Accions

Recurs

Frondizi, Risieri: què són els valors?

De Wikisofia

Els valors constitueixen un tema nou en la filosofia: la disciplina que l'estudia –l'axiología– assaja els seus primers passos en la segona meitat del segle XIX. És cert que alguns valors van inspirar profundes pàgines a més d'un filòsof, des de Plató d'ara endavant, i que la bellesa, la justícia, el bé, la santedat, van ser temes de viva preocupació dels pensadors en totes les èpoques. No és menys cert, però, que aquestes preocupacions no aconseguien retallar una regió pròpia, sinó que cada valor era estudiat aïlladament. La bellesa, per exemple, interessa per si mateixa i no com a representant d'una espècie més àmplia.

Si bé no s'ha perdut interès en l'estudi de la bellesa, aquesta apareix avui com una de les formes d'una peculiar manera de treure el cap al món que es diu valor. Aquest descobriment és un dels més importants de la filosofia recent i consisteix, en el fonamental, en distingir l'ésser del valer. Tant els antics com els moderns incloïen, sense tenir consciència d'això, el valor en l'ésser, i mesuraven ambdós amb la mateixa vara. Els intents de axiologia es dirigien, sense excepció, a valors aïllats i en particular al bé i al mal. L'estudi d'aquests valors aïllats adquireix avui nova significació en advertir el fil subtil que els uneix i la projecció de llum sobre cada un d'aquests sectors que llança tota investigació de conjunt sobre la naturalesa pròpia del valor. D'aquí que tant l'ètica com l'estètica –de vella estirp filosòfica– hagin donat, en els últims anys, un gran pas endavant en afinar la capacitat d'examen del valor en tant valor. [...]

Quan es descobreix una zona nova es produeixen, generalment, dos moviments oposats. Un, al qual ja al·ludim, i que encapçalen els més entusiastes de la troballa, pretén veure tot des de la nova perspectiva, i intenta reduir la realitat anterior a la nova. En oposició a aquest moviment s'origina un altre que pretén reduir el nou al que vell. Mentre uns sostenen que tota la filosofia no és més que axiologia, altres s'entesten que els valors no constitueixen cap novetat, que s'ha descobert un nom nou per a designar velles maneres de l'ésser.

¿A què podrien reduir els valors, segons aquesta última concepció? Tres eren els grans sectors de la realitat que havíem assenyalat: les coses, les essències i els estats psicològics. Es va intentar, en primer terme, reduir els valors als estats psicològics. El valor equival al que ens agrada, van dir uns; s'identifica amb el desitjat, han afegit altres; és l'objecte del nostre interès, van insistir uns tercers. El grat, el desig, l'interès, són estats psicològics; el valor, per a aquests filòsofs, es redueix a meres vivències.

En oberta oposició amb aquesta interpretació psicologista es va constituir una doctrina que va adquirir aviat gran significació i prestigi, i que va acabar sostenint, amb Nicolai Hartmann, que els valors són essències, idees platòniques. L'error d'aquesta assimilació dels valors a les essències es va deure en alguns pensadors a la confusió de la irrealitat amb la idealitat. La suposada intemporalitat del valor ha prestat un gran suport a la doctrina que pretén incloure els valors entre els objectes ideals.

Si bé ningú ha intentat reduir els valors a les coses, no hi ha dubte que es va confondre a aquells amb els objectes materials que els sostenen, és a dir, amb els seus dipositaris. La confusió es va originar en el fet real que els valors no existeixen per si mateixos, sinó que descansen en un dipositari o sosteniment que, en general, és d'ordre corporal. Així, la bellesa, per exemple, no existeix per si sola surant en l'aire, sinó que està incorporada a algun objecte físic: una tela, un marbre, un cos humà, etc. La necessitat d'un dipositari a qui descansar dóna al valor un caràcter peculiar, el condemna a una vida «parasitària», però tal idiosincràsia no pot justificar la confusió de la sustentació amb el sostingut. Per a evitar confusions en el futur convé distingir, des de ja, entre els valors i els béns. Els béns equivalen a les coses valuoses, això és, a les coses més el valor que se'ls ha incorporat. Així, un tros de marbre és una simple cosa; la mà de l'escultor li afegeix bellesa a «treure-li tot el que li sobra», segons la irònica imatge d'un escultor, i el marbre-cosa es transformarà en una estàtua, en un bé. L'estàtua continua conservant totes les característiques del marbre comú –el seu pes, la seva constitució química, la seva duresa, etc.–; se li ha afegit alguna cosa, però, que l'ha convertit en estàtua. Aquest afegit és el valor estètic. Els valors no són, per tant, ni coses, ni vivències, ni essències; són valors.

__________________________________________________

¿Qué son los valores?, FCE, México 1982, 5a ed., p. 11-15.