Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Gadamer: la comprensió com a fusió d'horitzons»

De Wikisofia

 
(9 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Gadamer: la comprensió com a fusió d'horitzons|Idioma=Español}}
+
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Gadamer: la comprensió com a fusió d'horitzons|Idioma=Español}}
 
La referència del text no es pot comparar, segons això, amb un punt de ºvista fix, inamovible i obstinat, que només plantegés al que intenta comprendre-ho la qüestió única de com ha pogut l'altre arribar a una opinió tan absurda. En aquest sentit la comprensió no és segurament una «comprensió històrica» que reconstrueixi la gènesi del text. El que no ºentén és que ''està comprenent el text mateix.'' Però això vol dir que en la resurrecció del sentit del text es troben ja sempre implicades les idees pròpies de l'intèrpret. L'horitzó d'aquest resulta d'aquesta manera sempre determinant, però tampoc ell pot entendre's al seu torn com un punt de vista propi que es manté o imposa, sinó més aviat com una opinió i possibilitat que un posa en joc i que ajudarà a apropiar-se de veritat el que diu el text. Més amunt hem descrit això com a fusió d'horitzons. Ara podem reconèixer en això ''la forma de realització de la conversa, ''en la qual un tema accedeix a la seva expressió no en qualitat de cosa meva o del meu autor sinó de la cosa comuna a tots dos.
 
La referència del text no es pot comparar, segons això, amb un punt de ºvista fix, inamovible i obstinat, que només plantegés al que intenta comprendre-ho la qüestió única de com ha pogut l'altre arribar a una opinió tan absurda. En aquest sentit la comprensió no és segurament una «comprensió històrica» que reconstrueixi la gènesi del text. El que no ºentén és que ''està comprenent el text mateix.'' Però això vol dir que en la resurrecció del sentit del text es troben ja sempre implicades les idees pròpies de l'intèrpret. L'horitzó d'aquest resulta d'aquesta manera sempre determinant, però tampoc ell pot entendre's al seu torn com un punt de vista propi que es manté o imposa, sinó més aviat com una opinió i possibilitat que un posa en joc i que ajudarà a apropiar-se de veritat el que diu el text. Més amunt hem descrit això com a fusió d'horitzons. Ara podem reconèixer en això ''la forma de realització de la conversa, ''en la qual un tema accedeix a la seva expressió no en qualitat de cosa meva o del meu autor sinó de la cosa comuna a tots dos.
  
Línia 8: Línia 8:
 
Amb això el fenomen hermenèutic es mostra com un cas especial de la relació general entre pensar i parlar, l'enigmàtica intimitat de la qual motiva l'ocultació del llenguatge en el pensament. Igual que la conversa, la interpretació és un cercle tancat en la dialèctica de pregunta i resposta. És una veritable relació vital històrica, que es realitza en el mitjà del llenguatge i que també en el cas de la interpretació de textos podem denominar «conversa». La lingüisticitat de la comprensió és ''la concreció de la consciència de la història efectual.''
 
Amb això el fenomen hermenèutic es mostra com un cas especial de la relació general entre pensar i parlar, l'enigmàtica intimitat de la qual motiva l'ocultació del llenguatge en el pensament. Igual que la conversa, la interpretació és un cercle tancat en la dialèctica de pregunta i resposta. És una veritable relació vital històrica, que es realitza en el mitjà del llenguatge i que també en el cas de la interpretació de textos podem denominar «conversa». La lingüisticitat de la comprensió és ''la concreció de la consciència de la història efectual.''
  
La relació essencial entre lingüisticitat i comprensió es mostra per començar en el fet que l'essència de la tradició consisteix a existir en el mitjà del llenguatge, de manera que el ''objecte ''preferent de la interpretació és de naturalesa lingüística.
+
La relació essencial entre lingüisticitat i comprensió es mostra per a començar en el fet que l'essència de la tradició consisteix a existir en el mitjà del llenguatge, de manera que l{{'}}''objecte ''preferent de la interpretació és de naturalesa lingüística.
  
 
1. La lingüisticitat com a determinació de l'objecte hermenèutic.
 
1. La lingüisticitat com a determinació de l'objecte hermenèutic.
  
El que l'essència de la tradició es caracteritzi per la seva lingüisticitat no manca de conseqüències hermenèutiques. Enfront de tota una altra forma de tradició, la comprensió de la tradició lingüística manté una primacia particular. La tradició lingüística podrà estar molt per darrere dels monuments de les arts plàstiques pel que fa a immediatesa i conspicuidad. No obstant això, la falta d'immediatesa no és en aquest cas un defecte; en l'aparent deficiència o abstracta estranyesa dels «textos» s'expressa d'una manera peculiar la pertinença prèvia de tot el que és lingüístic a l'àmbit de la comprensió. La tradició lingüística és tradició en el sentit autèntic de la paraula, la qual cosa vol dir que no és simplement un residu que s'hagi tornat necessari investigar i interpretar en la seva qualitat de relíquia del passat. El que arriba a nosaltres pel camí de la tradició lingüística no és el que ha quedat sinó alguna cosa que es transmet, que se'ns diu a nosaltres, sota la forma del relat directe, en la qual tenen la seva vida el mite, la llegenda, els usos i costums, sota la forma de la tradició escrita, els signes de la qual estan destinats immediatament per a qualsevol lector que estigui en condicions de llegir-los.
+
El que l'essència de la tradició es caracteritzi per la seva lingüisticitat no manca de conseqüències hermenèutiques. Enfront de tota una altra forma de tradició, la comprensió de la tradició lingüística manté una primacia particular. La tradició lingüística podrà estar molt per darrere dels monuments de les arts plàstiques pel que fa a immediatesa i conspicuïtat. No obstant això, la falta d'immediatesa no és en aquest cas un defecte; en l'aparent deficiència o abstracta estranyesa dels «textos» s'expressa d'una manera peculiar la pertinença prèvia de tot el que és lingüístic a l'àmbit de la comprensió. La tradició lingüística és tradició en el sentit autèntic de la paraula, la qual cosa vol dir que no és simplement un residu que s'hagi tornat necessari investigar i interpretar en la seva qualitat de relíquia del passat. El que arriba a nosaltres pel camí de la tradició lingüística no és el que ha quedat sinó alguna cosa que es transmet, que se'ns diu a nosaltres, ja sigui sota la forma del relat directe, en la qual tenen la seva vida el mite, la llegenda, els usos i costums, ja sigui sota la forma de la tradició escrita, els signes de la qual estan destinats immediatament per a qualsevol lector que estigui en condicions de llegir-los.
  
El que l'essència de la tradició es caracteritzi per la seva lingüisticitat adquireix el seu ple significat hermenèutic allí on la tradició es fa ''escrita. ''En l'escriptura s'engendra l'alliberament del llenguatge respecte a la seva realització. Sota la forma de l'escriptura tot el transmès es dóna simultàniament per a qualsevol present. En ella es dóna una coexistència de passat i present única en el seu gènere, doncs la consciència present té la possibilitat d'un accés lliure a tot quant s'ha transmès per escrit.
+
El que l'essència de la tradició es caracteritzi per la seva lingüisticitat adquireix el seu ple significat hermenèutic allí on la tradició es fa ''escrita. ''En l'escriptura s'engendra l'alliberament del llenguatge respecte a la seva realització. Sota la forma de l'escriptura tot el transmès es dóna simultàniament per a qualsevol present. En ella es dóna una coexistència de passat i present única en el seu gènere, perquè la consciència present té la possibilitat d'un accés lliure a tot el que s'ha transmès per escrit.
 
{{Ref|Ref=''Verdad y método, ''Sígueme, Salamanca 1977, p.466-468.|Títol=Verdad y método, |Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''Verdad y método, ''Sígueme, Salamanca 1977, p.466-468.|Títol=Verdad y método, |Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 18:31, 18 set 2018

La referència del text no es pot comparar, segons això, amb un punt de ºvista fix, inamovible i obstinat, que només plantegés al que intenta comprendre-ho la qüestió única de com ha pogut l'altre arribar a una opinió tan absurda. En aquest sentit la comprensió no és segurament una «comprensió històrica» que reconstrueixi la gènesi del text. El que no ºentén és que està comprenent el text mateix. Però això vol dir que en la resurrecció del sentit del text es troben ja sempre implicades les idees pròpies de l'intèrpret. L'horitzó d'aquest resulta d'aquesta manera sempre determinant, però tampoc ell pot entendre's al seu torn com un punt de vista propi que es manté o imposa, sinó més aviat com una opinió i possibilitat que un posa en joc i que ajudarà a apropiar-se de veritat el que diu el text. Més amunt hem descrit això com a fusió d'horitzons. Ara podem reconèixer en això la forma de realització de la conversa, en la qual un tema accedeix a la seva expressió no en qualitat de cosa meva o del meu autor sinó de la cosa comuna a tots dos.

És el romanticisme alemany el que va asseure les bases del significat sistemàtic que posseeix la lingüisticitat de la conversa per a tota comprensió. L'ens ha ensenyat que si no hi ha altre remei comprendre i interpretar són la mateixa cosa. Només aquest coneixement podrà treure al concepte de la interpretació del significat pedagògic-ocasional que va tenir al segle XVIII i donar-li un lloc sistemàtic, caracteritzat per la posició clau que ha aconseguit el problema del llenguatge per al plantejament filosòfic en general.

Des del romanticisme ja no cal pensar com si els conceptes de la interpretació acudissin a la comprensió, atrets segons les necessitats des d'un reservorio lingüístic en el qual es trobarien ja disposats, en el cas que la comprensió no sigui immediata. Per contra, el llenguatge és el mitjà universal en el qual es realitza la comprensió mateixa. La forma de realització de la comprensió és la interpretació. Aquesta constatació no vol dir que no existeixi el problema particular de l'expressió. La diferència entre el llenguatge d'un text i el del seu intèrpret, o la falla que separa al traductor del seu original, no és de cap manera una qüestió secundària. Tot el contrari, els problemes de l'expressió lingüística són en realitat problemes de la comprensió. Tot comprendre és interpretar, i tota interpretació es desenvolupa en el mitjà d'un llenguatge que pretén deixar parlar a l'objecte i és al mateix temps el llenguatge propi del seu intèrpret.

Amb això el fenomen hermenèutic es mostra com un cas especial de la relació general entre pensar i parlar, l'enigmàtica intimitat de la qual motiva l'ocultació del llenguatge en el pensament. Igual que la conversa, la interpretació és un cercle tancat en la dialèctica de pregunta i resposta. És una veritable relació vital històrica, que es realitza en el mitjà del llenguatge i que també en el cas de la interpretació de textos podem denominar «conversa». La lingüisticitat de la comprensió és la concreció de la consciència de la història efectual.

La relació essencial entre lingüisticitat i comprensió es mostra per a començar en el fet que l'essència de la tradició consisteix a existir en el mitjà del llenguatge, de manera que l'objecte preferent de la interpretació és de naturalesa lingüística.

1. La lingüisticitat com a determinació de l'objecte hermenèutic.

El que l'essència de la tradició es caracteritzi per la seva lingüisticitat no manca de conseqüències hermenèutiques. Enfront de tota una altra forma de tradició, la comprensió de la tradició lingüística manté una primacia particular. La tradició lingüística podrà estar molt per darrere dels monuments de les arts plàstiques pel que fa a immediatesa i conspicuïtat. No obstant això, la falta d'immediatesa no és en aquest cas un defecte; en l'aparent deficiència o abstracta estranyesa dels «textos» s'expressa d'una manera peculiar la pertinença prèvia de tot el que és lingüístic a l'àmbit de la comprensió. La tradició lingüística és tradició en el sentit autèntic de la paraula, la qual cosa vol dir que no és simplement un residu que s'hagi tornat necessari investigar i interpretar en la seva qualitat de relíquia del passat. El que arriba a nosaltres pel camí de la tradició lingüística no és el que ha quedat sinó alguna cosa que es transmet, que se'ns diu a nosaltres, ja sigui sota la forma del relat directe, en la qual tenen la seva vida el mite, la llegenda, els usos i costums, ja sigui sota la forma de la tradició escrita, els signes de la qual estan destinats immediatament per a qualsevol lector que estigui en condicions de llegir-los.

El que l'essència de la tradició es caracteritzi per la seva lingüisticitat adquireix el seu ple significat hermenèutic allí on la tradició es fa escrita. En l'escriptura s'engendra l'alliberament del llenguatge respecte a la seva realització. Sota la forma de l'escriptura tot el transmès es dóna simultàniament per a qualsevol present. En ella es dóna una coexistència de passat i present única en el seu gènere, perquè la consciència present té la possibilitat d'un accés lliure a tot el que s'ha transmès per escrit.

Verdad y método, Sígueme, Salamanca 1977, p.466-468.

Original en castellà

La referencia del texto no se puede comparar, según esto, con un punto de ºvista fijo, inamovible y obstinado, que sólo planteara al que intenta comprenderlo la cuestión única de cómo ha podido el otro llegar a una opinión tan absurda. En este sentido la comprensión no es seguramente una «comprensión histórica» que reconstruya la génesis del texto. Lo que no ºentiende es que está comprendiendo el texto mismo. Pero esto quiere decir que en la resurrección del sentido del texto se encuentran ya siempre implicadas las ideas propias del intérprete. El horizonte de éste resulta de este modo siempre determinante, pero tampoco él puede entenderse a su vez como un punto de vista propio que se mantiene o impone, sino más bien como una opinión y posibilidad que uno pone en juego y que ayudará a apropiarse de verdad lo que dice el texto. Más arriba hemos descrito esto como fusión de horizontes. Ahora podemos reconocer en ello la forma de realización de la conversación, en la que un tema accede a su expresión no en calidad de cosa mía o de mi autor sino de la cosa común a ambos.

Es el romanticismo alemán el que sentó las bases del significado sistemático que posee la lingüisticidad de la conversación para toda comprensión. El nos ha enseñado que en último extremo comprender e interpretar son la misma cosa. Sólo este conocimiento podrá sacar al concepto de la interpretación del significado pedagógico-ocasional que tuvo en el siglo XVIII y darle un lugar sistemático, caracterizado por la posición clave que ha alcanzado el problema del lenguaje para el planteamiento filosófico en general.

Desde el romanticismo ya no cabe pensar como si los conceptos de la interpretación acudiesen a la comprensión, atraídos según las necesidades desde un reservorio lingüístico en el que se encontrarían ya dispuestos, en el caso de que la comprensión no sea inmediata. Por el contrario, el lenguaje es el medio universal en el que se realiza la comprensión misma. La forma de realización de la comprensión es la interpretación. Esta constatación no quiere decir que no exista el problema particular de la expresión. La diferencia entre el lenguaje de un texto y el de su intérprete, o la falla que separa al traductor de su original, no es en modo alguno una cuestión secundaria. Todo lo contrario, los problemas de la expresión lingüística son en realidad problemas de la comprensión. Todo comprender es interpretar, y toda interpretación se desarrolla en el medio de un lenguaje que pretende dejar hablar al objeto y es al mismo tiempo el lenguaje propio de su intérprete.

Con esto el fenómeno hermenéutico se muestra como un caso especial de la relación general entre pensar y hablar, cuya enigmática intimidad motiva la ocultación del lenguaje en el pensamiento. Igual que la conversación, la interpretación es un círculo encerrado en la dialéctica de pregunta y respuesta. Es una verdadera relación vital histórica, que se realiza en el medio del lenguaje y que también en el caso de la interpretación de textos podemos denominar «conversación». La lingüisticidad de la comprensión es la concreción de la conciencia de la historia efectual.

La relación esencial entre lingüisticidad y comprensión se muestra para empezar en el hecho de que la esencia de la tradición consiste en existir en el medio del lenguaje, de manera que el objeto preferente de la interpretación es de naturaleza lingüística.

1. La lingüisticidad como determinación del objeto hermenéutico.

El que la esencia de la tradición se caracterice por su lingüisticidad no carece de consecuencias hermenéuticas. Frente a toda otra forma de tradición, la comprensión de la tradición lingüística mantiene una primacía particular. La tradición lingüística podrá estar muy por detrás de los monumentos de las artes plásticas en lo que se refiere a inmediatez y conspicuidad. Sin embargo, la falta de inmediatez no es en este caso un defecto; en la aparente deficiencia o abstracta extrañeza de los «textos» se expresa de una manera peculiar la pertenencia previa de todo lo que es lingüístico al ámbito de la comprensión. La tradición lingüística es tradición en el sentido auténtico de la palabra, lo cual quiere decir que no es simplemente un residuo que se haya vuelto necesario investigar e interpretar en su calidad de reliquia del pasado. Lo que llega a nosotros por el camino de la tradición lingüística no es lo que ha quedado sino algo que se trasmite, que se nos dice a nosotros, bien bajo la forma del relato directo, en la que tienen su vida el mito, la leyenda, los usos y costumbres, bien bajo la forma de la tradición escrita, cuyos signos están destinados inmediatamente para cualquier lector que esté en condiciones de leerlos.

El que la esencia de la tradición se caracterice por su lingüisticidad adquiere su pleno significado hermenéutico allí donde la tradición se hace escrita. En la escritura se engendra la liberación del lenguaje respecto a su realización. Bajo la forma de la escritura todo lo trasmitido se da simultáneamente para cualquier presente. En ella se da una coexistencia de pasado y presente única en su género, pues la conciencia presente tiene la posibilidad de un acceso libre a todo cuanto se ha trasmitido por escrito.