Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Hegel: antinòmies i dialèctica»

De Wikisofia

(adding es)
(modificant original)
 
Línia 1: Línia 1:
{{TextOriginal|es}}
+
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Hegel: antinòmies i dialèctica|Idioma=Español}}
Es muy importante aprehender y entender el momento dialéctico. Él es en la realidad el principio de todo movimiento, vida y actividad y el alma de todo movimiento, vida y actividad y el alma de todo verdadero conocimiento científico. No detenerse en las determinaciones abstractas del entendimiento no aparece a nuestra conciencia ordinaria sino una especie de equidad, vivir y dejar vivir, como se dice, de tal modo que uno viva y otro también. La verdad es que lo finito no recibe su limitación del exterior, sino que se suprime en virtud de su naturaleza especial y pasa él mismo a su contrario. Por ejemplo, cuando se dice que el hombre es mortal, se considera la muerte como algo que tiene su razón en circunstancias exteriores y, según esto, habría en el hombre dos propiedades particulares, la de vivir y ''también'' la de morir. Pero lo acertado es considerar la vida como tal llevando en sí misma el germen de la muerte y lo finito en general llevando en sí mismo su contradicción y, por lo tanto, como suprimiéndose él mismo. Además, no se debe confundir la dialéctica con la sofística, cuya esencia consiste precisamente en afirmar y hacer valer las determinaciones del entendimiento en su estado de aislamiento, así como lo que demanda el interés momentáneo del individuo y de su posición. Hay, por ejemplo, en la esfera de la acción este momento esencial, que yo existo y que debo tener medios para la existencia. Pero si aíslo este lado, este principio de mi bien, y deduzco de él que el robo me es permitido, o que me es lícito hacer traición a mi patria, razonaré al modo de los sofistas. [...]
 
 
 
Por lo demás, la dialéctica no es en modo alguno un principio nuevo en la filosofía. Entre los antiguos, se atribuye a Platón su invención; lo cierto es que en la filosofía platónica es donde la dialéctica se produce bajo su forma verdaderamente científica y, por tanto, objetiva. [...]
 
 
 
En nuestros días es a Kant principalmente a quien se debe el haber sacado del olvido y honrado la dialéctica y esto por sus antinomias de la razón de que se ha hablado antes, en que no se trata de una simple oscilación de razonamientos y de un hecho puramente subjetivo, sino en que se demuestra cómo toda determinación del entendimiento tomada en sí misma y separadamente, se cambia inmediatamente en su contrario.
 
{{TextOriginalSeparador|dev}}
 
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Hegel: antinòmies i dialèctica|Idioma=Español}}
 
 
És molt important aprehendre i entendre el moment dialèctic. Ell és en la realitat el principi de tot moviment, vida i activitat i l'ànima de tot moviment, vida i activitat i l'ànima de tot veritable coneixement científic. No detenir-se en les determinacions abstractes de l'enteniment no apareix a la nostra consciència ordinària sinó una espècie d'equitat, viure i deixar viure, com es diu, de tal manera que un de viva i un altre també. La veritat és que el finit no rep la seva limitació de l'exterior, sinó que se suprimeix en virtut de la seva naturalesa especial i passa ell mateix al seu contrari. Per exemple, quan es diu que l'home és mortal, es considera la mort com alguna cosa que té la seva raó en circumstàncies exteriors i, segons això, hi hauria en l'home dues propietats particulars, la de viure i ''també'' la de morir. Però l'encertat és considerar la vida com a tal portant en si mateixa el germen de la mort i el finit en general portant en si mateix la seva contradicció i, per tant, com suprimint-se ell mateix. A més, no s'ha de confondre la dialèctica amb la sofística, l'essència de la qual consisteix precisament a afirmar i fer valer les determinacions de l'enteniment en el seu estat d'aïllament, així com el que demanda l'interès momentani de l'individu i de la seva posició. Hi ha, per exemple, en l'esfera de l'acció aquest moment essencial, que jo existeixo i que haig de tenir mitjans per a l'existència. Però si aïllo aquest costat, aquest principi del meu bé, i dedueixo d'ell que el robatori m'és permès, o que m'és lícit fer traïció a la meva pàtria, raonaré a la manera dels sofistes. [...]
 
És molt important aprehendre i entendre el moment dialèctic. Ell és en la realitat el principi de tot moviment, vida i activitat i l'ànima de tot moviment, vida i activitat i l'ànima de tot veritable coneixement científic. No detenir-se en les determinacions abstractes de l'enteniment no apareix a la nostra consciència ordinària sinó una espècie d'equitat, viure i deixar viure, com es diu, de tal manera que un de viva i un altre també. La veritat és que el finit no rep la seva limitació de l'exterior, sinó que se suprimeix en virtut de la seva naturalesa especial i passa ell mateix al seu contrari. Per exemple, quan es diu que l'home és mortal, es considera la mort com alguna cosa que té la seva raó en circumstàncies exteriors i, segons això, hi hauria en l'home dues propietats particulars, la de viure i ''també'' la de morir. Però l'encertat és considerar la vida com a tal portant en si mateixa el germen de la mort i el finit en general portant en si mateix la seva contradicció i, per tant, com suprimint-se ell mateix. A més, no s'ha de confondre la dialèctica amb la sofística, l'essència de la qual consisteix precisament a afirmar i fer valer les determinacions de l'enteniment en el seu estat d'aïllament, així com el que demanda l'interès momentani de l'individu i de la seva posició. Hi ha, per exemple, en l'esfera de l'acció aquest moment essencial, que jo existeixo i que haig de tenir mitjans per a l'existència. Però si aïllo aquest costat, aquest principi del meu bé, i dedueixo d'ell que el robatori m'és permès, o que m'és lícit fer traïció a la meva pàtria, raonaré a la manera dels sofistes. [...]
  

Revisió de 23:15, 24 maig 2017

És molt important aprehendre i entendre el moment dialèctic. Ell és en la realitat el principi de tot moviment, vida i activitat i l'ànima de tot moviment, vida i activitat i l'ànima de tot veritable coneixement científic. No detenir-se en les determinacions abstractes de l'enteniment no apareix a la nostra consciència ordinària sinó una espècie d'equitat, viure i deixar viure, com es diu, de tal manera que un de viva i un altre també. La veritat és que el finit no rep la seva limitació de l'exterior, sinó que se suprimeix en virtut de la seva naturalesa especial i passa ell mateix al seu contrari. Per exemple, quan es diu que l'home és mortal, es considera la mort com alguna cosa que té la seva raó en circumstàncies exteriors i, segons això, hi hauria en l'home dues propietats particulars, la de viure i també la de morir. Però l'encertat és considerar la vida com a tal portant en si mateixa el germen de la mort i el finit en general portant en si mateix la seva contradicció i, per tant, com suprimint-se ell mateix. A més, no s'ha de confondre la dialèctica amb la sofística, l'essència de la qual consisteix precisament a afirmar i fer valer les determinacions de l'enteniment en el seu estat d'aïllament, així com el que demanda l'interès momentani de l'individu i de la seva posició. Hi ha, per exemple, en l'esfera de l'acció aquest moment essencial, que jo existeixo i que haig de tenir mitjans per a l'existència. Però si aïllo aquest costat, aquest principi del meu bé, i dedueixo d'ell que el robatori m'és permès, o que m'és lícit fer traïció a la meva pàtria, raonaré a la manera dels sofistes. [...]

D'altra banda, la dialèctica no és de cap manera un principi nou en la filosofia. Entre els antics, s'atribueix a Plató la seva invenció; la veritat és que en la filosofia platònica és on la dialèctica es produeix sota la seva forma veritablement científica i, per tant, objectiva. [...]

En els nostres dies és a Kant principalment a qui es deu l'haver tret de l'oblit i honrat la dialèctica i això per les seves antinòmies de la raó que s'ha parlat abans, en què no es tracta d'una simple oscil·lació de raonaments i d'un fet purament subjectiu, sinó en què es demostra com tota determinació de l'enteniment presa en si mateixa i separadament, es canvia immediatament en el seu contrari.

Lógica, LXXXI, Zusatz 1 (Ricardo Aguilera, Madrid 1973, p.124-126).

Original en castellà

Es muy importante aprehender y entender el momento dialéctico. Él es en la realidad el principio de todo movimiento, vida y actividad y el alma de todo movimiento, vida y actividad y el alma de todo verdadero conocimiento científico. No detenerse en las determinaciones abstractas del entendimiento no aparece a nuestra conciencia ordinaria sino una especie de equidad, vivir y dejar vivir, como se dice, de tal modo que uno viva y otro también. La verdad es que lo finito no recibe su limitación del exterior, sino que se suprime en virtud de su naturaleza especial y pasa él mismo a su contrario. Por ejemplo, cuando se dice que el hombre es mortal, se considera la muerte como algo que tiene su razón en circunstancias exteriores y, según esto, habría en el hombre dos propiedades particulares, la de vivir y también la de morir. Pero lo acertado es considerar la vida como tal llevando en sí misma el germen de la muerte y lo finito en general llevando en sí mismo su contradicción y, por lo tanto, como suprimiéndose él mismo. Además, no se debe confundir la dialéctica con la sofística, cuya esencia consiste precisamente en afirmar y hacer valer las determinaciones del entendimiento en su estado de aislamiento, así como lo que demanda el interés momentáneo del individuo y de su posición. Hay, por ejemplo, en la esfera de la acción este momento esencial, que yo existo y que debo tener medios para la existencia. Pero si aíslo este lado, este principio de mi bien, y deduzco de él que el robo me es permitido, o que me es lícito hacer traición a mi patria, razonaré al modo de los sofistas. [...]

Por lo demás, la dialéctica no es en modo alguno un principio nuevo en la filosofía. Entre los antiguos, se atribuye a Platón su invención; lo cierto es que en la filosofía platónica es donde la dialéctica se produce bajo su forma verdaderamente científica y, por tanto, objetiva. [...]

En nuestros días es a Kant principalmente a quien se debe el haber sacado del olvido y honrado la dialéctica y esto por sus antinomias de la razón de que se ha hablado antes, en que no se trata de una simple oscilación de razonamientos y de un hecho puramente subjetivo, sino en que se demuestra cómo toda determinación del entendimiento tomada en sí misma y separadamente, se cambia inmediatamente en su contrario.