Hegel: comunitat estatal o esfera de l'eticitat

[La comunitat estatal o esfera de l'eticitat és la realització del dret. La llei i el govern. Els poders de l'Estat i els tipus de Constitució.]

El concepte de dret com aquell poder que posseeix força independentment de les tendències de la individualitat només té realitat efectiva en la societat estatal (PF § 22, p. 69). La família és la societat natural els membres de la qual estan lligats per l'amor, la confiança i l'obediència natural (PF § 23, p. 69). L'Estat és la societat humana en la qual prevalen les relacions jurídiques, en la qual els homes es consideren recíprocament com a persones. Això vol dir que no es tracten segons relacions naturals d'índole particular, conforme a inclinacions i sentiments naturals, sinó que la personalitat de cadascun és afirmada mediatament. Quan una família s'ha estès fins a convertir-se en una nació i l'Estat arriba a coincidir amb la nació, es pot considerar que això és una gran fortuna.

Un poble està vinculat pel llenguatge, les tradicions, els hàbits i la cultura. Però tal unitat no constitueix encara un Estat. A més, la moralitat, la religió, el benestar i la riquesa de tots els seus ciutadans són certament molt importants per a l'Estat. Aquest ha de preocupar-se també per fomentar aquestes circumstàncies, però elles no constitueixen per a ell la finalitat immediata, sinó només el dret (PF § 24, p. 70).

La llei és l'expressió abstracta de la voluntat universal que és en si i per a si mateixa.

La llei és la voluntat universal en la mesura en què la voluntat universal és conforme a la raó. No és, doncs, necessari que cada individu hagi arribat a saber per si mateix i hagi trobat només aquesta voluntat. Tampoc cal que cadascun hagi proclamat la seva voluntat i que d'això s'hagi tret un resultat universal. És per això que en la història real tampoc ha ocorregut que cada ciutadà d'un poble hagi proposat una llei i després per deliberació comuna amb els altres s'hagin posat d'acord sobre ella. La llei conté la necessitat de les relacions jurídiques recíproques. Els legisladors no van establir estatuts arbitraris. Aquests no són determinacions del seu capritx particular, sinó que el seu profund esperit va reconèixer quina era la veritat i l'essència d'una relació jurídica (PF § 26, pàg. 71-72).

El govern és la individualitat de la voluntat que és en si i per a si. És el poder d'establir la llei i d'administrar-la o d'executar-la. L'Estat té lleis. Aquestes són, per això, la voluntat en la seva essència abstracta universal que com a tal és inactiva; així com els principis i les màximes no contenen més que l'universal del voler i no expressen encara el voler realment efectiu. En relació amb aquest universal [de la llei] el govern ve a ser la voluntat activa i realitzadora. La llei té, sens dubte, consistència com a tradició, com a costum, però el govern és el poder conscient del costum inconscient (PF § 27, p. 72).

El poder universal de l'Estat subsumeix sota si diversos poders particulars: 1) el poder legislatiu, en general; 2) el poder administratiu i financer, que li procura els mitjans per a la realització efectiva de la llibertat; 3) el poder judicial (independent) i l'administratiu; 4) el poder militar i el de fer la guerra i concloure la pau. El tipus de Constitució [de l'Estat] depèn principalment de si aquests poders particulars són exercits immediatament pel poder central del govern. També depèn de si diversos d'aquests poders estan units en una sola autoritat o si estan separats, per exemple, de si el príncep o el regent mateix dicta immediatament el dret o si s'estatueixen tribunals especials per a això; a més, de si el regent ostenta també el poder eclesiàstic, etc. També resulta important, potser en una Constitució que el centre superior del govern té a les seves mans el poder financer de manera il·limitada, tal que pugui imposar i utilitzar impostos segons el seu arbitri. A més, si diverses autoritats estan unides en una; per exemple, potser un sol funcionari té el poder jurídic i el militar. Així mateix, el tipus de Constitució depèn de si tots els ciutadans, en tan ciutadans, tenen o no participació en el govern. Aquesta seria una Constitució democràtica. La seva degeneració és la oclocracia o el domini de la plebs, que es dóna en el cas que aquella part del poble que no té propietat i demostra una disposició antijurídica, impedeix amb violència que els ciutadans legítims es lliurin als assumptes de l'Estat. Només allí on regeixen costums senzills, no corrompudes i el territori de l'Estat és petit, pot funcionar i mantenir-se la democràcia. —L' aristocràcia és la Constitució en la qual solament unes certes famílies privilegiades tenen el dret exclusiu de governar. La seva degeneració és l'oligarquia, quan és petit el nombre de famílies que té el dret a governar. Tal situació és perillosa perquè en una oligarquia tots els poders particulars són exercits sense mediacions per un consell. La monarquia és la Constitució que posa el govern a les mans d'un individu i que el fa hereditari dins d'una família. En una monarquia hereditària cessen els litigis i les guerres civils que poden ocórrer en una monarquia electiva per un canvi de monarca, perquè aquella no estimula les ambicions d'individus poderosos amb esperances d'accedir al tron. Tampoc pot el monarca exercir immediatament tot el poder governamental, sinó que confia una part de l'exercici dels poders particulars a col·legis o també a cambres o parlaments del regne, els quals, en nom del rei i sota la seva supervisió i conducció, exerceixen segons lleis el poder confiat a ells. En una monarquia la llibertat civil està més protegida que en altres constitucions. La degeneració de la monarquia és el despotisme, quan el regent exerceix immediatament el govern segons el seu arbitri. Un tret essencial a la monarquia és que el govern posseeix, enfront de l'interès privat dels individus, la fermesa i el poder necessaris [per a controlar-lo]. Però, d'altra banda, el dret dels ciutadans ha també d'estar protegit per lleis. Un govern despòtic té, certament, el màxim poder però una Constitució semblant sacrifica els drets dels ciutadans. El dèspota té el poder màxim i pot usar al seu antull les forces del seu regne. Però aquesta situació és la més perillosa. —La Constitució del govern d'un poble no és merament un arranjament extern. Un poble pot tenir, ja sigui aquesta, ja sigui aquella Constitució. Això dependrà essencialment del caràcter, dels costums, del grau de cultura, de la seva manera de vida i de l'extensió [del seu territori] (PF § 28, pàg. 72-74).

Els ciutadans, com a individus, estan sotmesos al poder de l'Estat i l'obeeixen. Però el contingut i la finalitat d'aquest poder són la realització dels drets naturals, és a dir, absoluts, dels ciutadans els quals no renuncien a ells en l'Estat, sinó que més aviat només en ell arriben al gaudi i al ple desenvolupament de tals drets (PF § 29, p. 74). La Constitució de l'Estat, com a dret intern de l'Estat, determina tant la relació dels poders particulars respecte al govern, la seva unificació superior, com la relació recíproca ells. A més estableix la relació dels ciutadans amb aquells poders i la seva participació en ells (PF § 30, p. 74).

El Sol, la Lluna, les muntanyes, els rius, els objectes naturals que ens envolten, són; per a la consciència tenen no sols l'autoritat de ser, sinó també una naturalesa particular que ella admet i per la qual es regeix en la seva relació amb ells i en el seu ús. L'autoritat de les lleis ètiques és infinitament més elevada perquè les coses naturals exposen la racionalitat d'una manera totalment exterior i singularitzat i l'oculten sota la figura de la contingència (FD § 146).

D'altra banda, aquestes lleis ètiques no són per al subjecte una mica estrany, sinó que en elles apareix com en la seva pròpia essència, el testimoniatge de l'esperit. Allí aquest té el seu orgull i viu en el seu element, que no es diferencia de si mateix. És una relació immediata, encara més idèntica que la de la fe i la confiança (FD § 147).

El dret dels individus a una determinació subjectiva de la llibertat té el seu compliment en el fet que pertanyen a una realitat ètica, perquè la certesa de la seva llibertat té la seva veritat en aquesta objectivitat i en l'ètic ells posseeixen efectivament la seva pròpia essència, la seva universalitat interior. A la pregunta d'un pare sobre la millor manera d'educar èticament al seu fill, un pitagòric va donar la següent resposta (també atribuïda a uns altres): “fent-lo ciutadà d'un Estat amb bones lleis” (FD § 153).

Hegel, G. W. F. Propedéutica filosófica. Traducción de Eduardo Vásquez. Caracas: Editorial de la Universidad Simón Bolívar, 1980. / Hegel, G. W. F. Principios de la filosofía del derecho o derecho natural y ciencia política. Traducción de Juan Luis Vermal. Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1975.

---

Original en castellà

[La comunidad estatal o esfera de la eticidad es la realización del derecho. La ley y el gobierno. Los poderes del Estado y los tipos de Constitución.] El concepto de derecho como aquel poder que posee fuerza independientemente de las tendencias de la individualidad sólo tiene realidad efectiva en la sociedad estatal (PF § 22, p. 69). La familia es la sociedad natural cuyos miembros están ligados por el amor, la confianza y la obediencia natural (PF § 23, p. 69). El Estado es la sociedad humana en la que prevalecen las relaciones jurídicas, en la que los hombres se consideran recíprocamente como personas. Esto quiere decir que no se tratan según relaciones naturales de índole particular, conforme a inclinaciones y sentimientos naturales, sino que la personalidad de cada uno es afirmada mediatamente. Cuando una familia se ha extendido hasta convertirse en una nación y el Estado llega a coincidir con la nación, se puede considerar que esto es una gran fortuna. Un pueblo está vinculado por el lenguaje, las tradiciones, los hábitos y la cultura. Pero tal unidad no constituye todavía un Estado. Además, la moralidad, la religión, el bienestar y la riqueza de todos sus ciudadanos son ciertamente muy importantes para el Estado. Éste tiene que preocuparse también por fomentar estas circunstancias, pero ellas no constituyen para él la finalidad inmediata, sino sólo el derecho (PF § 24, p. 70). La ley es la expresión abstracta de la voluntad universal que es en sí y para sí misma. La ley es la voluntad universal en la medida en que la voluntad universal es conforme a la razón. No es, pues, necesario que cada individuo haya llegado a saber por sí mismo y haya encontrado solo esta voluntad. Tampoco es preciso que cada uno haya proclamado su voluntad y que de ello se haya sacado un resultado universal. Es por eso que en la historia real tampoco ha ocurrido que cada ciudadano de un pueblo haya propuesto una ley y luego por deliberación común con los otros se hayan puesto de acuerdo sobre ella. La ley contiene la necesidad de las relaciones jurídicas recíprocas. Los legisladores no establecieron estatutos arbitrarios. Éstos no son determinaciones de su capricho particular, sino que su profundo espíritu reconoció cuál era la verdad y la esencia de una relación jurídica (PF § 26, pp. 71-72). El gobierno es la individualidad de la voluntad que es en sí y para sí. Es el poder de establecer la ley y de administrarla o de ejecutarla. El Estado tiene leyes. Estas son, por eso, la voluntad en su esencia abstracta universal que en cuanto tal es inactiva; así como los principios y las máximas no contienen más que lo universal del querer y no expresan todavía el querer realmente efectivo. En relación con este universal [de la ley] el gobierno viene a ser la voluntad activa y realizadora. La ley tiene, sin duda, consistencia como tradición, como costumbre, pero el gobierno es el poder consciente de la costumbre inconsciente (PF § 27, p. 72). El poder universal del Estado subsume bajo sí diversos poderes particulares: 1) el poder legislativo, en general; 2) el poder administrativo y financiero, que le procura los medios para la realización efectiva de la libertad; 3) el poder judicial (independiente) y el administrativo; 4) el poder militar y el de hacer la guerra y concluir la paz. El tipo de Constitución [del Estado] depende principalmente de si estos poderes particulares son ejercidos inmediatamente por el poder central del gobierno. También depende de si varios de estos poderes están unidos en una sola autoridad o si están separados, por ejemplo, de si el príncipe o el regente mismo dicta inmediatamente el derecho o si se estatuyen tribunales especiales para ello; además, de si el regente ostenta también el poder eclesiástico, etc. También resulta importante acaso en una Constitución el centro superior del gobierno tiene en sus manos el poder financiero de modo ilimitado, tal que pueda imponer y utilizar impuestos según su arbitrio. Además, si varias autoridades están unidas en una; por ejemplo, acaso un solo funcionario tiene el poder jurídico y el militar. Asimismo, el tipo de Constitución depende de si todos los ciudadanos, en tanto ciudadanos, tienen o no participación en el gobierno. Esta sería una Constitución democrática. Su degeneración es la oclocracia o el dominio de la plebe, que se da en el caso de que aquella parte del pueblo que no tiene propiedad y demuestra una disposición antijurídica, impide con violencia que los ciudadanos legítimos se entreguen a los asuntos del Estado. Sólo allí donde rigen costumbres sencillas, no corrompidas y el territorio del Estado es pequeño, puede funcionar y mantenerse la democracia. —La aristocracia es la Constitución en la cual solamente ciertas familias privilegiadas tienen el derecho exclusivo de gobernar. Su degeneración es la oligarquía, cuando es pequeño el número de familias que tiene el derecho a gobernar. Tal situación es peligrosa porque en una oligarquía todos los poderes particulares son ejercidos sin mediaciones por un consejo. La monarquía es la Constitución que pone el gobierno en las manos de un individuo y que lo hace hereditario dentro de una familia. En una monarquía hereditaria cesan los litigios y las guerras civiles que pueden ocurrir en una monarquía electiva por un cambio de monarca, porque aquélla no estimula las ambiciones de individuos poderosos con esperanzas de acceder al trono. Tampoco puede el monarca ejercer inmediatamente todo el poder gubernamental, sino que confía una parte del ejercicio de los poderes particulares a colegios o también a cámaras o parlamentos del reino, los cuales, en nombre del rey y bajo su supervisión y conducción, ejercen según leyes el poder confiado a ellos. En una monarquía la libertad civil está más protegida que en otras constituciones. La degeneración de la monarquía es el despotismo, cuando el regente ejerce inmediatamente el gobierno según su arbitrio. Un rasgo esencial a la monarquía es que el gobierno posee, frente al interés privado de los individuos, la firmeza y el poder necesarios [para controlarlo]. Pero, por otra parte, el derecho de los ciudadanos tiene también que estar protegido por leyes. Un gobierno despótico tiene, ciertamente, el máximo poder pero una Constitución semejante sacrifica los derechos de los ciudadanos. El déspota tiene el poder máximo y puede usar a su antojo las fuerzas de su reino. Pero esta situación es la más peligrosa. —La Constitución del gobierno de un pueblo no es meramente un arreglo externo. Un pueblo puede tener ya sea ésta, ya sea aquella Constitución. Ello dependerá esencialmente del carácter, de las costumbres, del grado de cultura, de su modo de vida y de la extensión [de su territorio] (PF § 28, pp. 72-74). Los ciudadanos, en tanto que individuos, están sometidos al poder del Estado y lo obedecen. Pero el contenido y la finalidad de ese poder son la realización de los derechos naturales, es decir, absolutos, de los ciudadanos los cuales no renuncian a ellos en el Estado, sino que más bien sólo en él llegan al goce y al pleno desarrollo de tales derechos (PF § 29, p. 74). La Constitución del Estado, en cuanto derecho interno del Estado, determina tanto la relación de los poderes particulares respecto al gobierno, su unificación superior, como la relación recíproca ellos. Además establece la relación de los ciudadanos con aquellos poderes y su participación en ellos (PF § 30, p. 74). El Sol, la Luna, las montañas, los ríos, los objetos naturales que nos rodean, son; para la conciencia tienen no sólo la autoridad de ser, sino también una naturaleza particular que ella admite y por la cual se rige en su relación con ellos y en su uso. La autoridad de las leyes éticas es infinitamente más elevada porque las cosas naturales exponen la racionalidad de un modo totalmente exterior y singularizado y la ocultan bajo la figura de la contingencia (FD § 146). Por otra parte, estas leyes éticas no son para el sujeto algo extraño, sino que en ellas aparece como en su propia esencia, el testimonio del espíritu. Allí éste tiene su orgullo y vive en su elemento, que no se diferencia de sí mismo. Es una relación inmediata, aún más idéntica que la de la fe y la confianza (FD § 147). El derecho de los individuos a una determinación subjetiva de la libertad tiene su cumplimiento en el hecho de que pertenecen a una realidad ética, pues la certeza de su libertad tiene su verdad en esa objetividad y en lo ético ellos poseen efectivamente su propia esencia, su universalidad interior. A la pregunta de un padre acerca de la mejor manera de educar éticamente a su hijo, un pitagórico dio la siguiente respuesta (también atribuida a otros): “haciéndolo ciudadano de un Estado con buenas leyes” (FD § 153).

Texto escogido por Carla Cordua. Universidad de Puerto Rico, Río Piedras.

Hegel, G. W. F. Propedéutica filosófica. Traducción de Eduardo Vásquez. Caracas: Editorial de la Universidad Simón Bolívar, 1980. / Hegel, G. W. F. Principios de la filosofía del derecho o derecho natural y ciencia política. Traducción de Juan Luis Vermal. Buenos Aires: Editorial Sudamericana, 1975.