més que el seu costat individual, la seva forma particular i concreta; l'essència, la llei, la substància de les coses li escapen. Al mateix temps, es desperta en nosaltres la necessitat d'apropiar-nos-les per al nostre ús, consumir-les o destruir-les. L'ànima sent la seva dependència enfront d'aquests objectes; no pot contemplar-los lliurement i desinteressadament.

L'altra relació dels éssers sensibles amb l'esperit, és la del pensament especulatiu o ciència. Aquí la intel·ligència no s'acontenta a percebre l'objecte en la seva forma concreta i en la seva individualitat, sinó que separa el costat individual per a abstreure la llei, el general, l'essència. La raó s'eleva així per sobre de la forma individual, percebuda pels sentits, per a concebre la idea pura en la seva universalitat.

L'art difereix alhora de totes dues maneres, ocupa el mitjà entre la percepció sensible i l'abstracció racional. Es distingeix de la primera, que no s'obstina en el real, sinó en l'aparença, en la forma de l'objecte, i que no sent cap necessitat interessada de consumir-lo, fer-li servir per a un ús, d'utilitzar-lo. Difereix de la ciència, en el fet que s'interessa per l'objecte particular i la seva forma sensible. El que li agrada veure en ell, no és ni la seva realitat material, ni la idea pura en la seva generalitat, sinó una aparença, una imatge de la veritat, alguna cosa d'ideal que en ell apareix; aprehèn el llaç de tots dos termes, el seu acord i íntima harmonia. Així que la necessitat que sent és totalment contemplativa. En presència d'aquest espectacle, l'ànima se sent lliure de tot desig interessat.

En una paraula, l'art crea al seu designi imatges, aparences destinades a representar idees, a mostrar-nos la veritat sota formes sensibles. Per això, té la virtut de remoure l'ànima en les seves més íntimes profunditats, fer-la provar els purs gaudis lligats a la visió i contemplació del bell.

Tots dos principis es troben igualment combinats en l'artista. El costat sensible està tancat en la facultat que crea, en la imaginació. No és per un treball mecànic, dirigit per regles adquirides, com executa les seves obres. No és tampoc per un procediment de reflexió semblant al del savi que busca la veritat. L'esperit té consciència de si mateix; més no pot aprehendre d'una manera abstracta la idea que concep; no pot representar-la-hi més que sota forma sensible. La imatge i la idea coexisteixen en el seu pensament i no poden separar-se. Així, la imaginació és un do de la naturalesa. El geni científic és més aviat una capacitat general que un talent innat i especial. Per a sobresortir en les arts es precisa un talent determinat, que es revela en l'adolescència sota la forma d'una inclinació viva i irresistible, acompanyada d'una certa facilitat per a manejar els materials de l'art. Això és el que ha fet al pintor, a l'escultor, al músic.

c) Finalitat de l'art

Tal és la naturalesa de l'art. Si es pregunta quina és la seva finalitat, s'ofereixen de nou les opinions més diverses.

1^r La més corrent és la que li dóna per objecte la imitació. És el fons de gairebé totes les teories sobre l'art. Però, a què ve a reproduir el que ja la naturalesa ofereix a les nostres mirades? Aquest treball pueril, indigne de l'esperit al qual es dirigeix, indigne de l'home que el produeix, no conduiria més que a revelar la seva impotència i la vanitat dels seus esforços; perquè la còpia sempre quedarà per sota de l'original. D'altra banda, com més exacta és la imitació, menys viu és el plaer. El que ens plau, no és imitar, sinó crear. La més petita invenció sobrepassa totes les obres mestres de la imitació.

Es dirà en va, que l'art ha d' imitar la naturalesa bella. Triar no és imitar. La perfecció en la imitació és l'exactitud; però, l'elecció suposa una regla. On prendre el criterium? Què significa, d'altra banda, la imitació en l'arquitectura, en la música i fins i tot en la poesia? (Pel cap alt, explicaria la poesia descriptiva; és a dir, el gènere més prosaic.) Cal concloure que si l'art empra en les seves composicions les formes de la naturalesa i les estudia, la seva finalitat no és copiar-les i reproduir-les. La seva missió és més alta, el seu procediment més lliure. Rival de la naturalesa, com ella i encara millor que ella, representa idees; se serveix de les seves formes com de símbols per a expressar-les; i les conforma, les refà sobre un tipus més perfecte i més pur. No en va es diuen les seves obres, creacions del geni de l'home.

2ⁿ Un segon sistema substitueix la imitació per l' expressió. L'art, llavors, té per finalitat, ja no el fet de representar la forma exterior de les coses, sinó el seu principi intern i viu, en particular les idees, els sentiments, les passions i estats de l'ànima.

Menys grollera que la precedent, aquesta teoria, per la vaguetat en què es manté, no és menys falsa i perillosa. Distingim aquí dues coses: la idea i la seva expressió, el fons i la forma. Ara bé, si l'art està destinat a expressar-lo tot, si l'expressió és l'objecte essencial, el fons és indiferent. Sempre que el quadre sigui fidel, l'expressió viva i animada, el bo com el dolent, el viciós, $$ ho odio .sota, el lleig com el bell, tenen dret a figurar en ell amb igual títol. Immoral, llicenciós, impiu, l'artista haurà complert la seva tasca i aconseguit la perfecció des del moment que hagi sabut donar-nos fidelment una situació, una passió, una idea, falsa o veritable. És clar que, si en aquest sistema el costat de la imitació ha canviat, el procediment és el mateix. L'art no és més que un ressò, una, llengua harmoniosa; un mirall vivent on vénen a reflectir-se tots els sentiments i totes les passions. La part baixa i la part noble de l'ànima, en ell es disputen el lloc. El veritable, aquí, és el real, els objectes més diversos i més contradictoris. Indiferent sobre el fons, l'artista no s'aplica més que a donar-nos-el bé; es cuida poc de la veritat en si. Escèptic o entusiasta sense elecció, ens fa participar en el deliri de les bacants o en la indiferència del sofista.

Tal és el sistema que pren per divisa la màxima de l'art per l'art, és a dir l' expressió per si mateixa. Es coneixen les seves conseqüències v la tendència fatal que des de sempre ha imprès en les arts.

3^r Un tercer sistema és el del perfeccionament moral. No es pot negar que un dels efectes de l'art no sigui endolcir i depurar els costums (emollit mores). Oferint a l'home en espectacle de si mateix, tempera la rudesa de les seves tendències i passions, li disposa a la contemplació i a la reflexió, eleva el seu pensament i sentiments lligant-los a un ideal que li fa entreveure, idees d'ordre superior. Des de sempre, l'art ha estat mirat com un potent instrument de civilització, com un auxiliar de la religió: és, amb aquesta, el primer mestre dels pobles; és un mitjà d'instrucció per als esperits incapaços de comprendre la veritat d'una altra manera que sota el vel del símbol i per imatges que es dirigeixen tant als sentits com a l'esperit.

Però aquesta teoria, encara que superior a les precedents, no és més exacta. El seu error és la confusió de l'efecte moral de l'art amb la seva veritable finalitat. Aquesta confusió té inconvenients que no xoquen al primer cop de vista Que es vagi amb compte, no obstant això, que, assignant a l'art una finalitat estranya, no se li arrabassi la llibertat, que és la seva essència i sense la qual no hi ha inspiració; no se li impedeixi produir-los efectes que d'ell s'esperen.

Entre la religió, la moral i l'art existeix una eterna i íntima harmonia; però no deixen de ser formes essencialment diverses de la veritat i, conservant els llaços que els uneixen, reclamen una completa independència. L'art té les seves lleis, els seus procediments, la seva jurisdicció particular; no ha de ferir el sentit moral, però és al sentit del bell al qual es dirigeix. Quan les seves obres són pures, el seu efecte sobre les ànimes és saludable; més no té per fi directe i immediat el produir-lo. En buscar-lo corre el risc de perdre'l i errar el seu. Suposeu, en efecte, que la finalitat de l'art sigui instruir sota el vel de l'al·legoria: la idea, el pensament abstracte i general haurà de ser present a l'esperit de l'artista en el moment de la composició. Cerca, llavors, una forma que s'adapti a aquesta idea i li serveixi de vestidura. Qui no veu que aquest procediment és l'oposat al de la inspiració? D'ell no poden néixer més que obres fredes i sense vida; el seu efecte, per tant, no serà ni moral ni religiós, no produint més que avorriment.

Una altra conseqüència de l'opinió que fa del perfeccionament moral l'objecte de l'art i de les seves creacions, és que aquesta finalitat s'imposa de tal manera a l'art i li domina fins a tal punt, que aquest no té ja ni l'elecció dels seus temes. El moralista sever voldrà que no representi més que els assumptes morals. En això quedaria l'art. Aquest sistema ha conduït a Plató a excloure els poetes de la seva república. Per tant, si bé s'ha de mantenir l'acord de la moral i de l'art i l'harmonia de les seves lleis, es deuen també reconèixer les seves diferències i independència.

Per a comprendre bé la distinció de la moral i de l'art, cal haver resolt el problema moral. La moral és el compliment del deure per la lliure voluntat; és la lluita entre la passió i la raó, l'impuls i la llei, la carn i l'esperit. Es llisca sobre una oposició. L'antagonisme, en efecte, és la llei mateixa del món físic i moral; però aquesta oposició ha de ser superada. Aquest és el destí dels éssers que es realitza incessantment pel desplegament i progrés de les existències.

Ara bé, en moral, aquest acord entre les potències del nostre ésser per a restablir la pau i la felicitat, no existeix. Ho proposa com a finalitat a la voluntat lliure. Però la fi i el seu compliment són coses diferents. El deure és tendir a la fi incessantment i amb tot esforç. Així, sota aquest aspecte, moral i art tenen el mateix principi i la mateixa fi: l'harmonia del bé i de la felicitat, dels actes i de la llei. Però difereixen en el fet que en la moral la fi mai s'aconsegueix completament. Apareix separat pel mitjà; la conseqüència està igualment separada del principi. L'harmonia del bé i de la felicitat ha de ser resultat dels esforços de la virtut. Per a concebre la identitat de tots dos termes cal elevar-se a un punt de vista superior que no és el de la moral. En la ciència, d'igual manera, la llei apareix diferent del fenomen; l'essència, separada de la seva forma Perquè aquesta distinció s'esborri, es precisa una manera de concepció que no és el de la reflexió i la ciència.

L'art, per contra, ens ofereix en una imatge visible l'harmonia realitzada dels dos termes de l'existència, de la llei dels éssers i de la seva manifestació, de l'essència i de la forma, del bé i de la felicitat. El bell és l'essència realitzada, l'activitat conforme a la seva fi i identificada amb ell; és la força que es desplega harmoniosament sota els nostres ulls en el si de les existències i que esborra les contradiccions de la seva naturalesa: feliç, lliure, plena de serenitat, enmig del sofriment i del dolor. El problema de l'art és, per tant, diferent del problema moral El bé és l'acord buscat; el bell, l'harmonia realitzada.

La veritable fi de l'art és, per consegüent, representar el bell, revelar aquesta harmonia. Aquest és el seu únic destí. Qualsevol altra fi, la purificació, el millorament moral, l'edificació, la instrucció, són accessoris o conseqüències. La contemplació del bell té per efecte produir en nosaltres una fruïció serena i pura, incompatible amb els plaers grollers dels sentits; eleva a l'ànima per sobre de l'esfera habitual dels seus pensaments, la predisposa a nobles resolucions i accions generoses per l'estreta afinitat que existeix entre els tres sentiments i les tres idees del bé, el bell i el diví.