Guiraud, Pierre: codis i hermenèutiques

Al començament de Madame Bovary, Flaubert descriu la monstruosa gorra del seu heroi. Ho fa per mitjà de paraules i aquestes paraules podrien ser transcriptes per un il·lustrador en forma d'un dibuix fet amb traços i colors. Paraula i dibuix són signes el sentit dels quals és la gorra. Però al seu torn significa: és el signe de la neciesa de Charles, de la seva falta de gust, de la seva malaptesa en les seves relacions amb els seus camarades.

Per tant, la gorra és alhora sentit significat i signe significant. Però el sentit no es deté allí: la senzillesa de Charles és el signe de les seves relacions amb Emma, les seves relacions amb Emma són el signe d'una certa forma de matrimoni; aquesta forma de matrimoni és el signe d'una situació cultural, etc.

El sentit és una relació i aquesta relació embolica cada sentit en un nou sentit. Si la semiologia ha de ser la ciència dels signes, engloba tot el saber, tota l'experiència, doncs tot és signe: tot és significat i tot és significant.

No obstant això, el nostre exemple postula una distinció entre dos tipus de signes. Les paraules designen la gorra, el dibuix la representa. Aquesta és la seva funció explícita que ells asseguren (cadascun segons una tècnica diferent) en virtut d'un sistema de convencions que compta amb l'acord dels lectors. Quan, en canvi, diem que aquesta gorra és la marca de la senzillesa del seu propietari ens estem referint a un signe, però d'un altre tipus. No hi ha cap codi que exigeixi que aquesta gorra sigui signe de «senzillesa i mal gust» i, a més, l'acord dels lectors deixa de ser unànime. Potser alguns la trobaran admirable i veuran en Charles a una víctima de la incomprensió. Aquesta és una qüestió d'interpretació.

En el primer cas, tenim un codi, és a dir un sistema de convencions explícites i socialitzades. En el segon, una hermenèutica, sistema de signes implícits, latents i purament contingents. No es tracta que no estiguin convencionalitzats ni socialitzats sinó que ho estan, però d'una manera més feble, més fosca i amb freqüència inconscient. Així, la bota metàl·lica que serveix d'ensenya al negoci d'un sabater, el dibuix d'una bota al catàleg de sabates, la bota militar, insígnia dels cossos de cavalleria, etc., depenen d'un codi. En canvi, la bota del primer Gontran que es creu un gentleman-farmer, la del fill de la portera que és membre de la banda dels Arcàngels de la Maube, la de la dama del cinquè pis que és écuyère en chambre, etc. són variacions d'una hermenèutica latent que, en la nostra cultura, associa la bota amb les idees de «prestigi social», «comandament», «virilitat», etc.

La semiología, Siglo Veintiuno, México 1977, 5ª ed., p. 56-58.

---

Original en castellà

Al comienzo de Madame Bovary, Flaubert describe la monstruosa gorra de su héroe. Lo hace por medio de palabras y esas palabras podrían ser transcriptas por un ilustrador en forma de un dibujo hecho con trazos y colores. Palabra y dibujo son signos cuyo sentido es la gorra. Pero a su vez significa: es el signo de la simpleza de Charles, de su falta de gusto, de su torpeza en sus relaciones con sus camaradas.

Por lo tanto, la gorra es a la vez sentido significado y signo significante. Pero el sentido no se detiene allí: la simpleza de Charles es el signo de sus relaciones con Emma, sus relaciones con Emma son el signo de una cierta forma de matrimonio; esta forma de matrimonio es el signo de una situación cultural, etc.

El sentido es una relación y esta relación envuelve cada sentido en un nuevo sentido. Si la semiología debe ser la ciencia de los signos, engloba todo el saber, toda la experiencia, pues todo es signo: todo es significado y todo es significante.

Sin embargo, nuestro ejemplo postula una distinción entre dos tipos de signos. Las palabras designan la gorra, el dibujo la representa. Esa es su función explícita que ellos aseguran (cada uno según una técnica diferente) en virtud de un sistema de convenciones que cuenta con el acuerdo de los lectores. Cuando, en cambio, decimos que esa gorra es la marca de la simpleza de su propietario nos estamos refiriendo a un signo, pero de otro tipo. No hay ningún código que exija que esa gorra sea signo de «simpleza y mal gusto» y, además, el acuerdo de los lectores deja de ser unánime. Quizás algunos la encontrarán admirable y verán en Charles a una víctima de la incomprensión. Esta es una cuestión de interpretación.

En el primer caso, tenemos un código, es decir un sistema de convenciones explícitas y socializadas. En el segundo, una hermenéutica, sistema de signos implícitos, latentes y puramente contingentes. No se trata de que no estén convencionalizados ni socializados sino que lo están, pero de una manera más débil, más oscura y con frecuencia inconsciente. Así, la bota metálica que sirve de enseña al negocio de un zapatero, el dibujo de una bota en el catálogo de zapatos, la bota militar, insignia de los cuerpos de caballería, etc., dependen de un código. En cambio, la bota del primo Gontran que se cree un gentleman-farmer, la del hijo de la portera que es miembro de la banda de los Arcángeles de la Maube, la de la dama del quinto piso que es écuyère en chambre, etc. son variaciones de una hermenéutica latente que, en nuestra cultura, asocia la bota con las ideas de «prestigio social», «mando», «virilidad», etc.