Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Gadamer: formació»

De Wikisofia

m (bot: - de la «escola» + de l'«escola»)
m (bot: - dels dia de + dels dies de)
 
Línia 6: Línia 6:
 
|Idioma=Español
 
|Idioma=Español
 
}}
 
}}
Valdria la pena dedicar alguna atenció a com ha anat adquirint audiència des dels dia de l'humanisme la crítica a la ciència de l'«escola» [escolàstica], i com s'ha anat transformant aquesta crítica al pas que es transformaven els seus adversaris. En origen el que apareix aquí són motius antics: l'entusiasme amb què els humanistes proclamen la llengua grega i el camí de l'erudició significava una mica més que una passió d'anticuario. El ressorgir de les llengües clàssiques va portar amb si una nova estimació de la retòrica, esgrimida contra l'«escola»; una oposició que es troba realment des del principi de la filosofia. La crítica de Plató a la sofística i encara més la seva pròpia actitud tan peculiarment ambivalent cap a Sòcrates apunta al problema filosòfic que subjau aquí. Enfront de la nova consciència metòdica de la ciència natural del XVII aquest vell problema havia de guanyar una major agudesa crítica. Enfront de les pretensions d'exclusivitat d'aquesta nova ciència havia de plantejar-se amb renovada urgència la qüestió de si no hi hauria en el concepte humanista de la formació una font pròpia de veritat. De fet veurem com les ciències de l'esperit del XIX extreuen la seva vida de la pervivència de la idea humanista de la formació, encara que no ho reconeguin.
+
Valdria la pena dedicar alguna atenció a com ha anat adquirint audiència des dels dies de l'humanisme la crítica a la ciència de l'«escola» [escolàstica], i com s'ha anat transformant aquesta crítica al pas que es transformaven els seus adversaris. En origen el que apareix aquí són motius antics: l'entusiasme amb què els humanistes proclamen la llengua grega i el camí de l'erudició significava una mica més que una passió d'anticuario. El ressorgir de les llengües clàssiques va portar amb si una nova estimació de la retòrica, esgrimida contra l'«escola»; una oposició que es troba realment des del principi de la filosofia. La crítica de Plató a la sofística i encara més la seva pròpia actitud tan peculiarment ambivalent cap a Sòcrates apunta al problema filosòfic que subjau aquí. Enfront de la nova consciència metòdica de la ciència natural del XVII aquest vell problema havia de guanyar una major agudesa crítica. Enfront de les pretensions d'exclusivitat d'aquesta nova ciència havia de plantejar-se amb renovada urgència la qüestió de si no hi hauria en el concepte humanista de la formació una font pròpia de veritat. De fet veurem com les ciències de l'esperit del XIX extreuen la seva vida de la pervivència de la idea humanista de la formació, encara que no ho reconeguin.
 
{{Ref|Ref=''Verdad y método'', Sígueme, Salamanca 1977, p. 47-48.|Títol=Verdad y método|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''Verdad y método'', Sígueme, Salamanca 1977, p. 47-48.|Títol=Verdad y método|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 18:45, 5 gen 2018

Valdria la pena dedicar alguna atenció a com ha anat adquirint audiència des dels dies de l'humanisme la crítica a la ciència de l'«escola» [escolàstica], i com s'ha anat transformant aquesta crítica al pas que es transformaven els seus adversaris. En origen el que apareix aquí són motius antics: l'entusiasme amb què els humanistes proclamen la llengua grega i el camí de l'erudició significava una mica més que una passió d'anticuario. El ressorgir de les llengües clàssiques va portar amb si una nova estimació de la retòrica, esgrimida contra l'«escola»; una oposició que es troba realment des del principi de la filosofia. La crítica de Plató a la sofística i encara més la seva pròpia actitud tan peculiarment ambivalent cap a Sòcrates apunta al problema filosòfic que subjau aquí. Enfront de la nova consciència metòdica de la ciència natural del XVII aquest vell problema havia de guanyar una major agudesa crítica. Enfront de les pretensions d'exclusivitat d'aquesta nova ciència havia de plantejar-se amb renovada urgència la qüestió de si no hi hauria en el concepte humanista de la formació una font pròpia de veritat. De fet veurem com les ciències de l'esperit del XIX extreuen la seva vida de la pervivència de la idea humanista de la formació, encara que no ho reconeguin.

Verdad y método, Sígueme, Salamanca 1977, p. 47-48.

Original en castellà

Merecería la pena dedicar alguna atención a cómo ha ido adquiriendo audiencia desde los día del humanismo la crítica a la ciencia de la «escuela» [escolástica], y cómo se ha ido transformando esta crítica al paso que se transformaban sus adversarios. En origen lo que aparece aquí son motivos antiguos: el entusiasmo con que los humanistas proclaman la lengua griega y el camino de la erudición significaba algo más que una pasión de anticuario. El resurgir de las lenguas clásicas trajo consigo una nueva estimación de la retórica, esgrimida contra la «escuela»; una oposición que se encuentra realmente desde el principio de la filosofía. La crítica de Platón a la sofística y aún más su propia actitud tan peculiarmente ambivalente hacia Sócrates apunta al problema filosófico que subyace aquí. Frente a la nueva conciencia metódica de la ciencia natural del XVII este viejo problema tenía que ganar una mayor agudeza crítica. Frente a las pretensiones de exclusividad de esta nueva ciencia tenía que plantearse con renovada urgencia la cuestión de si no habría en el concepto humanista de la formación una fuente propia de verdad. De hecho veremos cómo las ciencias del espíritu del XIX extraen su vida de la pervivencia de la idea humanista de la formación, aunque no lo reconozcan.