Hegel, G.W.F.: l'Estat

Només en l'Estat té l'home una existència conforme a la Raó. La fi de tota educació és que l'individu deixi de ser alguna cosa purament subjectiva i s'objectivi en l'Estat. L'individu pot certament utilitzar l'Estat com a mitjà per a aconseguir això o allò; però la veritat exigeix que cadascú vulgui la cosa mateixa i elimini l'inesencial. Tot el que és l'home, li ho deu a l'Estat: en ell resideix el seu ser. Tot el seu valor, tota la seva realitat espiritual, no els té sinó per l'Estat. El que constitueix la seva realitat espiritual és el fet que la Raó, que és el seu propi ser, es converteix per a ell en objecte en la seva qualitat de subjecte cognoscent i es presenta a ell com una objectivitat immediatament existent. D'aquesta manera és l'home consciència; així participa en els costums, en les lleis, en la vida ètica i estatal. Perquè la veritat és la unitat de la voluntat subjectiva i la voluntat general; i en l'Estat, l'universal s'expressa en les lleis, en determinacions racionals i universals. [...]

L'Estat és, doncs, la forma històrica específica en la qual la llibertat adquireix existència objectiva i gaudeix d'objectivitat. Perquè la llei és l'objectivitat de l'esperit i la voluntat en la seva veritat. Només la voluntat que obeeix a la llei és lliure, perquè s'obeeix a si mateixa, roman en si.

La razón en la historia, II, 1, Seminarios y Ediciones, Madrid1972, p. 142, 147.

---

Original en castellà

Sólo en el Estado tiene el hombre una existencia conforme a la Razón. El fin de toda educación es que el individuo deje de ser algo puramente subjetivo y se objetive en el Estado. El individuo puede ciertamente utilizar el Estado como medio para alcanzar esto o aquello; pero la verdad exige que cada cual quiera la cosa misma y elimine lo inesencial. Todo cuanto es el hombre, se lo debe al Estado: en él reside su ser. Todo su valor, toda su realidad espiritual, no los tiene sino por el Estado. Lo que constituye su realidad espiritual es el hecho de que la Razón, que es su propio ser, se convierte para él en objeto en su calidad de sujeto cognoscente y se presenta a él como una objetividad inmediatamente existente. De este modo es el hombre conciencia; así participa en las costumbres, en las leyes, en la vida ética y estatal. Porque la verdad es la unidad de la voluntad subjetiva y la voluntad general; y en el Estado, lo universal se expresa en las leyes, en determinaciones racionales y universales. [...]

El Estado es, pues, la forma histórica específica en la que la libertad adquiere existencia objetiva y goza de objetividad. Porque la ley es la objetividad del espíritu y la voluntad en su verdad. Sólo la voluntad que obedece a la ley es libre, porque se obedece a sí misma, permanece en sí.